22
de novembre
de
2015, 19:00
Actualitzat:
23
de novembre,
10:57h
Trenta anys enrere, quan es va publicar Pedra de tartera (1985), res no feia preveure que l'obra d'una aleshores desconeguda Maria Barbal (Tremp, 1949) estava cridada a marcar un punt d'inflexió en la literatura catalana. Però el fenomen va ser pràcticament immediat, ampliat pel ressò que els anys i els lectors han donat a un llibre que s'ha convertit en tot un clàssic indiscutible de les lletres del país.
La història de la Conxa, un dona del Pirineu emigrada a Barcelona i amb una vida marcada pels dies foscos de la guerra civil, ja és part del cor de milers de lectors. I, amb el temps, també ha esdevingut part del paisatge literari català, amb un llegat que ha traspassat fronteres –amb més de quinze traduccions a diferents llengües– i que ha rebut l'aclamació unànime de la crítica, així com el reconeixement de bona part dels companys de professió.
Potser per aquest motiu, per evidenciar la profunda petja i mestratge que l'obra ha significat en la literatura recent, Columna publica una reedició de l'obra, reescrita i revisada per la mateixa autora, que es veu complementada amb un altre volum, Pedres a la tartera, un sentit homenatge de la professió. Al llibre hi han col·laborat cinquanta escriptors, traductors, crítics literaris i lectors –entre els quals Josep M. Benet i Jornet, Joaquim Carbó, Eva Piquer, Ramon Solsona o Albert Villaró–, uns noms que basteixen un pont entre aquella incipient autora i una obra que ha sabut ser perdurable.
Una reedició amb canvis fets per la mateixa autora
La nova versió, però, presenta canvis que no en modifiquen, en cap cas, l'essència de la història. En aquest sentit, Barbal ha ampliat la narració amb una nova escena i amb dos fragments, que tenen per objectiu aprofundir en el context i en la descripció dels personatges. Els canvis també milloren qüestions lèxiques, dialectalismes o estructures.
Maria Barbal ha centrat el món literari de bona part de les seves primeres obres a l'univers rural del Pallars de la infantesa i adolescència, un entorn que ha sabut retratar sempre amb una perspectiva crítica. Després de Pedra de tartera, l'èxit ha continuat amb obres com Càmfora (1992, premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d'Or 1993 i Nacional de Literatura 1993) o País íntim (2005, Premi Prudenci Bertrana).
Destaca, entre els molts premis rebuts, la Creu de Sant Jordi amb què la Generalitat de Catalunya la va distingir l'any 2001. Entre tots els guardons que es puguin merèixer, però, Barbal ja té el més preuat: l'escalf del públic i el reconeixement del món editorial i dels companys de professió. I tot gràcies a una obra que, per mèrits propis, ja és un dels cims de la nostra literatura.
La història de la Conxa, un dona del Pirineu emigrada a Barcelona i amb una vida marcada pels dies foscos de la guerra civil, ja és part del cor de milers de lectors. I, amb el temps, també ha esdevingut part del paisatge literari català, amb un llegat que ha traspassat fronteres –amb més de quinze traduccions a diferents llengües– i que ha rebut l'aclamació unànime de la crítica, així com el reconeixement de bona part dels companys de professió.
Potser per aquest motiu, per evidenciar la profunda petja i mestratge que l'obra ha significat en la literatura recent, Columna publica una reedició de l'obra, reescrita i revisada per la mateixa autora, que es veu complementada amb un altre volum, Pedres a la tartera, un sentit homenatge de la professió. Al llibre hi han col·laborat cinquanta escriptors, traductors, crítics literaris i lectors –entre els quals Josep M. Benet i Jornet, Joaquim Carbó, Eva Piquer, Ramon Solsona o Albert Villaró–, uns noms que basteixen un pont entre aquella incipient autora i una obra que ha sabut ser perdurable.
Una reedició amb canvis fets per la mateixa autora
Portada de l'edició commemorativa del 30è aniversari de «Pedra de tartera» Foto: Columna
Maria Barbal ha centrat el món literari de bona part de les seves primeres obres a l'univers rural del Pallars de la infantesa i adolescència, un entorn que ha sabut retratar sempre amb una perspectiva crítica. Després de Pedra de tartera, l'èxit ha continuat amb obres com Càmfora (1992, premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d'Or 1993 i Nacional de Literatura 1993) o País íntim (2005, Premi Prudenci Bertrana).
Destaca, entre els molts premis rebuts, la Creu de Sant Jordi amb què la Generalitat de Catalunya la va distingir l'any 2001. Entre tots els guardons que es puguin merèixer, però, Barbal ja té el més preuat: l'escalf del públic i el reconeixement del món editorial i dels companys de professió. I tot gràcies a una obra que, per mèrits propis, ja és un dels cims de la nostra literatura.