Pere Arquillué: «Quan veig que agafen gent pels 'followers' i no pel talent, em foto negre»

Pere Arquillué (1967, Terrassa) va pujar als escenaris amb tan sols 13 anys, quan vivia a Viladecavalls (Vallès Occidental) i es va apuntar amb un grup d’amics a fer teatre amateur. “Amb 18 anys vaig anar a l'Institut del Teatre de Terrassa, però ho vaig deixar. Més tard, amb 20 anys, em vaig presentar a l'Institut del Teatre de Barcelona i fins aquí”. L’altra cara de la lluna és la primera obra que va fer i que recorda, diu, amb una llum molt especial. “Recordo una sensació extraordinària, de connexió amb el públic que difícilment s'ha donat després”, verbalitza, relatant com en aquell moment “era un nano, no tenia cap mena de prejudici i tot era més pur”. D’aquí, confessa l’actor, que un dels reptes actuals que té al davant és el d’intentar recuperar aquestes sensacions de quan va començar; “aquelles sensacions tan pures i tan netes, tornant a aquella cosa més primària i més autèntica que és el que aspiro realment”.

Tot i no ser gens mitòman, explica com ha tingut la gran sort de poder treballar amb grans actors i actrius que l’han marcat molt i que ha tingut de referents. En destaca la Núria Espert, la Rosa Sardà, l’Anna Lizaran, en Josep Maria Flotats o l’Ariel Garcia-Valdès, entre d’altres. “Un tipus d’actor que admiro molt poden ser el Toni Servillo o el Mark Rylance, qui es dediquen al teatre i, de tant en tant, fan cinema o televisió, tot i que el seu fonament és el teatre”, com el seu cas, que és als escenaris on se sent méscòmode. “El teatre el conec de tota la vida, fa més de 40 anys que m’hi dedico i és com estar a casa”. Amb l’actor parlem dels projectes que té sobre la taula, del recorregut que l’acompanya lligat als escenaris i del futur que té al davant ara que assumeix la direcció d’un nou espectacle que ben aviat trobarem en cartellera.

Què ha de tenir un personatge perquè el captivi i decideixi posar-se a la seva pell?
És complicat perquè t’ha d’entrar més per l'estómac que pel cap. No depèn només del personatge, sinó també de la història. Quan vaig fer el monòleg de El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, per exemple, va ser un repte important on hi havia set personatges. No era el personatge aquest o aquell, sinó el conjunt d'històries que explicava, des d'on les explicava i com les explicava. També compta molt amb qui ho has d'explicar, el lloc, qui ho dirigeix o qui hi ha al darrere. Normalment, miro que m'agradin, que em remoguin i que em motivin. Quan dic per l'estómac, vull dir que em vinguin ganes de dir-lo i de fer-ho, que m'interessi la història que explica. Alguna vegada -no em passa sovint-, en acabar de llegir el text tinc necessitats físiques de dir-lo. El que en diem posar-lo en boca, de dir el text en veu alta, de compartir-lo, de transmetre el que diu aquest personatge. Això no em passa sovint.

El més complex de l’ofici és mantenir-se?
Sí. És un ofici molt dur, molt cabró en aquest sentit, perquè hi ha molta gent que ho vol fer i, mantenir-se, és el que hauria de ser les constants. Aquesta feina demana molt entrenament i un treball constant. Si no treballes contínuament, aquesta intermitència que hi ha moltes vegades és fotuda, perquè no et permet evolucionar d'una manera forta, neta i constant. Aquest és un dels reptes que et trobes, el jovent avui en dia ho té fotut... Bé, no ho té fotut, ja ho teníem també fotut nosaltres, però cada vegada són més els joves que volen fer teatre i les infraestructures són les mateixes que 30 anys enrere. Mantenir-se és complex, aquesta feina realment és complicada, és molt dura i hi ha una intermitència absolutament brutal, costa viure d’aquesta feina i al mínim de dignitat és difícil d’aconseguir.

"Cada vegada són més els joves que volen fer teatre i les infraestructures són les mateixes que 30 anys enrere"

Per sort, soc un afortunat que mai he viscut aquesta intermitència. No he parat mai de treballar i quan dic mai, vull dir mai. Sempre he tingut aquesta sort i això també ajuda a poder consolidar un camí, a poder guanyar molt i a aprendre. Em sento un privilegiat en aquest sentit. No som gaires en aquest país que hàgim pogut gaudir d’una continuïtat podent fer coses interessants que et permetin créixer com a actor i com a persona. He tingut aquesta sort.

