29
de gener
del
2022
Actualitzat
el
31
de gener
a les
8:17h
Seixanta anys fan d'una revista una institució. És el que és Cavall Fort, que va néixer en uns moments molt foscos per a la cultura catalana, el 1961, però quan ja s'entreveia la represa. Adreçada al públic infantil i en català, el mitjà es va consolidar i avui continua sent un referent. La seva directora és Mercè Canela (Sant Guim de Freixenet, a la Segarra, 1956).
Canela va succeir al capdavant de la revista una altra figura rellevant de la cultura catalana, el filòleg Albert Jané. Arqueòloga de formació, exfuncionària de la Unió Europea i escriptora, en aquesta entrevista amb NacióDigital fa balanç de la trajectòria de la publicació i opina sobre l'estat de salut de la llengua.
- Seixanta anys de Cavall Fort es diu aviat.
- Es diu aviat, però són molts anys. El sol fet d'haver-los fets, de continuar, d'haver creat també El Tatano per a nens de quatre a vuit anys, d'engegar la pàgina web, de renovar el disseny i el contingut amb motiu dels 60 anys, mirant sempre de no perdre el fil que ens lliga amb els orígens. Per mi, el balanç és molt positiu.
- La franja d'edat a la qual us dirigiu és a partir de vuit anys fins als...
- Dotze o tretze, bàsicament. El Tatano va sortir el 1990 com un suplement de Cavall Fort, que quan va sortir no hi havia res més. Quan les coses es van normalitzar, ens vam adonar que faltava alguna cosa pels més petits.
- Quina difusió teniu?
- En aquests moments, Cavall Fort difon 10.500 exemplars cada quinzena. El Tatano passa dels 7.000. No és de tiratge, és de lectura. El tiratge no és gaire més alt perquè els ajustem molt. La major part de revistes són de subscripció i de la manera amb què s'imprimeix ara, es pot ajustar molt el tiratge de cada número. I hi ha alguns punts de venda, en algunes llibreries, a Abacus o a la cadena Bonpreu.
- Són unes xifres que es mantenen respecte a d'altres anys?
- En el cas d'El Tatano, han anat pujant i amb la pandèmia ha fet una estirada. En el cas de Cavall Fort, va haver durant anys un petit anar enrere, i en aquests moments, des de fa dos anys ens hem estabilitzat i ara sembla que creixem. Són unes bones xifres.
- Quan rebia la revista de petita no es podia imaginar que l'acabaria dirigint.
- No pas. I recordo molt bé quan va arribar el primer número a casa. Era el número 17, el 1963. Jo tenia sis anys i anava adreçada als meus germans, que eren més grans. Però la recordo molt bé, com també que rellegia els patufets del meu padrí. Nosaltres som de la Segarra, parlem més del Bages que de Lleida, i dels avis en diem padrins. El meu padrí tenia el Patufet.
- La salut de la revista deu ser també un termòmetre de l'estat de la llengua. Com es viu la pèrdua d'ús social des de Cavall Fort?
- La gent que llegeix la revista té el català com a llengua natural. L'objectiu sempre ha estat ser una revista normal i que els nens s'ho passin bé. Que sigui una bona revista, de qualitat, pedagògica. La situació actual és preocupant. Tenim portades de Cavall Fort de quan es demanava el català a l'escola, els anys setanta, que malauradament són del tot actuals. Estar en aquest punt sembla increïble.
- Quin espai li queda a una revista en paper adreçada als joves quan predominen els formats digitals?
- Aquesta és una qüestió que sovint em plantegen. Si la revista no tingués un espai, ja no hi seria. No hi som només perquè els pares estan preocupats i volen que els seus fills llegeixin la revista, sinó perquè els lectors ens llegeixin. Si no, tindríem alguns subscriptors i prou. Per tant, l'espai hi és. Són espais diferents i no ens ho hem de plantejar com una competició amb el digital o les pantalles. Llegir en paper o llegir una revista és una manera de llegir diferent. Quan navegues per internet, no és ben bé aleatori, però a vegades és atzarós. Fas una cerca, trobes informació i d'allí te'n vas a un altre lloc. Segons com pot ser fins i tot erràtic. Una revista et dona la informació més ordenada o ordenada d'una determinada manera. Per tant, és una experiència diferent i crec que hi ha espais i moments en què els lectors s'hi senten bé. Aquest espai hi és. És clar, quan va sortir Cavall Fort, la forma de vida era molt diferent. Els nois tenien moltes menys activitats, jugaven més al carrer. Hi havia menys possibilitats d'entreteniment. Aleshores, Cavall Fort podia ocupar més espai.
- El còmic sempre ha tingut un espai important en la revista.
