"Mira, ja arriba la família Trapp". Podria ser un fragment de Sonrisas y Lágrimas, un dels grans clàssics del teatre musical. Però aquesta frase no és cap rèplica del personatge de Maria, la novícia a qui envien a fer d'institutriu dels set fills del capità von Trapp. Pertany a un guió més improvisat, el de la nostra vida quotidiana. I és que hi ha qui l'ha adoptat com a frase feta i la fa servir per saludar els amics quan van acompanyats de les respectives famílies.
Tal ha sigut a Catalunya la petja de la versió cinematogràfica de Sonrisas y Lágrimas (The Sound of Music, en anglès) que va dirigir Robert Wise el 1965 amb un repartiment encapçalat per Julie Andrews i Christopher Plummer. Enguany, des de finals de setembre, aquest musical de Richard Rogers i Oscar Hammerstein II es pot veure al Teatre Tívoli de Barcelona en una producció dirigida per Jaime Azpilicueta i protagonitzada per Silvia Luccetti i l'actor osonenc Joan Crosas, que relleva a Carlos Hipólito en el paper del coronel von Trapp. La producció, que es va estrenar el 2011 a Tenerife, respira un aire nostàlgic. No només per l'antiguitat del llibret, ple de diàlegs i cançons magistrals, sinó també pels decorats i el registre vocal, d'estil clàssic.
L'escenografia, a base de pintures en teles gegants, té un punt romàntic que ens remet als decorats de paper típics d'unes quantes dècades enrere. N'hi ha de més ben aconseguits, com l'abadia de Nonnberg i la mansió dels Trapp, on el blanc de les parets es confon amb el blanc de les muntanyes. D'altres no acaben de funcionar. És el cas de les rampes folrades de gespa artificial que simulen les valls austríaques on se situa l'acció o de l'escenari on canta la família del capità després de l'annexió alemanya d'Àustria. En aquest últim, una esvàstica que va de punta a punta de la caixa escènica i diversos llums de vigilància de colors, també amb la forma del símbol nazi, reforcen massa una idea que ja s'intueix amb els estàndards que hi ha col·locats als extrems.
Pel que fa a la interpretació, el registre vocal clàssic, més a prop de l'òpera que de la comèdia musical, dificulta de vegades la comprensió del text, punt fonamental en unes cançons que estan al servei d'una història. Val a dir que la història de la peça teatral presenta diferències amb l'adaptació cinematogràfica i el muntatge espanyol pretén ser menys ensucrat que la pel·lícula. Tot i així, sorprèn que cançons o escenes molt ben justificades narrativament al film quedin més encabides en calçador a la versió teatral, que és anterior.
És el cas del tema "My Favourite Things". A la gran pantalla, la institutriu el cantava en una nit de tempesta després que els set infants que cuida entressin a la seva habitació, espantats pels trons. Els aconsellava que l'entonessin per fer-se passar la por. En canvi, al musical, la novícia-institutriu el canta amb la mare abadessa al bell mig de l'esglèsia, de manera menys justificada per la trama.
Un centenar de persones, entre les quals trenta actors, prenen part en les representacions de Sonrisas y lágrimas al Teatre Tívoli, que s'allargaran fins al gener. A Catalunya, aquesta història basada en fets reals ha deixat petja en el llenguatge col·loquial. A Broadway, el dia de la mort d'un dels seus autors, Oscar Hammerstein II, els neons es van apagar en senyal de dol.
El repartiment de Sonrisas y lágrimas amb l'actor osonenc Joan Crosas al centre Foto: Europa Press El repartiment de Sonrisas y lágrimas amb l'actor osonenc Joan Crosas al centre Foto: Europa Press El repartiment del musical amb l'actor osonenc Joan Crosas al centre Foto: Europa Press.
El repartiment de Sonrisas y lágrimas amb l'actor osonenc Joan Crosas al centre Foto: Europa Press El repartiment de Sonrisas y lágrimas amb l'actor osonenc Joan Crosas al centre Foto: Europa Press El repartiment del musical amb l'actor osonenc Joan Crosas al centre Foto: Europa Press. 
