"I de sobte la tarda esclata com si fos un matí", diu la lletra de La tarda esclata, una explosió de so, melodia i arpegis que arriben a ser alguna cosa semblant a la sensació que deu fer un viatge a l'hiperespai en una atmosfera terrestre. Mishima, just a l'equador del concert d'aquest dijous al Primavera Sound, demostra que ha vingut a practicar els manaments de l'escola cruyffista amb unes armes incontestables: actitud, repertori, so i acords.
 
En resum, Mishima i David Carabén juguen de meravella al primer toc, estimant la pilota, amb la màxima possessió possible. I així és, amb el fidel reflex d'un públic entregat que acaba sent força nombrós, malgrat un inici format per una petita parròquia del bon gust. Res que no es pugui arreglar amb un so contundent, amb guitarres que dialoguen amb tu mateix i la teva consciència, amb un regal de concert que repassa els grans èxits de la banda i algunes de les peces del seu darrer disc, Ara i res.
 
Udols i intensitat creixent

De l'inici instrumental a Tot torna a començar, amb udols i un inici d'intensitat creixent. De Llepar-te a S'haurà de fer de nit. No hi ha pausa, si domines el joc, no et poden fer ocasions, és una lògica infal·lible, i avui la guitarra ha vingut a ser protagonista, entomant el gir contundent que ha fet en el darrer disc, i que ja es venia acomodant, a poc a poc. Més cru, més sòlid, amb una primera vegada memorable a l'escenari Ray-Ban.
 
I tornen Els crits, amb un públic que coreja, com si fossin a l'Amsterdam Arena, en ple mausoleu del geni creador. "Soc aquí per trobar la manera / d'entendre que diu la cançó / que em té captivat des de la primera impressió", diu Els vespres verds. On és el meu amor? I ressona, en ple rugit. "Deixeu que sigui jo qui més estima", mentre el cor es fon amb Tu no saps com em fas sentir. "I avui tornaràs", rubrica Carabén. Tornaràs a convèncer, mentre sona Qui n'ha begut, amb la coherència d'una proposta tan personal que ja s'ha convertit en un assumpte de tots.