Martí Sales (1979) és una de les veus imprescindibles per entendre l'eclosió poètica dels darrers temps a Barcelona. Després de Principi d'incertesa (2015), repeteix amb Males Herbes i publica La cremallera, un recorregut per la quintaessencia de la seva pròpia veu, tot desafiant els límits del text, sense cap cotilla per reescriure les convencions de la narrativa, de la poesia, de la ficció i de la vivència autoreferencial. El llibre és format per dues peces: un poema narratiu escrit en octosíl·labs que recorre Barcelona i que ens fa viatjar, literalment, pel temps; i per Huckleberry Finn (2005), l'obra amb què l'autor va debutar, ara fa dotze anys.
 
- La cremallera té la mateixa pulsió que Principi d'incertesa. Sorprèn la multiplicitat de registres: de les Parques passa a la mitologia xinesa, passant per Foix, Rodoreda i, alhora, per les Rambles, els quinquis i sempre amb un llenguatge directe. Una fusió total.
 
- Aquest llibre és un projecte que ve d'antic i agafa totes les referències que he tingut. El meu primer gran poeta, de flipar-me amb la poesia, va ser J.V. Foix. Era aquella espècie de cosa on jo encara no entenia els mecanismes, ni res, però que et deixava meravellat per la pirotècnia, per la riquesa, pel gust i pel so de les paraules. A això li has de barrejar la vida del carrer, la vida de tota aquella gent que no parla com es parla als diccionaris.
 
- Com també fa el hip hop.
 
- El meu anglès el vaig aprendre escoltant discos de Gangsta Rap i discos de l'Elvis. Les llengües i el llenguatge són un doll fantàstic de coneixement. Sempre ha estat un dels meus esperons estudiar llengües, aprendre'n i saber com es diuen d'una altra manera les paraules. El meu camp de treball sempre ha estat l'escriptura, i tot allò que anava escoltant i llegint havia de tenir una coherència interna, una pròpia veu i una llengua, que anava traient d'aquí i d'allà, però que a base de treballar-la ha acabat tenint un cos. La meva obra ja no es veu com una cosa desgavellada: té les seves pròpies lleis i no podem dir que sigui una atzagaiada.
 
- És una mostra que el català pot ser riquíssim.
 
- I en tenim molts exemples! A mi m'agrada molt el català bastard que fa servir en Roger Pelàez. També el català del Jordi Lara i el de tanta gent que l'està empastant i que demostra com es pot parlar del que vulguis, sent alhora molt elevat i del carrer.
 
[blockquote]"La meva obra ja no es veu com una cosa desgavellada: té les seves pròpies lleis i no podem dir que sigui una atzagaiada"[/blockquote]
- En el cas de La cremallera, els octosíl·labs no limiten. L'exemple és que no es tracta d'un llibre líric, sinó més aviat narratiu. Hi ha un moment en què som a punt d'ofegar-nos, sense cap punt.
 
- La primera alenada és molt llarga, després ja s'accelera. Una de les idees era fer el llibre sense punts, perquè La cremallera és aquest doll de Barcelona, que obre les comportes i s'ho emporta tot per endavant. Però tampoc jugo a l'Oulipo, i per això vaig posar un punt en un moment determinat. Quan llegeixes el primer vers és com si t'aixafés un devessall de versos. El ritme hi ha de ser, perquè La cremallera és un poema.

- Mentre escriu, llegeix el text en veu alta?

- En el procés d'escriptura, sempre. Per a mi, el metre era un gran repte, perquè normalment no treballo així i va ser una manera de desbloquejar-me. Era allò de fer passar el text per l'adreçador i que tingués tot el sentit del món.
 
- Què prevalia més, el so o allò que s'havia de dir?
 
- He seguit l'instint, però a través d'uns criteris formals. La gràcia era que caminés. Ha estat una batalla amb tres contrincants: en Melcion Mateu, el Sito Subirats i l'Enric Casasses. M'hi he barallat molt, però al final he aplicat una regla molt clara, amb molt poques llicències.
 
- Potser aquest sigui el seu llibre més narratiu, malgrat que ve amb un vestit clarament poètic.
 
- Crec que ho és, i tant. Per mi, el Huckleberry Finn, tot i que són poemes, és una novel·la d'aprenentatge que no utilitza una estructura de novel·la clàssica. Dies feliços a la presó és un llibre de poemes, encara que estigui en prosa, amb la narrativitat només a través de microcàpsules. Ara és el moment és un assaig i Principi d'incertesa treballa conceptualment amb coses i amb una narrativitat curiosa. A mi, el gènere me la bufa. A La cremallera volia explicar una història, que no sabia cap on anava. Tenia unes idees i certes imatges, una direcció, una energia. Sabia quin fil estirava, però no quan acabaria ni on arribaria.
 
[blockquote]"Tenim una tradició i una cultura amplíssima, i em semblaria estúpid no fer-la servir"[/blockquote]
- El final és apoteòsic, una explosió total de ritme i de sentències afilades.
 
