Mathias Enard: «En el món globalitzat, Orient és a tot arreu»

Tastador incansable de cultures i ploma d'amplis ressons, Mathias Enard (Niort, 1972) s'estableix a Barcelona l'any 2000, després de voltar per l'Orient durant tota una dècada. La seva darrera obra, Brúixola (Empúries, 2016), va guanyar el prestigiós Premi Goncourt 2015 i mostra la història d'amor entre dos arabistes –el musicòleg Franz Ritter, que pateix una malaltia degenerativa, i la Sarah–, al mateix temps que el lector s'endinsa en un món de coneixements i d'erudició, amb la sensació contínua d'inhalar opi en cada línia que és devorada i que ens fa meravellar per tot el que conté: ficció, assaig, poesia, textos acadèmics i molts viatges, a Teheran, Istanbul o Alep.

"No m'agrada viatjar, m'agrada viure en llocs diferents –explica–. El que m'interessa és estar a un lloc un temps, saber què pensa la gent d'allà, quina literatura hi ha". Viatjar com una manera d'entendre i de submergir-se del tot en una cultura. De fet, tal com sosté en Franz Ritter en un dels primers passatges de Brúixola, pot passar que els estrangers coneguin més bé una ciutat que la gent que hi viu. "Ell diu això, però jo no n'estic segur del tot", riu Enard. "En tot cas, els estrangers coneixen la ciutat de manera diferent, perquè tenen més curiositat que qui hi viu tot l'any. I la curiositat és el que mou el viatger", rebla. "Jo mateix tinc molta curiositat per moltes coses de molts àmbits diferents".
 
Aquesta curiositat –que també és passió– va unir-lo a Barcelona fa més de quinze anys, quan encara no es parlava del famós procés independentista. "No només no es parlava del tema, sinó que la ciutat era una altra a nivell urbanístic. I també hi havia una relació molt diferent entre la ciutat i l'activitat turística". Barcelona té tres cares, per Enard: d'una banda, "és la capital de Catalunya"; de l'altra, "una gran ciutat d'Espanya"; per últim, també és "una ciutat europea i un port del Mediterrani". Tres identitats que mantenen una relació curiosa, sent la identitat catalana "només una de les que hi bateguen, tot i que ara s'ha convertit en la central".

De Barcelona a Viena, l'antiga "porta d'Orient"
 
L'acció de Brúixola porta Mathias Enard a Viena, el lloc ideal on fer real tot aquest devessall de descobertes i presències que és la novel·la. En aquest sentit, és la música el gran pilar on tot se sosté, ja evident en la cita inicial al Viatge d'hivern i passant pels grans compositors de la ciutat centreeuropea. "La música és molt important a la novel·la i també a la meva vida", explica l'autor francès. "A més, és una branca de l'orientalisme poc coneguda, ja que tothom el coneix per la pintura o els grans viatges". Per això li interessava donar aquest pes a la música. "Perquè, en teoria, és una art que no necessita traducció. Però, en realitat, és una art d'una riquesa extraordinària, tal com queda demostrat en la distància entre les tradicions oriental i occidental", remarca.
 
Aquesta distància es veu en l'ús d'instruments molt diferents i es confirma en una forma diferenciada d'entendre-la a nivell teòric. "Això provoca que hi hagi músics que portin tècniques i ritmes a banda i banda". Un fet essencial perquè hi hagués un temps en què Viena era considerada la "Porta d'Orient", el nexe entre dos mons. "Ara és totalment irònic que Viena sigui la Porta d'Orient. Per nosaltres és només un petit país alpí", riu. Al segle XVII, però, era la frontera entre el món de l'Oest i el món otomà i l'Islam que arribava a la ciutat. "En aquell temps sí que era una porta, innegablement. I, a la vegada, era la gran ciutat de la música, cosa que em va molt bé per l'entramat de la història".

Orient i Occident: dos mons desconnectats?
 
En el context que vivim actualment, potser agafa una gran transcendència que hi hagi, precisament, una porta, un nexe, un punt de connexió que transvasi idees. "No ho crec", afirma Enard. "En el món globalitzat, Orient és a tot arreu, i tenim més orientals que mai a casa nostra. La influència d'Europa o dels EUA a Egipte, el Líban o Iran és molt gran", rebla. "Orient i Occident estem més comunicats que mai, però hi ha la percepció d'una desconnexió. El que passa és que veiem la violència als mitjans de comunicació –televisions, Internet, Twitter, etc.– de forma ràpida i superficial, a través de missatges molt curts. El que interessa és l'esdeveniment, el succés, mentre oblidem que a Síria és on hi ha la guerra real".

Un punt de reflexió que s'allunya del populisme i del brogit on s'ha instal·lat part de la classe política del vell continent, sobretot després dels darrers atemptats patits en sòl europeu, tots ells molt durs. "La violència que arriba aquí, a França o a Bèlgica, és real, evidentment –subratlla l'autor–. Però no deixa de ser mínima i puntual. Allà, a l'Orient, és on hi ha la guerra de veritat". Això no minimitza tot l'horror viscut. "Ara bé, ens hauríem de replantejar com aprofiten els polítics la por per obtenir vots. Els atemptats acaben desvirtuats i convertits en pura propaganda.
 
"És com la polèmica viscuda a França amb el burkini, un fals conflicte identitari. Però si a les platges franceses no hi ha gent en burkini!", afirma, atònit. "És una polèmica absurda, que prové d'una mena d'islamofòbia que té molt a veure amb la forma amb què el govern ha reaccionat als atemptats. França està en guerra era la consigna que va seguir als crims. I el problema de la guerra és que necessites un enemic", explica. Una retòrica bèl·lica que ha fet que molts francesos veiessin els immigrants com un possible enemic. "És un gran error, perquè el terrorisme necessita mesures policials. Aquí no som en guerra, on hi ha guerra és a Síria", exclama.
 
Físic i intel·lecte: l'amor total
 
A banda dels miralls que pugui tenir amb la realitat, el diàleg i el conflicte, el tema que mou els engranatges de Brúixola és l'amor. En Franz s'enamora de la Sarah, especialment del seu cervell, de tot allò que sap, de l'intel·lecte. "En Franz sent una gran fascinació per ella, és cert. I això té molt a veure amb l'intel·lecte, però també amb el físic". Una cosa no va sense l'altra: "no hi ha ment sense cos, ni viceversa". Franz retrata la Sarah, al llarg de tota la novel·la, com la dona perfecta, com el fruit d'un amor total i absolut. "De fet, no sabem si el retrat és objectiu o no, perquè ell té una tendència, com ens passa a tots nosaltres, a veure l'objecte de l'amor com una perfecció".
 
L'amor, però, també és el temps que passa. I la novel·la té una part d'assumir la vellesa, que tot té un cicle on acabem deteriorant-nos. "A tots plegats ens costa assumir que tenim una data de caducitat. Sabem que la mort existeix, però ens passem tota la vida mirant cap a una altra banda". Mathias Enard és un autor que fa, del pas del temps, grans històries on hi vessa allò que és en cada moment. "Últimament estic llegint molt assaig històric i filosòfic, i m'he apassionat per Svetlana Aleksiévitx. M'encanta el periodisme literari de gran magnitud, i d'ella, els temes que tracta, com entrevista la gent i com les situa en la seva obra". Inquietuds que parlen d'una manera de llegir i escriure: reposada i reflexiva, de literatura ambiciosa i amb una amplitud de mires on els contrastos són la més gran de les riqueses.