Necessitem mitjans i programes més elitistes. I no em refereixo només a diaris, revistes o webs, parlo també de l’audiovisual. De continguts populars, en tenim. Però anem molt mancats d’empreses periodístiques que ens brindin peces de qualitat. No passa res si a la gran massa, la que brama amb la ràdio matinal i s’estremeix amb la televisió del prime time, li resulten exclusives, o fins i tot excloents. Si tothom lluita per ser majoritari en aquest sector, ningú s’ocuparà de la minoria amb inquietuds.

L’elitisme, és clar, comença pel pressupost. Com és sabut, en periodisme, la relació entre l’excel·lència i la inversió és directament proporcional. O sigui, cal buscar diners: per contractar els millors; per conservar-los i evitar que marxin a un gabinet de premsa o a un departament de màrqueting; per resistir quan els anunciants —reals o potencials– posin traves per alguna informació desfavorable; per prescindir de les subvencions; per individualitzar l’oferta; i per preguntar, preguntar i preguntar, amb honradesa i sense por.

Ben lluny d’aquestes bases, les cadenes de televisió i les emissores de ràdio amb més audiència a Catalunya i a Espanya compten amb un estil plenament coincident. Sí, malgrat l’enorme distància ideològica que les separa, fan el mateix i ho portem a terme d’idèntica manera. En el seu cas, caldria recordar el que en deia el clàssic Eugeni d’Ors: "L’estil és com les ungles; és més fàcil tenir-lo brillant que net".

Dos dels gèneres –autònoms o, sobretot, integrats en espais de més envergadura- que han contribuït a imprimir-los aquest caràcter subterrani han estat l’entrevista i la tertúlia. De vegades, les converses són crispades; d’altres, simplement sardòniques. Manifesten amb poquíssimes excepcions la superioritat moral dels presentadors o conductors, amb un menyspreu virulent pel discrepant o, si hi ha sort, amb una suficiència que es vol fer notar.

El pòsit és, de nou, concomitant: nacionalisme. Potser nostrat o ibèric, més aviat progre o obertament conservador. Però nacionalisme, al cap i a la fi. Segons el seu prisma, es tracta d’una doctrina que, aplicada al poble al qual pertany qui la manté, és percebuda com una reafirmació legítima, mentre que si s’atribueix al col·lectiu antagonista, és caracteritzada com un ridícul sentiment populista, l’adjectiu de moda a ambdues vores de l’Atlàntic.

A aquells que practiquen aquest succedani comunicatiu, difícilment els ocorre el que advertia l’escriptor Manuel Vicent: "El que busca la veritat corre el risc de trobar-la". Com que sempre l’han posseït, la certesa, no es molesten a cercar-la. La periodista Helen Thomas apuntava en aquest aspecte: "No crec que una pregunta difícil sigui irrespectuosa". No obstant, pensant en molts d’aquests professionals, és més oportuna aquesta reflexió del naturalista John Ray: "Un neci pot fer en una hora més preguntes que les que un savi pot contestar en set anys".

Els responsables dels canals i capçaleres dels països desenvolupats no renuncien a la provocació, l’espectacle i els vídeos de gatets, però no s’obliden que convé seguir informant i formant el públic amb el màxim rigor possible, perquè hi ha espai i temps per a tota mena de material. En els mercats més immadurs o primaris –com el nostre-, els reclams majoritaris són la consigna dogmàtica i la vulgaritat sistemàtica, les quals es tradueixen en share i llargues sessions d’autohomenatge quan es coneixen dades com les de l’Estudi General de Mitjans (EGM).

En l’instant en què, per aquestes contrades, algú intenta individualitzar la seva proposta audiovisual sense abaixar el llistó de la qualitat, mor sepultat per les xifres dels líders. No se li veu, el valor, a opinions com l’expressada per la professora Angela Phillips, segons la qual, “no és l’èxit comercial, sinó l’originalitat i la demostració d’autonomia el que s’admira en el periodisme”.

La columnista Ann Landers explicava ja fa dècades per què hem arribat a aquesta situació, en les antípodes de la informació, la interpretació i l’anàlisi elitistes: “El fenomen de la televisió –i de la ràdio- demostra que la gent està disposada a veure el que sigui amb tal de no veure’s, a si mateixa”. El mestre Mariano José de Larra ho va resumir un segle i mig abans en denunciar que és “més senzill negar les coses que assabentar-se’n”. La síntesi, avui, encara hauria de ser més crua: menys ideals i més euros per als mitjans.