Un equip de científics de la Universitat de Leicester han aconseguit tancar el cas forense més famós de la Gran Bretanya. Dos anys després del descobriment d'un esquelet en un aparcament, els estudis han conclòs que hi ha "més d'un 99,999%" de seguretat que les restes corresponguin al rei Ricard III, que va morir a la batalla de Bosworth l'any 1485. "Fins i tot amb el nostre anàlisi conservador, l'evidència que aquestes restes són de Ricard III és aclaparadora. Així, es tanca un cas de més de 500 anys", ha assenyalat el líder del projecte, publicat a 'Nature Communications', Turi King. 

Gràcies a l'anàlisi d'ADN s'ha sabut, per exemple, que Ricard III era ros i tenia els ulls blaus. Els resultats han mostrat que els seus gens mitocondrials heretats per descendència materna, també estan presents en dos dels familiars de Ricard III que viuen avui en dia: Wendy Duldig i Michael Ibsen. Per la seva part, l'anàlisi dels cromosomes Y, heretats per descendència paterna, no s'ha pogut comparar.

Tot i així, els investigadors de Leicester assenyalen que això no invalida la seva conclusió, ja que una cadena de successió masculina amb 19 enllaços es bastant probable que es trenqui com a resultat d'un adulteri insospitat. Com que Ricard III no tenia fills, la investigació genealògica havia de treballar amb el passat. En el cas masculí s'han remuntat a quatre generacions d'Eduard III (1312-1377), abans de passar als descendents vius. "La ruptura de la línia de cromosoma Y no és massa sorprenent, degut a la no paternitat, però sí que planteja preguntes especulatives interessants sobre la successió", ha indicat un altre dels autors, Kevin Schürer. 

No hi ha manera de saber en quin moment es va produir la ruptura dels 19 enllaços de la cadena, però el vincle entre Eduard III i el seu fill Joan de Gant, el pare d'Enric IV, seria el més significatiu. "Si Joan de Gant no era en realitat el fill d'Eduard III, podria dir-se que Enric IV no tenia dret al tron i, per tant, tampoc Enric V, Enric VI i indirectament els Tudor", ha apuntat Schürer. 

L'altra evidència utilitzada a l'anàlisi inclou l'edat estimada de la mort (30 anys), les seves ferides de batalla i l'escoliosi de la columna vertebral. Relats de l'època diuen que Ricard II tenia una espatlla més alta que l'altre. Els resultats publicats no són el final de la història, ja que els investigadors volen estudiar el genoma sencer per determinar, entre altres coses, si Ricard III tenia predisposició a tenir certes malalties.