Qui no hagi vist ni mig segon de les deu pel·lícules ha de ser conscient que Fast and Furious és una supervivent d'uns temps exempts de l'escrutini que vivim ara. Que, per cert, no és quelcom negatiu. Iniciada el 2001, agrupar noies amb cànons de bellesa dignes d'Instagram amb xulos amb la vestimenta digna de qualsevol videoclip de reggaeton antic i tones de vehicles esportius, de luxe, personalitzats era una bona idea. Fa vint anys. La qüestió és, que tot i que sembli mentida, encara és una bona idea. Hi sumes una fórmula màgica que consisteix a crear tot un diccionari de diàlegs, eslògans i frases clixés dites per un conjunt de personatges que són icones del cinema comercial i el resultat és digne d'estudi. I també per fer-se milionari.
El cinema com a entreteniment
No ens enganyarem. Les sagues més exitoses del cinema blockbuster parteixen d'una base molt simple que molts cineastes, guionistes i productors obliden a l'hora d'exposar les seves pel·lícules carregades de dolor, introspecció i catarsi que ens hauríem estalviat amb un parell de sessions de psicòleg. El cinema també és entreteniment. I això ho sabien de la Universal Pictures quant van donar el vistiplau a la primera pel·lícula fa més de vint anys, però ho tenien encara més clar quan van estirar el xiclet una desena de vegades. Perquè és un xiclet infinit.Deixant de banda opinions de crítics altius que observen els mortals que fan cua per veure com Vin Diesel i Paul Walker estampant vehicles valorats en 400.000 dòlars contra un edifici en flames, només el fet d'haver llegit aquesta escena fictícia ja et venen ganes de pagar una entrada per veure-la en pantalla gran. La ficció és això. Inventiva, diversió, la imaginació d'un adolescent que acaba de beure per primera vegada un Monster i té totes les hormones del cos revolucionades. El factor entreteniment ha estat una de les claus indiscutibles de Fast and Furious.
Ser fidel a si mateixa i als seus personatges
Què va passar amb Terminator en la seva etapa més contemporània? Quin sentit tenien qualsevol de les seqüeles de Matrix o de Pirates del Carib? Totes elles, i podríem posar una desena més d'exemples, es van trair a si mateixes. Fast and Furious, en canvi, ha après d'un dels seus cosins cinematogràfics com és Missió Impossible de Tom Cruise: mantenir l'essència, sigui com sigui, de la saga. Els efectes sorpresa, el denominador comú que són els vehicles de luxe o de carreres -és igual si és per saltar d'un pont, per escapar d'un tanc o per fer una cursa pels carrers d'un barri atrotinat-, o la construcció dels personatges sempre hi han estat presents.
Vin Diesel, amb Paul Walker i Dwayne Johnson al fons Foto: Universal Pictures
Especialment, aquests últims, capitanejats per Vin Diesel, després per Paul Walker -qui, fins i tot amb la seva mort, va abanderar un final de llegenda del seu personatge- i altres secundaris com Ludacris, Sung Kang, Tyrese Gibson o la incorporació posterior de Dwayne Johnson, Gal Gadot, Charlize Theron o el gran Jason Statham han vertebrat un univers testosterònic i d'hidrocarburs com cap altra saga aconseguirà mai. Són els Avengers de les quatre rodes i dels diàlegs de pa sucat amb oli. Són inigualables.
Arguments carregats de clixés i sexisme
És innegable que cap dels guions de les nou pel·lícules són per emmarcar. Ni tan sols per sentir-se'n gaire orgullós. És improbable que la desena canviï alguna cosa i s'allunyi del que ens tenen acostumats: cert sexisme que va passar de ser evident a quelcom latent; escenes completament estrambòtiques que desafien les lleis més bàsiques de la física (d'adolescents, rèiem veient la quarta entrega i fèiem broma que s'arribarien a atrevir a tirar cotxes de l'espai, cosa que van fer a la novena pel·lícula) o un conjunt de declaracions, pràcticament totes dites entre dents per Vin Diesel, que omplen els posts d'Instagram més frívols. D'xemples n'hi ha moltíssims.[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hTronr3365Q[/youtube]
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Ulqfk0gQDYs[/youtube]
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ppwrUKLKsnE[/youtube]
Tot plegat sembla un insult a la intel·ligència, però n'hi ha qui n'està orgullís. I només volen anar a veure aquest contingut. Sota el mantra equivocadíssim que el cinema viu una reinterpretació constant, que es descontextualitza tot i que el revisionisme històric està present en cada sala de guionistes de Hollywood, un sector social molt gruixut considera que anar a veure "trets, explosions i cotxes" és l'única cosa que el salvarà de la cultura woke. És una afirmació gruixuda, però les plataformes d'streaming, de votació de films i les cues del cinema no menteixen en exposar aquesta circumstància.
Reivindicar la cultura urbana contra la burgesia del cinema
El darrer punt, el que connecta amb el carrer i amb els barris que només es veien reflectits al cinema en filtres de color sèpia o groguenc (si veieu aquest filtre vol dir droga, càrtels llatinoamericans o narcotràfic), va ser tota una revolució a principis del segle XX. La saga va col·locar el reggaeton com una banda sonora vàlida a les seves pel·lícules. Tego Calderón i Don Omar, dues llegendes del gènere, van passar a ser actors secundaris dels films a partir de la quarta entrega i són dels més estimats per tots els fans. Ells són els responsables del tema que va donar una nova vida a la saga: Los bandoleros.[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=oBSP4Kt3-Ik[/youtube]
Música urbana, la més clàssica, era vista com a contingut de segona. Bruta. I Fast and Furious va integrar-la en el seu ADN. Des de la primera entrega el 2001 fins ara, la BSO de la saga ha estat tot un repertori d'himnes que han quallat de manera permanent en el públic generalista, amb el colofó emotiu que va suposar la cançó de See You Again interpretada per Wiz Khalifa i Charlie Puth, en homenatge Paul Walker després de la seva mort.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RgKAFK5djSk[/youtube]
Fa vuit anys d'aquest tema i ningú, ningú, no l'ha deixada d'associar a Fast and Furious. Aquest divendres i durant el cap de setmana la saga tornarà a demostrar el seu múscul. I ja no pot estranyar ningú si decideixen fer deu pel·lícules més.