- Ho és des que s'inunda Barcelona i començo a explicar què son els barcelonins. Té aquesta cosa de manifest, en part. El gran protagonista, a part de l'Uri [Caballero] és Barcelona. I jo volia parlar d'aquesta ciutat que ens té matxacats i alhora ens fa viure tant, amb tanta alegria contra els entrebancs que ens posa ella mateixa. És, alhora, una oda i una elegia a Barcelona.
 
- Té molt sentit que el llibre el publiqui Males Herbes, és ciència-ficció, amb un viatge en el temps.
 
- Una de les coses que no m'interessen gaire és el realisme costumista. En aquest camp, o el fas a l'estil Miquel Bauçà, o ets tan bo amb la llengua com Josep Pla o... què vols que et digui... no m'acaba d'interessar. Les realitats intangibles també juguen. Per què no pot haver-hi un viatge en el temps, al carrer Arc del teatre, i que de sobte un paio tiri enrere un segle i el mati un llibre del Juli Vallmitjana? Per què no? No vull deixar d'aprofitar tot el que tenim, que és moltíssim. Tenim una tradició i una cultura amplíssima, i em semblaria estúpid no fer-la servir. Hem de ser conscients del que hi ha darrere nostre. Jugar-hi per fer alguna cosa interessant a partir de la palanca dels altres.
 
- És molt simptomàtica la tradició que tria. La Barcelona de Juli Vallmitjana és una molt concreta, per exemple.
 
- Clar! Hagués pogut agafar Eugeni d'Ors, i també m'hagués servit d'alguna cosa, però hauria d'haver estirat un altre fil. També parlo de Sagarra i de la burgesia. No són contradictòries, són Barcelones que estan una damunt de l'altra, i que de vegades combaten, i d'altres vegades no. Després també poden haver-hi els rius de l'Infern a sota casa teva.
   
- A La cremallera apareix Catul, però també Amancio Ortega i Inditex. Semblen temes poc poètics.
 
- No hem de confondre la banalitat amb l'interès! Amancio Ortega és un dels senyors més rics del món. Bé que l'Orson Welles va retrat la vida d'un multimilionari i va ser una obra mestra. Si tu ets bo, tan se val del què parlis: pot ser un setrill. Ortega és l'amo de mig món i s'està menjant la Plaça Catalunya, i m'agrada poder-ne parlar, també.
 
- I té una incidència directa a la Barcelona d'ara mateix.
 
- Una incidència total! Des de la poesia també s'ha de poder parlar d'Amancio Ortega i d'aquest tipus de coses. Si no, acabem molt centrats en una cosa molt "d'aquell àmbit" [riu]. També som d'eixe món, tot compta.
 
- Són set-cents versos. La idea era aquesta mesura, o s'hi va trobar escrivint?
 
- Com a mínim, era això. Volia que fos una bona excursió.
 
- És la primera vegada que repeteix en una editorial, Males Herbes. Fins ara, cada llibre era en una casa diferent.
 
- I em fa molta il·lusió! És xulo fer xarxa i fer colla, compartir trajectes literaris i editorials. Encara que sigui en vers, és un llibre que té molt de sentit en aquesta col·lecció. Jo havia tingut molt mala sort: el primer llibre va ser a Moll, que va plegar. Després, l'Eugènia Broggi va marxar d'Empúries, i a AraLlibres va ser l'assaig, per provar. A Males Herbes treballem amb gent que contemplen la literatura des del mateix lloc, amb el mateix entusiasme i la mateixa independència.

[blockquote]"Quan em poso a escriure no estic esperant el dictat de les muses. Però sí que s'ha de conrear aquest espai de l'escriptura que no ve de tu"[/blockquote]
- Com m'explicava abans, el gran protagonista és Barcelona, però l'Uri té un pes importantíssim, tot i que el llibre va ser començat molt abans de la seva mort.
 
- Que hi aparegui és una cosa molt estranya. L'anècdota del principi és basada en fets reals, és una Mercè de quan teníem divuit anys. Realment, ell es va tirar en planxa al quiosc de les revistes i ens van perseguir. Tenia clar que això hauria de sortir, però jo no sabia que, al final, l'Uri seria la persona que viu tot això, que fa 24 hores que és de farra, que transita, s'inventa, pensa i viu Barcelona. Ep, no és només l'Uri, perquè són narradors esfilagarsats que apareixen i desapareixen. Escrivint em vaig trobar que ell era el protagonista. Això és el que m'interessa tant de l'escriptura: el control fins a un cert punt. Quan em poso a escriure no estic esperant el dictat de les muses. Però sí que s'ha de conrear aquest espai de l'escriptura que no ve de tu. I són les coses que més potència tenen, perquè no venen de mi.
 
- "Som el que vosaltres éreu, serem el que nosaltres som". La part final del llibre és un manifest generacional.
 
- M'hi vaig trobar empès per la torrentada. Quan es nega Barcelona me n'adono de què és realment Barcelona, i de què volem que sigui. És aquest espai col·lectiu que m'agrada reivindicar i viure. Ens hem de llegir, estimar i fer, en plural.