El so d'un profund batec inunda la primera sala de l'exposició de la pintora i escriptora Paula Bonet: L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall. Un batec com el que sentiria una mare en les ecografies de la seva criatura. El so acompanya les pintures d'uns embrions mal formats, alguns creats amb ràbia, altres amb pors i neguits, però tots concebuts des de l'amor profund i el desig de l'autora per ser mare. Trenta-nou petits i diferents éssers enceten una exposició que explora els temes de la maternitat, el desig, la violència i la memòria.
Bonet reescriu la seva pròpia història i obra en aquesta nova exposició que neix de la seva novel·la autobiogràfica L'anguila (Anagrama, 2021) i del primer projecte que exposat a la ciutat de València el 2021 L'anguila. Això és un quadre, no una opinió. "Aquesta exposició és una revisió i mutació de la primera obra, abans anava de la foscor a la llum i ara entén tots els grisos que conformen la transformació", assegura l'artista.
Fins al pròxim 12 de febrer, Bonet exhibeix peces inèdites i les ampliacions de treballs passats al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas. Ara, amb una estructura molt menys rígida, exposa una obra que en el passat va presentar "amb molta por i massa prudència" i que ara transforma per treballar-la "des de l'estómac, des del cor i sobretot des de la llibertat".
Què representa l'anguila? Tant l'animal com el projecte.
Jo començo a tenir consciència que estic treballant en un projecte que titularé L'anguila fa poc més de quatre anys. El títol em ve de cop. Recordo que vaig parlar amb la meva agent literària i en aquell moment em va dir que havíem de canviar el títol, perquè no era un títol vàlid per a ella. Per a mi era important mantenir aquest títol perquè el projecte sorgeix en un moment en què tinc la sensació de voler retenir carn que batega, però que rellisca, que no puc agafar. Això em remet directament a l'animal anguila.
Després el projecte comença a mutar, també com l'animal, i a col·locar-me en llocs on veig que la metàfora d'anguila és molt adient, perquè l'anguila, sintetitzant molt, és un animal que muta per sobreviure. També el vinculen amb un dels temes que per mi és important, que és el de les maternitats, el de la reproducció. Hi ha un fet importantíssim en la vida de l'anguila que és que neix en un lloc molt concret del planeta, que és el mar de Los Sargazos, a la costa americana. Després d'una llarga travessia travessant l'Atlàntic, passant tota la vida, totes les mutacions, decideix tornar a aquest mar de Los Sargazos per a reproduir-se i morir.
Ha tingut aquesta part d'anguila, ha hagut de transformar-se?
Jo crec que sí, crec que tots ens transformem. Si no ens permetem canviar d'idea, si no ens revisem constantment, no té cap sentit estar viu i formar part d'una comunitat.
“'L’anguila' és una crítica social al mandat que ens veiem abocades habitualment les dones: tenim un úter, hem de patir, hem de ser mares. La no maternitat també és una opció”
L'anguila té sis sales d'exposició, que hi trobem?
L'anguila pintada és un projecte que inauguro i exposo a la Ciutat de València fa quatre anys, però que després veig que he de revisar. Ara, aquesta exposició és la revisió d'aquella primera L'anguila.
A València faig una estructura entre tres actes: l'herència, la carn i la pintura. És un viatge que va des de les tenebres més fosques fins a la llum, és un viatge dantesc. Després, durant molts anys i fins al dia d'avui, m'adono que vull començar altres projectes i el projecte L'anguila no em deixa. Llavors, m'adono que el motiu de no poder deixar-la anar és perquè la primera vegada que vaig treballar l'obra va ser amb molta por i amb massa prudència i aquest cop m'he atrevit a treballar-la des de l'estómac, des del cor i sobretot des de la llibertat.
Ara, l'estructura no és de tres actes d'una manera tan rígida, però sí que respecta aquest anar de la foscor fins a la llum. El que passa és que ara ja la foscor no és tan fosca ni la llum és tan lluminosa, entenem tots els grisos que conformen la transformació.
Aquesta exposició la fa una Paula diferent de la de fa quatre anys?
Sí, jo penso que sí.
Una d'aquestes sales té els quadres a terra, per què decideix deixar-los així i no penjar-los?
