Quan era adolescent i estudiava interpretació –dit així sembla una cosa seriosa, formal i ambiciosa, però només es tractava d’un curs sense grans pretensions de teatre amateur– el professor va dedicar una sessió sencera a mirar de fer-nos diferenciar quina mena de gest requereix un teatre i quina mena de gest requereix una pantalla. No és el mateix actuar dalt d’un escenari –deia– que davant d’una càmera. Sembla una obvietat, però aleshores em va cridar l’atenció. Al teatre, per la lògica de l’espai i per com i on seuen els espectadors, el gest ha de ser gran, exagerat, s’ha de moure més el cos i vocalitzar molt. La famosa tècnica de practicar amb un bolígraf a la boca que també hem fet servir aquells periodistes que en algun moment donat hem hagut de treballar amb la veu. En canvi, al cinema, la càmera captura els microgestos. Menys és més. Una mirada o una ganyota discreta pot tenir molt poder.
 
Als qui ens agrada el teatre ja ens agrada la teatralitat, valgui la redundància, que aquest porta intrínseca. Però els qui en consumim habitualment també agraïm que de tant en tant els directors es permetin alguna llicència. Aquesta setmana he anat a veure la Hedda Gabler d’Àlex Rigola al Teatre Lliure de Gràcia i una de les moltíssimes coses que m’ha agradat ha estat la sensació d’estar veient cinema en viu. D’estar entrant dins del cinema, malgrat ser asseguda en una platea. Perquè no era una platea qualsevol. Era una caixa de fusta, semblant al que el director ja havia proposat a Who is me. Pasolini i Vania. Com a públic, érem pocs i ens vèiem les cares perquè la il·luminació era la constant durant tota l’obra. El to era el mateix durant tota l’obra i els actors estaven tots en escena durant tota l’obra. Concretament, Nausicaa Bonnín (Hedda), Joan Solé (Tesman), Miranda Gas (Sra. Elvsted), Pol López (Lövborg) i Marc Rodríguez (Brack). Malgrat que, a priori, pugui semblar que tot porta a la monotonia, el talent de tot aquest elenc es demostra en el domini de generar tensió i acció en un espai tan limitat. Tan conscientment limitat.
 
La sensació, tota l’estona, era d’estar presenciant –no faig servir el verb “veure” expressament perquè aquesta proposta fa evident que el teatre és una experiència en si mateix– la reducció al màxim d’un text clàssic, que aquell qui el coneix sap que té més floritures. Però a Rigola no li calen. I a aquests cinc intèrprets tampoc. La reducció és tal que l’escenari no és un escenari (és una capsa de fusta austera), els personatges no són personatges (són els actors responent pel seu nom i cognom i vestits amb la seva muda de carrer) i el públic, malgrat seguir sent públic, participa d’alguna manera en l’energia que es genera dins d’aquella capsa. Fins al punt que Hedda Gabler no és Hedda Gabler, és la Nausicaa Bonnín, però també ets tu o soc jo. La gràcia dels clàssics, no? Que passin els anys i els puguem seguir interpretant perquè ens seguiran interpel·lant.
 
Em van passar pel cap deu mil coses durant l’hora i quart que dura Hedda Gabler al Lliure. Quin gust, quan el teatre estimula. Perquè cada línia, cada decisió artística, era un encert. I de vegades cal coincidir en un espai tan petit per prendre consciència de la quantitat de talent que tenim a casa nostra. Encapçalats per una Nausicaa Bonnín esplèndida, seductora, desafiant, frustrada, resignada. És un plaer enorme veure gent treballar bé, perquè quan parlem d’artistes sovint tendim a romantitzar el do que se’ls pressuposa, però oblidem la feina que se’ls requereix. Si els clàssics tenen la virtut de sobreviure al pas del temps, nosaltres tenim la sort que qui els encarni sigui aquest elenc d’actrius i actors brillants però també molt generosos. Potser és veritat que generalment al teatre funciona l’exageració i al cinema la contenció, potser és una de les primeres lliçons que han d’aprendre els actors amateurs… però quan es tracta d’autèntiques bèsties professionals les que actuen, aquesta lliçó es pot desmuntar fàcilment.