Dos dels documentals que més expectació han suscitat en la darrera edició del festival In-Edit són The Possibilities are Endless i The Ecstasy of Wilko Johnson, dues històries sobre la superació personal de dos reconeguts músics. James Hall i Edward Lovelace per una banda i Julien Temple per l’altre, firmen dos dels títols més personals del catàleg, explicant com Edwyn Collins i Wilko Johnson es balancegen per la línia vida entre la vida i la mort i com aconsegueixen sobrepassar la corda fluixa, sense haver de deixar els escenaris.

Com començar de zero

L’any 2005 un ictus va irrompre en la vida d’Edwyn Collins, conegut per ser la veu d’Orange Juice durant els vuitanta i per la seva posterior carrera en solitari o, el que és el mateix, per cançons com Rit It Up o A Girl Like You.  Després d’unes setmanes ingressat a l’hospital sense coneixement, va despertar-se descol·locat. Només era capaç de dir “si”, “no”, Grace Maxwell” (el nom de la seva dona) i “the possibilities are endless”, a més no podia moure la part dreta del cos.

La pel·lícula explora l’interior de Collins per intentar sortir de la foscor i recordar totes les coses que l’havien fet ser qui era. Amb l’ajuda de la seva infatigable esposa (l’ensenya a llegir un altre cop, per posar un exemple) aconsegueix fer petits passos que, de mica en mica, l’ajuden a reconstruir el trencaclosques de la seva vida. Amb tot, el protagonista és capaç de tornar a cantar, de fer noves cançons i, de fet, des de llavors ha tret 3 nous discos. L’important del documental, però, no és tant el final, sinó el procés de recuperació que viu Collins i com aquest es reconstrueix a través de flashbacks i reflexions sobre la identitat i la memòria.

En la projecció de dijous, la cirereta va venir al final del documental, quan Collins acompanyat d’un guitarrista va oferir als espectadors unes cançons en directe. Sense perdre el seu sentit de l’humor tan característic, amb cançons com Don’t Shilly Shally va emocionar a més d’un.

Deu mesos

Dins la secció oficial internacional un l’habitual de l’In-Edit, Julien Temple, presentava la seva darrera pel·lícula sobre la situació en què es va trobar Wilko Johnson (guitarrista de Dr Feelgood) quan li van diagnosticar càncer de pàncrees i com a molt els metges li donaven 10 mesos de vida.  Des d’aquest moment comença a viure la vida molt més intensament, esprement cada moment. Pot sonar a tòpic, però explicat per aquest músic amant de la literatura i l’astronomia, els dilemes als quals s’ha d’enfrontar i als que no: “Ara sóc més feliç del que era”.

Musicalment Johnson tampoc vol aturar-se durant aquests últims mesos. La gira per acomiadar-se és molt emotiva i el disc que grava amb el cantant dels The Who aconsegueix estar al número 1 molts anys després. Després la historia dona un gir inesperat, van passant els mesos i Wilko encara es troba bé. El tumor a la panxa és molt gros i els metges diuen que potser extirpant-lo tindrà alguna oportunitat. L’operació funciona, els 3 quilos de tumor són fora i Johnson no sap com rebre la notícia.

El documental ha guanyat el premi del jurat d’aquesta edició de l’In-Edit. Julien Temple torna a demostrar que tocar la fibra li costa poc i que sap com parlar de temes universals amb la música com a excusa.