Resa la immensa fal·làcia creada en laboratoris de màrqueting que per trobar-se a un mateix cal perdre's. Fugint de les interpretacions banals que només signaria un influencer de segona categoria, aquesta màxima simplista pot aplicar-se en diverses ficcions, trames, guions o personatges per vertebrar la voràgine que suposa la seva història. Paul Thomas Anderson l'aplica, de manera excel·lent i molt més treballada, com és evident en cadascuna de les seves pel·lícules, a Licorice Pizza. Una obra enlluernadora, carregada de calidesa i, que, en sentida sinceritat, és impossible d'explicar en una sinopsi reduïda.

És per això que la màxima simplista ens serveix per intentar traslladar el sentiment que representa aquesta pel·lícula, que balla entre l'amor, les motivacions polítiques per reivindicar una dècada funesta com la dels anys 70 i la nostàlgia per l'adolescència, en el millor sentit possible de l'expressió. Anderson representa el cinema lliure, un cinema creatiu d'excel·lent nivell, en una història d'amor que, de per si, podria grinyolar en qualsevol. Un adolescent de 15 anys i una jove de 25 comencen a construir un enamorament progressiu que els durà a viure experiències engrescadores o difícils que provoquen la catarsi dels personatges.

En un nou exercici cinematogràfic per entregar les armes i claudicar, Anderson demostra per enèsima vegada el seu talent, la seva exquisida sensibilitat per l'art cinematogràfic i pel bon gust. A més, el component irònic, gamberro i divertit que es desprèn en la majoria de les trames de la pel·lícula evoca a una de les seves vessants més càlides, més lluminoses. Precisament, el joc de llums que ens trobem durant tot el metratge aporta a l'espectador un ambient que aconseguirà abraçar-lo fins al final. Un somriure permanent traçat a la cara serà la demostració necessària que Licorice Pizza és cinema en majúscules.
 
Enamorar-se en circumstàncies complicades és un dels punts de partida més explotats en el cinema romàntic, però Anderson decideix tirar pel dret en un laberint d'emocions que conviden l'espectador a gaudir del camí i no tant del resultat que pugui arribar. A ser partíceps de l'alegria en un escenari i una època on la desesperació, fins i tot la depressió col·lectiva, estaven a l'ordre del dia. Gary (Cooper Hoffman) és el motor de la pel·lícula, el catalitzador, però Alana (Alana Haim) és la màgia, l'intangible, l'essència de la trama. Ella representa la renúncia a una edat adulta que no li aporta absolutament cap benefici i torna a descendir a l'adolescència, de la mà de Gary, per retrobar-se amb la joia d'arriscar-se a viure.

Licorice Pizza és un somni fet realitat a través d'una pantalla, és a dir, un altre somni. En aquesta voràgine sentimental i emocional, Anderson construeix una il·lusió perfecta amb una banda sonora excelsa que l'acompanya en tot moment, fabricant així aquest laberint en el qual val la pena perdre's. I sobretot, recordar que el cinema també pot generar sensacions de llibertat absoluta a través de l'amor, encara que aquest, sigui un laberint. Perdre's, al ritme de Paul McCartney i Wings, fa que valgui la pena enamorar-se.