"El vostre adversari polític us acusarà de no fer el que hauríeu de fer, i de fer-ho, si ho féssiu. Això forma part del joc polític"

És obvi que després de l’atrotinada eixida del Govern de Junts deixant el president Pere Aragonès més sol que un mussol al front del timó ningú no podia esperar una continuïtat de la legislatura plàcida. Atrotinada perquè per més explicacions que s’hagen donat i per més que la militància haja votat a ningú no se li escapa que abandonar el poder sempre és una tragèdia per a un partit. Sobretot per a un partit com Junts hereu d’un nacionalisme conservador que va fer del manar en el seu sentit més pragmàtic tota una cultura. Si l’astut Jordi Pujol hagués sigut de la Ribera del Xúquer tal volta hagués fet de la dita “qui no està no s’encontra” un dels seus eslògans de més èxit.

La formació ha perdut gairebé uns 300 càrrecs amb el drama econòmic i humà que això representa. Alguns com Ricard Font no han tingut cap recança en posar-se a les ordres de l’odiada alcaldessa Ada Colau que tot plegat, encara que no siga cert, representa la fera ferotge del liberalisme moderat que es suposa que es professa en les files de Junts. Molts d’altres, no tan assenyalats com aquest exdirigent de CiU, és d’esperar que si de cas dura el Govern es facen de perdonar per a poder continuar cobrant una nòmina. Els interessos espuris, personals més enllà de l’orgull, de les fidelitats cegues a un projecte partidista o a una ideologia també formen part de la política. De fet, sovint són els interessos personals els que ajunten o, pel contrari, disgreguen un qualsevol col·lectiu format per almenys dues persones.   

El cas és que els de Carles Puigdemont -o caldria dir els de Jordi Turull? O, encara, els de Laura Borràs?- sembla, però, que han decidit girar-li la factura de la seua pròpia desfeta a ERC. Al capdavall d’allò que es tracta és de recuperar la iniciativa política i amb ella l’hegemonia et tout le reste est littérature. Hi ha però molt d’encegament en aquesta estratègia i molt poc d’intel·ligència política. Tot plegat, fins ara, seguir aquest camí només ha fet que tensionar l’independentisme i erosionar els propis juntaires que, en cas de seguir així, cada vegada ho tindran més complicat per a rearticular-se i guanyar posicions. 

L’endemà mateix d’anar-se’n a casa Junts va assegurar que faria una oposició constructiva. No crec que a ningú li semblés una afirmació creïble després de l’apunyalament d’Aragonés i atès el merder intern que tenen. Tant és així que, de fet, en la primera votació al parlament han tombat la Llei del Pla Estadístic, llei liderada per l’exconseller de Junts Jaume Giró i el diputat Joan Canadell. Val a dir que la maniobra ha permès que el PSC, que governa amb ells la Diputació de Barcelona, haja tingut una ocasió d’or per a evidenciar la solitud d’Aragonés i presentar-se a través de Salvador Illa com el partit capaç de salvar Catalunya de l’enfonsament provocat pels independentistes.

Després del tret al peu que s’han fotut als de Junts no els queda cap altra que intentar tombar Aragonés i jugar-se-la a unes noves eleccions. Ja fa molt de temps que amb els seus gestos els de Puigdemont -o dels de Turull o els de...- donen a entendre que el seu principal adversari no és l’Estat, les autocràcies, el procés accelerat de substitució lingüística, l’atur, l’economia socialista planificada o la Ruïnosa Gratandós sinó ERC.

Tant se val que Aragonés hagués coronat Laura Borràs com a Regina dels Jocs Florals de Barcelona o que se n’hagués pujat d’un bot damunt de la “taula de diàleg” brandant en l’aire un bat de beisbol. Supose que ell mateix això ho devia de saber des del minut zero que va ser investit president encara que potser no s’esperés acabar sent l’objectiu d’unes maniobres tan maldestres i, en definitiva, tan perjudicials per tothom. Igual confiava en tenir davant un adversari més asserenat i madur capaç d’evitar que se’ls anés de la mà el tacticisme. Quan tot s’ha posat lleig a Aragonés no li n’ha quedat un altra que exercir la seua autoritat la qual cosa no ha agradat gens als dirigents d’una formació acostumada a tallar l’abadejo, desacostumada a fer d’actor secundari en la representació del poder.

Recordeu l’aforisme de Joan Fuster: “El vostre adversari polític us acusarà de no fer el que hauríeu de fer, i de fer-ho, si ho féssiu. Això forma part del joc polític”. D’ací unes setmanes la fugida cap endavant de Junts potser no tindrà la més mínima importància llevat de per als mateixos militants de Junts. Possiblement el Govern es ressituarà i si no ho fa i hi ha eleccions ERC competirà amb un Junts més desorientat, afeblit i dividit que mai.