Miquel Molina és periodista –actualment, director adjunt de La Vanguardia– i novel·lista –va debutar amb Una musa del mal, el 2014–. La seva segona novel·la, La Sonámbula (Destino), ens mostra els somnis perduts de joventut i la il·lusió que va desapareixent amb el pas dels anys. Ho fa de manera poètica, amb la seducció d'una història que provoca inquietud –però també addicció– i que comença quan la vida de la Marta, una ballarina reclosa a casa després d'una lesió, canvia sobtadament el dia que una veïna pateix un ictus i ho fa trontollar tot.

Aquest punt de partida ens mostrarà el seu descens als inferns, al mateix temps que comencem a conèixer una protagonista que s'endinsa en una realitat on la sordidesa es confon amb l'engany, plena de components onírics, i on tot necessita una atmosfera concreta per cobrar vida. Del paper a la la realitat, és així com també treballa Molina: construint un ambient per poder estirar el fil de l'escriptura. "Necessito música i també fetitxes", em diu, mentre ensenya un petit flascó de narcòtic que ha tret d'una capsa. "Si te'l prens, ho veus tot groc. Diuen que això és el que es prenia Van Gogh a la seva etapa a la Provença".
 
Molina, per sort, no va necessitar tastar el narcòtic per escriure aquesta història. Amb la combinació de tres elements en va tenir prou. "El primer, la realitat com a punt de partida: m'estava dutxant, truquen a la porta, obro i era l'assistenta d'una veïna del pis de baix. Ella estava al quarto de bany i probablement acabava de tenir un ictus. L'endemà vaig saber que s'havia mort", rememora. "A diferència de la meva protagonista, jo vaig ser més covard i només vaig estar uns segons tafanejant al pis". La Marta no. Aconsegueix les claus i arriba molt més lluny, "ella no es deixa vèncer per les timideses i la nostra manca de coratge".
 
El segon element és una joia que va adquirir en un antiquari, un llibre sobre les vivències d'una somnàmbula alemanya, que confessa haver passejat per la Lluna i el Sol. "És un llibre del qual n'hi ha pocs exemplars. El fet de descobrir-lo em va fer venir ganes de portar la història més enllà, amb una veu femenina una mica naïf". De fet, les cites que apareixen a La sonámbula són traduccions literals de passatges d'aquestes confessions.
   
El darrer element que impulsa Molina a escriure la història és una fotografia que li ensenya una amiga, on apareix una escena familiar amb una nina". Un món desconegut que indica un camí a seguir. "Vaig fer una immersió en els xats dels usuaris d'aquesta mena de nines d'aparença humana i que poden adoptar un rol de parella. Allà t'adones del to d'una comunitat que se sent assenyalada i és titllada de perversa. El que intenten és dotar-se d'una cobertura social, per això es pregunten: si la societat admet tot tipus d'anomalies, per què no podrien acceptar una parella que és una nina?".
 
El miratge de la fi de la dictadura

Un pensament que entronca amb la sensació d'obertura, a tots nivells, que es tenia a les acaballes del franquisme, quan tot era possible. "A finals dels 70, sortíem d'una etapa plena de foscor i tot semblava que ens acabaria portant a una etapa més lluminosa. No teníem ni idea que estàvem vivint un miratge", rememora l'autor. "També pel que fa a les relacions, quan semblava que anàvem cap a un concepte molt més lliure, obert, sense lligams". I això es podria aplicar a d'altres nivells, amb qui ara s'està adonant que alguns somnis promesos amb la fi de la dictadura no s'han complert.
 
"En aquella època teníem una utopia a d'altres nivells, però ara veiem que la realitat s'imposa", explica Molina. Es pot fer un símil polític vinculat a l'actualitat política. "La realitat té unes pautes que et van assenyalant el camí, i tu pots ser més o menys lliure, com la Marta, sent conscient que això té un cost. O pots tenir la bogeria de John Coltrane, que agafava un saxo, feia un solo fins a l'estratosfera i el grup l'esperava, per després baixar a la terra i rematar la cançó".
 
"Això entronca amb la sensació que tens passats els quaranta, quan t'adones que els somnis que tenies difícilment els compliràs", aclareix. "Ho has d'acceptar amb elegància". I la Marta, d'elegància, en té molta. En aquest sentit, Molina tenia una certa idea de cap on havia d'anar la història. "Volia arribar a un final amb una experiència d'aquelles que et canvien la vida de dalt a baix. Sempre m'ha fascinat la història dels dobles: el teu alter ego que, de cop, comença a fer coses que tu no faries".
 
En un moment donat de la novel·la, la Marta s'enfronta a la seva pròpia imatge, a la rèplica que han fet d'ella mateixa. Tot un símbol de qui som i de qui volíem ser, o a la inversa. "Això també té una certa actualitat: avui en dia ens poden hackejar el compte de correu o de Facebook, i poden parlar en nom nostre sense que tinguem el més mínim control". O també la possibilitat de fer de voyeur, fins i tot de tu mateix, simbolitzada pel telescopi, una finestra indiscreta que ens remet directament al periodisme.
 
"El periodista és l'observador que, de lluny, contempla la realitat. La Marta no vol renunciar al plaer que té d'indagar a la vida de l'altre". És un gran privilegi. "Aquí sí que hi ha un punt de periodista: el del periodista frustrat. Per sort, la ficció et permet fer que una història que comença, acabi. A la vida real, moltes vegades no acabes on tu volies, perquè la realitat t'acaba desmentint. Ens falta clarividència". Paraules dites des de l'experiència d'haver vist, d'haver somiat i d'haver tingut la responsabilitat de ser conseqüent amb els somnis que vas tenir.