L'any 1896 la Dirección General de Correos y Telégrafos espanyola va prohibir l'ús del català en les converses telefòniques, en una més de les polítiques seculars de l'Estat espanyol en contra de la llengua catalana. Amb el temps però, aquesta prohibició va decaure i les converses en la llengua pròpia de Catalunya van ser tolerades i normalitzades. Ara bé, en temps de la II República Espanyola, precisament un dels moments de revitalització de la llengua catalana, declarada oficial amb l'Estatut de Núria, els casos de catalanofòbia no van desaparèixer per complet. Tampoc al telèfon.

Entre els 'papers d'Àvila' que recentment ha fet públic memoria.cat existeix una carpeta que demostra que l'any 1938 s'efectuaven accions de censura de la llengua catalana, no pas en la zona controlada pels colpistes feixistes -on també se'n feien-, sinó a la mateixa Catalunya fidel al legítim règim republicà.

Un dels expedients pertanyents a aquests papers conservats a l'Archivo General Militar de Ávila i procedents de les confiscacions efectuades per la Gestapo a la seu de la Generalitat a París durant l'ocupació nazi, conté una sèrie de cartes trameses entre Jaume Aiguadé, aleshores ministre de Treball i Assistència Social -i militant d'ERC-, al president del govern Juan Negrín, al ministre de Comunicacions i Transports, Bernardo Giner de los Ríos, i al ministre de Governació, Paulino Gómez, on protesta per l'actitud contraria a l'ús del català per part de membres del servei de censura de la Compañía Telefónica. 

Aiguadé ho considera un fet generalitzat

En concret, en una carta adreçada al president Negrín el 27 de juliol del 1938, Aiguadé cita fets denunciats per un veí de Reus segons els quals un funcionari hauria obligat a un usuari a parlar en castellà, donant per fet que es tracta d'un problema "de gravetat", perquè "no només ha succeït a Reus sinó també en altres pobles i són molts els catalans que en les conferències interurbanes tenen que utilitzar per força el castellà", és a dir, dóna per fet que es tracta d'una actitud generalitzada, per afegir que això "no succeïa en temps de Primo de Rivera". En la mateixa carta el ministre Aiguadé apel·la al dret dels catalans a "defensar-se", tot referint-se a una editorial de 'La Vanguardia' -aleshores 'Diario al servicio de la democracia'- especialment bel·ligerant contra el catalanisme. 

En una segona missiva datada el mateix dia i dirigida a Paulino Gómez, Aiguadé assegura que li "consta positivament" que el cas denunciat a Reus no és l'únic i emplaça el ministre de la Governació a "donar ordres concretes per a que finalitzi aquest fet tan anticonstitucional, tan antiestatutari i més pròxim a Franco que a nosaltres".

Reconeixement dels fets per part del govern espanyol

Aiguadé va fer còpies dirigides al president Lluís Companys de les cartes i les respostes, fet que permet resseguir el tractament del cas, i sobretot, el reconeixement de l'acte de persecució lingüística. Així, l'1 d'agost, el ministre Giner de los Ríos s'adreça al president Negrín tot reconeixent que després d'una investigació "d'urgència", s'ha arribat a la conclusió que "efectivament han succeït els fets denunciats". Aquest text, que mostra també la diligència del govern espanyol en resoldre el cas, assenyala el culpable, "un militar de graduació sergent de cognom Vázquez" destinat "al servei de censura d'avantguarda de la zona de guerra catalana", el qual "ha estat advertit pel Subdelegat de la Companyia Telefònica a Reus de la improcedència de la seva actitud", responent aquest que "per no conèixer el català, exigia que els conferenciants parlessin sempre en castellà".

Un dia abans però, el Delegat del Ministeri de Comunicacions Lazaro Somoza Silva defensava el capteniment pel respecte lingüístic recordant que "no existeix ordre oficial, emanada del govern de la República, que prohibeixi l'ús de l'idioma català en les conferències oficials o particulars", tot circumscrivint l'eventual actuació d'un empleat contra el català a "un ús graciós de la seva iniciativa personal". És a dir, que malgrat que el ministre Aiguader assegurava que es tractava d'una pràctica comuna, per al govern republicà tot quedava en un cas aïllat.

En tot cas, aquell cas concret es resol amb celeritat, almenys sobre el paper, i el 5 d'agost Negrín fa arribar una nota a Aiguader on assegura que ha donat "ordre de sancionar severament el funcionari que ha intervingut la conversa de J. Borrás Massagué" -el veí de Reus que va presentar la queixa-. Negrín afegeix que ha donat "instruccions per a que els funcionaris que intervinguin en la censura telefònica parlin català".

Fet aïllat o pràctica comuna, l'expedient classificat com a "Cartas entre Negrín y Companys. Sobre censura. Julio-agosto-38", recuperat ara a memoria.cat demostra de manera explícita que el règim de la II República no es va salvar de les actituds catalanofòbiques.