- Sí, això es va plantejar des del començament. Hi havia gent que coneixia el còmic que es feia a França i a Bèlgica, i s'hi va apostar fort. I van començar a sortir els Barrufets, Jan i Trencapins, La patrulla dels castors... Molts personatges van sorgir d'aquest àmbit, amb autors com Madorell. Es va decidir que el 50% de les pàgines serien de còmic. I continua sent una marca de Cavall Fort. Una pàgina de còmic s'ha de llegir en paper, perquè el llenguatge del còmic no és mirar una vinyeta darrera d'una altra. Un bon autor de còmic pensa la pàgina sencera. El ritme que té la història el marca també el format de la vinyeta. En pantalla s'ha de fer una altra cosa.
- El còmic en català també adoleix dels problemes que pateix la llengua en quasi tots els àmbits. Què caldria fer?
- La batalla del còmic s'ha de lliurar en el món del llibre. Aquí hi va haver moments més bons, coincidint amb la fortalesa del Canal Super 3 i de Bola de drac, el que va donar empenta a l'edició. El còmic té moltes oscil·lacions. Abans, editorials com Barcanova o Casals havien editat molt, adreçat més aviat a públic jove. Jo crec que ara hi ha una reviscolada. L'editorial Base està publicant coses en català, l'editorial Finestres també ha començat a editar còmic.
- El futur de la llengua es decidirà en la batalla de l'audiovisual?
- El món audiovisual és molt important. L'àmbit de l'edició en paper és més consolidat. Em va sorprendre molt positivament quan van començar a sorgir moltes petites editorials, potser amb un espai reduït però amb una línia clara, com també llibreries, algunes amb noms com La Impossible o La Improbable, i dirigides per gent jove. Per aquí crec que hi ha vitalitat. En el món dels youtubers, dels videojocs i les plataformes és on fa falta fer-hi forat i empoderar el talent que hi ha. És un món en el que estem immergits i crea models de llengua. Si no n'hi ha en català, no t'arriba. Aquí és important tenir mitjans forts.
- I com es podria reforçar el català en aquest terreny?
- Soc molt mala estratega. Seria important que els nostres mitjans audiovisuals i la Corporació reactivessin el Canal Super 3 i recuperessin l'empenta que havien tingut. Haurien de reforçar la programació adreçada al públic infantil i juvenil.
- Què s'ha de fer per impulsar la lectura en català? El paper de l'escola és bàsic però també hi ha qui diu que pot equiparar la lectura a un deure. Com s'ha de fer?
- L'escola no pot ser l'únic canal per pujar l'índex de lectura. Hi ha la percepció que durant la primària els nens llegeixen bastant, i a l'ESO hi ha una davallada, amb l'adolescència. Però en molts casos hi ha un procés de retorn. Les biblioteques hi juguen un paper important. També revistes com les nostres. Llegir vol entrenament i pràctica.
- Vostè és arqueòloga. Com va decidir fer el salt a la literatura infantil?
- No és fer un salt. La vida et porta per molts llocs. A mi m'agradava la història i la filologia. L'arqueologia m'agradava, com llegir i escriure. M'agrada l'arqueologia pel que té de recerca detectivesca. Però no és un món tan diferent al de l'escriptura. És acostar-te a la vida de la gent a través de restes materials per saber com vivia. Quan era a la universitat, una amiga em va parlar del Premi Folch i Torres. Vaig provar-ho, vaig presentar un text, no el vaig guanyar però l'editorial La Galera, que organitzava el guardó, me'l va publicar. Es titulava De qui és el bosc? I així vaig començar.
- Va viure vuit anys a Brussel·les com a funcionària de la UE.
- Sí, quan es va produir l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, vaig preparar unes oposicions com a documentalista i vaig obtenir la plaça. Jo volia anar a Berlín, que m'atreia molt, però vaig anar a Brussel·les. En principi, era per a dos anys però m'hi vaig quedar vuit. Mai se m'hagués passat pel cap que seria un lloc on hi aniria a viure. Ara no sé si m'agradaria estar-hi treballant. La veritat és que no tenia gens idealitzada la destinació. Per mi era més un mitjà per marxar. Però vaig conèixer molta gent i vaig tenir amics que creien en el projecte europeu. Eren els anys de Jacques Delors a la Comissió Europea. Vaig descobrir que s'hi feia una feina interessant.
- Va tornar més europeista de Brussel·les?
- Sí. Vaig ser-hi del 1986 al 1994. Em va fer molt mal veure com l'octubre del 2017 Europa es comportés com es va comportar. D'altra banda, l'estructura de la UE no ha acabat quallant prou, el Parlament no ha acabat de ser el que havia de ser, el pes dels estats i dels euròcrates és excessiu. Però sí, vaig tornar més europeista i continuo sent-ho.