La resposta porta clarament aquesta idea de revisió i de mutació. Quan vam venir a muntar l'exposició en el moment en què vaig distribuir les obres per les sales em vaig adonar que deixava aquesta sala sempre per al final.
Aquestes peces s'identifiquen amb l'agressió, amb les violències que rebem les dones i que exerceixen habitualment homes que fan ús del poder que els dona la càtedra de l'edat i el gènere, que és el pitjor del que una persona pot abusar.
Va arribar un moment que vaig pensar: per què he de dedicar aquest temps i aquest treball a penjar unes obres que realment jo, si hagués pogut, hauria fulminat, hagués agafat un cúter i les hagués tallat? De fet, aquestes peces estan fetes amb materials que amb el temps sé que s'esmicolaran, es faran malbé, les vaig fer amb aquesta intenció.
“Des de petites ens aboquen a la maternitat en singular, com si només hi hagués una manera de ser mare”
L'anguila parla de les agressions cap al cos de la dona?
L'anguila existeix per la mort d'un avi i el no-naixement d'uns fills. Neix del desig i del sentiment de voler reproduir-se. L'anguila parteix d'un lloc molt dolorós, però penso que és importantíssim enfrontar les situacions que ens fan mal per a destruir-les o per a transitar-les i poder trobar alguna bellesa en elles.
Per a mi L'anguila ha sigut això. El dolor d'aquella no maternitat que semblava imposada s'ha convertit en una altra cosa. L'anguila, finalment, no és tant un voler rebolcar-se en aquest dolor sinó voler fer crítica social, sobretot cap al mandat social al qual ens veiem abocades habitualment les dones: tenim un úter, hem de patir, hem de ser mares. La no maternitat també és una opció.
Sovint sembla que aquesta és l'única opció, com si voler ser mare estigues intrínsec en el nostre futur.
I tant, ja des de petita et donen un nino a qui has de cuidar. Ens aboquen a la maternitat en singular, com si només hi hagués una manera de ser mare. Això ho explica molt bé la Lina Meruane, l'autora xilena. La pregunta hauria de ser si vols ser o no mare. No partir de quants fills vols tindre, perquè això ja no deixa espai a plantejar-nos que podem no ser mares.
Totalment. L'última obra d'aquesta mostra té nom, és l'única que en té, Júlia. Qui és la Júlia?
Júlia és una idea i és el nom que jo li volia posar de la meva filla quan estava embarassada. És també una al·lusió directa a una autora italiana que a mi m'agrada molt, que es diu Dacia Maraini i al seu llibre Corpo felice, on parla d'una experiència molt similar a la que jo vaig viure. El seu cas és més terrorífic, perquè ella va parir un nen mort. Durant un temps de la seva vida ella va sentir que aquest nen anava creixent, anava vivint amb ella.
El llibre explica la ficció que crea amb una persona que no existeix i com arriba un moment que entén que ha de deixar anar a aquest fill que no existeix. En el meu cas Júlia és deixar anar allò que en un moment va ser una idea i un desig que potser no era propi.
Com ha sigut crear aquesta obra?
He sentit molta bellesa. Fa quatre anys des que vaig pintar els embrions de la primera sala i allà sí que hi havia un neguit i un dolor, un voler abraçar aquells monstres, un amor amb dolor. En canvi, la pintura Júlia mostra un amor alliberat. Tanco L'anguila amb aquesta obra per entendre quin és el meu lloc al món i per què he arribat fins aquí de la manera en què he arribat i cap on vaig.
Utilitzar les experiències que a vegades són doloroses per a una mateixa en l'art pot ser alliberador?
Sí, evidentment, i penso que també pot ser alliberador per a la persona que s'apropa i mira, i s'hi reconeix. La Marta Sanz, una autora que jo admiro molt, parla de com és important per a ella que el seu art sigui útil, que no vol dir que sigui servil. És important mantenir aquesta independència, aquesta llibertat com a creadora i que al mateix temps la feina que tu fas serveixi als altres.
Aquí acaba un cicle de més de quatre anys, quins cicles comencem ara?
No puc parlar d'aquest nou cicle, però sí que puc dir que l'obra en què estic treballant veurà la llum al març. No falta gaire.