Empescar-se que el millor final possible de Merlí és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada. De sobte li fa mal el cap, té un vessament cerebral i apa adeu. De veritat? Què ens aporta això? A què obeeix? Proposa algun valor afegit, té alguna connexió amb res que hagi passat abans a la sèrie? Potser es volia concloure de manera tan radical i fatalista en favor d’un hiperrealisme mal entès que porti a l’extrem la vivència de “l’ara i aquí” que sempre ha guiat el protagonista. Potser com que sempre ha sigut tan desastre per les relacions personals reservar-li aquesta conclusió té alguna cosa de suposadament coherent.
[blockquote]A algú se li va eriçar ni un sol cabell veient les reaccions dels seus alumnes a la luctuosa notícia? Poc creïbles, mecàniques, fredes[/blockquote]
Hi poden haver moltes explicacions, potser algunes fins i tot contenen certa lògica, però no semblen gaire convincents. Una decisió argumental prescindible i, sobretot, mancada d’interès. I d’emoció també. A algú se li va eriçar ni un sol cabell veient les reaccions dels seus alumnes a la luctuosa notícia? Poc creïbles, mecàniques, fredes. Tot semblava justificar-se pel salt endavant de set anys en què els amics es retroben al bar que ha muntat l’Oliver. Un terç final agradable però sense excessiva vida verdadera. Ens era igual que la Tània estigués embarassada, que el Marc fos un actor d’èxit i que la Berta treballés a la perruqueria familiar. Només alguna espurna d’emoció per a explicar-nos que el Pol i el Bruno acaben junts.
Els peripatètics ens expliquen què ha significat "Merlí" per a ells.