Canela va succeir al capdavant de la revista una altra figura rellevant de la cultura catalana, el filòleg Albert Jané. Arqueòloga de formació, exfuncionària de la Unió Europea i escriptora, en aquesta entrevista amb NacióDigital fa balanç de la trajectòria de la publicació i opina sobre l'estat de salut de la llengua.
- Seixanta anys de Cavall Fort es diu aviat.
- Es diu aviat, però són molts anys. El sol fet d'haver-los fets, de continuar, d'haver creat també El Tatano per a nens de quatre a vuit anys, d'engegar la pàgina web, de renovar el disseny i el contingut amb motiu dels 60 anys, mirant sempre de no perdre el fil que ens lliga amb els orígens. Per mi, el balanç és molt positiu.
- La franja d'edat a la qual us dirigiu és a partir de vuit anys fins als...
- Dotze o tretze, bàsicament. El Tatano va sortir el 1990 com un suplement de Cavall Fort, que quan va sortir no hi havia res més. Quan les coses es van normalitzar, ens vam adonar que faltava alguna cosa pels més petits.
- Quina difusió teniu?
- En aquests moments, Cavall Fort difon 10.500 exemplars cada quinzena. El Tatano passa dels 7.000. No és de tiratge, és de lectura. El tiratge no és gaire més alt perquè els ajustem molt. La major part de revistes són de subscripció i de la manera amb què s'imprimeix ara, es pot ajustar molt el tiratge de cada número. I hi ha alguns punts de venda, en algunes llibreries, a Abacus o a la cadena Bonpreu.
- Són unes xifres que es mantenen respecte a d'altres anys?
- En el cas d'El Tatano, han anat pujant i amb la pandèmia ha fet una estirada. En el cas de Cavall Fort, va haver durant anys un petit anar enrere, i en aquests moments, des de fa dos anys ens hem estabilitzat i ara sembla que creixem. Són unes bones xifres.
Mercè Canela. Foto: Adrià Costa
- Quan rebia la revista de petita no es podia imaginar que l'acabaria dirigint.
- No pas. I recordo molt bé quan va arribar el primer número a casa. Era el número 17, el 1963. Jo tenia sis anys i anava adreçada als meus germans, que eren més grans. Però la recordo molt bé, com també que rellegia els patufets del meu padrí. Nosaltres som de la Segarra, parlem més del Bages que de Lleida, i dels avis en diem padrins. El meu padrí tenia el Patufet.
- La salut de la revista deu ser també un termòmetre de l'estat de la llengua. Com es viu la pèrdua d'ús social des de Cavall Fort?
- La gent que llegeix la revista té el català com a llengua natural. L'objectiu sempre ha estat ser una revista normal i que els nens s'ho passin bé. Que sigui una bona revista, de qualitat, pedagògica. La situació actual és preocupant. Tenim portades de Cavall Fort de quan es demanava el català a l'escola, els anys setanta, que malauradament són del tot actuals. Estar en aquest punt sembla increïble.
"Llegir una revista en paper és una manera diferent de llegir, per internet l'accés a la informació és més atzarós"
- Quin espai li queda a una revista en paper adreçada als joves quan predominen els formats digitals?
- Aquesta és una qüestió que sovint em plantegen. Si la revista no tingués un espai, ja no hi seria. No hi som només perquè els pares estan preocupats i volen que els seus fills llegeixin la revista, sinó perquè els lectors ens llegeixin. Si no, tindríem alguns subscriptors i prou. Per tant, l'espai hi és. Són espais diferents i no ens ho hem de plantejar com una competició amb el digital o les pantalles. Llegir en paper o llegir una revista és una manera de llegir diferent. Quan navegues per internet, no és ben bé aleatori, però a vegades és atzarós. Fas una cerca, trobes informació i d'allí te'n vas a un altre lloc. Segons com pot ser fins i tot erràtic. Una revista et dona la informació més ordenada o ordenada d'una determinada manera. Per tant, és una experiència diferent i crec que hi ha espais i moments en què els lectors s'hi senten bé. Aquest espai hi és. És clar, quan va sortir Cavall Fort, la forma de vida era molt diferent. Els nois tenien moltes menys activitats, jugaven més al carrer. Hi havia menys possibilitats d'entreteniment. Aleshores, Cavall Fort podia ocupar més espai.
- El còmic sempre ha tingut un espai important en la revista.
- Sí, això es va plantejar des del començament. Hi havia gent que coneixia el còmic que es feia a França i a Bèlgica, i s'hi va apostar fort. I van començar a sortir els Barrufets, Jan i Trencapins, La patrulla dels castors... Molts personatges van sorgir d'aquest àmbit, amb autors com Madorell. Es va decidir que el 50% de les pàgines serien de còmic. I continua sent una marca de Cavall Fort. Una pàgina de còmic s'ha de llegir en paper, perquè el llenguatge del còmic no és mirar una vinyeta darrera d'una altra. Un bon autor de còmic pensa la pàgina sencera. El ritme que té la història el marca també el format de la vinyeta. En pantalla s'ha de fer una altra cosa.
