Aquella obra s’endinsava en el món sòrdid de la segregació racial al Sud dels Estats Units, i va marcar tota una generació de joves que van voler ser advocats gràcies a l’Atticus, un exemple de moralitat extrema, de puresa sense fissures en uns temps convulsos, on l’odi i el racisme encara eren massa presents en l’imaginari públic de la societat nord-americana.
La novel·la explica com Atticus defensa un negre acusat injustament de la violació d’una dona blanca. La posterior canonització de l’autora va ser qüestió de temps i de silenci, convertida en una d’aquelles plomes que volen restar lluny de la voràgine editorial, amagada dels focus de les entrevistes, deixant una constància meravellosa de la seva existència a través d’una única obra. El cinema es va encarregar de fer evident el mite, a través de l’adaptació memorable que va protagonitzar Gregory Peck.

Escena de la pel·lícula «Matar un rossinyol» (1961), que adaptava la novel·la de Harper Lee