Mercè Canela a la redacció de "Cavall Fort". Foto: Adrià Costa
- El còmic en català també adoleix dels problemes que pateix la llengua en quasi tots els àmbits. Què caldria fer?
- La batalla del còmic s'ha de lliurar en el món del llibre. Aquí hi va haver moments més bons, coincidint amb la fortalesa del Canal Super 3 i de Bola de drac, el que va donar empenta a l'edició. El còmic té moltes oscil·lacions. Abans, editorials com Barcanova o Casals havien editat molt, adreçat més aviat a públic jove. Jo crec que ara hi ha una reviscolada. L'editorial Base està publicant coses en català, l'editorial Finestres també ha començat a editar còmic.
- El futur de la llengua es decidirà en la batalla de l'audiovisual?
- El món audiovisual és molt important. L'àmbit de l'edició en paper és més consolidat. Em va sorprendre molt positivament quan van començar a sorgir moltes petites editorials, potser amb un espai reduït però amb una línia clara, com també llibreries, algunes amb noms com La Impossible o La Improbable, i dirigides per gent jove. Per aquí crec que hi ha vitalitat. En el món dels youtubers, dels videojocs i les plataformes és on fa falta fer-hi forat i empoderar el talent que hi ha. És un món en el que estem immergits i crea models de llengua. Si no n'hi ha en català, no t'arriba. Aquí és important tenir mitjans forts.
- I com es podria reforçar el català en aquest terreny?
- Soc molt mala estratega. Seria important que els nostres mitjans audiovisuals i la Corporació reactivessin el Canal Super 3 i recuperessin l'empenta que havien tingut. Haurien de reforçar la programació adreçada al públic infantil i juvenil.
"El còmic ha tingut moltes oscil·lacions, ara hi ha una reviscolada amb editorials que tornen a editar"
- Què s'ha de fer per impulsar la lectura en català? El paper de l'escola és bàsic però també hi ha qui diu que pot equiparar la lectura a un deure. Com s'ha de fer?
- L'escola no pot ser l'únic canal per pujar l'índex de lectura. Hi ha la percepció que durant la primària els nens llegeixen bastant, i a l'ESO hi ha una davallada, amb l'adolescència. Però en molts casos hi ha un procés de retorn. Les biblioteques hi juguen un paper important. També revistes com les nostres. Llegir vol entrenament i pràctica.
Mercè Canela: "M'agrada l'arqueologia pel que té de recerca detectivesca". Foto: Adrià Costa
- Vostè és arqueòloga. Com va decidir fer el salt a la literatura infantil?
- No és fer un salt. La vida et porta per molts llocs. A mi m'agradava la història i la filologia. L'arqueologia m'agradava, com llegir i escriure. M'agrada l'arqueologia pel que té de recerca detectivesca. Però no és un món tan diferent al de l'escriptura. És acostar-te a la vida de la gent a través de restes materials per saber com vivia. Quan era a la universitat, una amiga em va parlar del Premi Folch i Torres. Vaig provar-ho, vaig presentar un text, no el vaig guanyar però l'editorial La Galera, que organitzava el guardó, me'l va publicar. Es titulava De qui és el bosc? I així vaig començar.
- Va viure vuit anys a Brussel·les com a funcionària de la UE.
- Sí, quan es va produir l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, vaig preparar unes oposicions com a documentalista i vaig obtenir la plaça. Jo volia anar a Berlín, que m'atreia molt, però vaig anar a Brussel·les. En principi, era per a dos anys però m'hi vaig quedar vuit. Mai se m'hagués passat pel cap que seria un lloc on hi aniria a viure. Ara no sé si m'agradaria estar-hi treballant. La veritat és que no tenia gens idealitzada la destinació. Per mi era més un mitjà per marxar. Però vaig conèixer molta gent i vaig tenir amics que creien en el projecte europeu. Eren els anys de Jacques Delors a la Comissió Europea. Vaig descobrir que s'hi feia una feina interessant.
"Em va fer mal veure com es comportava Europa l'octubre del 2017, però vaig tornar més europeista de Brussel·les"
- Va tornar més europeista de Brussel·les?
- Sí. Vaig ser-hi del 1986 al 1994. Em va fer molt mal veure com l'octubre del 2017 Europa es comportés com es va comportar. D'altra banda, l'estructura de la UE no ha acabat quallant prou, el Parlament no ha acabat de ser el que havia de ser, el pes dels estats i dels euròcrates és excessiu. Però sí, vaig tornar més europeista i continuo sent-ho.