I com ha crescut com a persona en aquest recorregut, en aquests 40 anys de trajectòria a l’ofici?
És una pregunta complexa, perquè tampoc en soc absolutament conscient. Per mi el teatre és la meva vida i, la vida, és el teatre. És molt difícil separar-ho. Fa tants anys que hi convisc en el dia a dia que s'ha convertit en una manera de viure en el fons. És a partir dels textos, dels companys, de les amistats, de les coneixences, dels espais, dels llocs, dels teatres que he passat -on he tingut la sort de treballar per tota Europa amb la companyia del Lliure i amb l'Àlex Rigola-, que s'ha convertit en una mena de vida. Tot gira al voltant del teatre i el teatre gira al voltant meu. A vegades se'm fa difícil separar què m'ha ajudat o què no m'ha ajudat en una certa visió del món. Segur que m'ha condicionat d'alguna manera, és evident, però em costa dir-te fins a quin punt el què i el com. Portes uns horaris girats, treballes els caps de setmana, el dia de Nadal m'he aixecat moltes vegades a les 3 de la tarda per anar a fer la funció... Et condiciona la vida, ara bé, de totes maneres, he pogut fer una vida ben normal; tinc dues filles que ja són grans i se'm fa difícil dir-te com si fos des de fora què m'ha aportat i què m'ha condicionat. Segur que m'ha condicionat de moltes maneres, però se'm fa difícil dir-te de quines.

Fa poc l'hem vist al Temporada Alta amb Coral romput, que trobarem al Heartbreak Hotel de Barcelona aquest 2025. És un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés…
Sí, l'associació d'espectadors del Teatre Lliure em va encarregar un petit espectacle i Coral romput és un gran poema extraordinari de Vicent Andrés Estellés. Se'm va ocórrer poder-li fer un homenatge coincidint justament amb el seu centenari. Va ser la manera de fer un homenatge al poeta i, d’altra banda, també a l'Ovidi Montllor i al Toti Soler, que és un dels músics més extraordinaris del nostre país. Un guitarrista d'una alçada brutal. El Toti s'hi va apuntar de seguida, som amics i ens coneixem de fa molts temps. L’obra consisteix en una lectura neta i simple amb la música d’en Toti. Ell toca la guitarra i jo llegeixo el gran poema del ‘Coral romput’, un poema molt emocionant. La gent en surt molt tocada, és molt curiós. T’adones del poder que té la paraula, la llengua, aquest poder que té transformador i d'arribar a la gent d'una manera tan forta. Al Heartbreak Hotel ho farem cap a l'abril - maig.

Abans el veurem a Un Déu salvatge, al Teatre Goya on, a banda d’actuar, s’estrena com a director. Com afronta aquesta dualitat en responsabilitats?
És una obra coneguda que ja es va fer aquí fa 17 o 18 anys. Em semblava que era un bon moment per recuperar-la. És una obra on la Yasmina Reza, l'autora, té aquesta cosa que apunta tan fi i tan punyent, on descriu molt bé la realitat que ens envolta. Fa uns anys vaig fer 'Art', també d’ella, i em van quedar ganes d'explorar una mica més el món de la Yasmina Reza, perquè em sembla que és un món molt interessant. En aquesta ocasió, per fer-ho he buscat a 4 complicitats que em puguin ajudar.

"El teatre és un joc que a vegades és un joc molt seriós, però no deixa de ser un joc"

El fet d’estar a dalt i a baix a la vegada no sé com anirà perquè no ho he fet mai, serà la primera vegada, per tant, ja t'ho explicaré. (Riu). L'aventura és apassionant, no deixa de ser un repte i, cada vegada em ve més de gust anar-me posant també a baix -sense cap pretensió d'intentar arribar a ser un gran director, ni res d'això-, sinó simplement per jugar. El teatre l'entenc com un joc, com un joc molt seriós a vegades si ho vols. Ara estem fent la gira amb ‘L'adversari’, per exemple, que és un tipus de text molt seriós. És una història molt dura, però no deixa de ser un joc. La Yasmina planteja un joc brillant, d'esgrima teatral i de la paraula molt bèstia, per això em sembla que val la pena tornar-la a aixecar. I així ho farem amb la Laura Aubert, la Laura Conejero, l'Ivan Benet i un equip al darrere que m'ajudarà molt i que sense ells, no ho podria tirar endavant.

Quina visió en té del teatre que s'està fent a Catalunya?
Bé, són visions a vegades una mica contràries, que xoquen. Per una banda, veig que s'estan fent coses molt interessants, però, d'altra banda, penso que vivim moments en què, de vegades, estem fent un tipus de teatre massa triturat on donem les coses massa mastegades. En el teatre hi ha d'haver sempre un component important que apel·li a l'espectador i que el faci treballar una mica. No pots estar-te a la butaca només mirant i que t'ho donin tot servit. El teatre ha de fer actiu l'espectador, i l'espectador no està davant d'una pantalla, ha de contribuir al joc teatral i ha de ser-hi un element present, actiu i fort. Avui en dia, a vegades tinc la sensació que estem donant un teatre una mica massa mastegat, on donem farinetes triturades a l'espectador que sovint no ha ni de mastegar pràcticament, perquè té un embut i cap avall. D'altra banda, també penso que hi ha gent que està proposant coses interessants. Com deia Anna Lizaran, si es fa bé, el teatre també agrada.

La seva carrera s’ha centrat sempre a Catalunya. S’ha plantejat mai anar-se'n a treballar fora del territori català?
No, he basat molt la feina aquí per dues qüestions molt clares. Per una banda, perquè la meva vida l'he centrat aquí, i després perquè sempre m’ha anat sorgint feina. Això no vol dir que no hagi pogut anar a Madrid o en altres llocs en moments puntuals. He estat una temporada sencera a Madrid treballant-hi i, en aquest sentit, no tinc massa problemes a moure'm, però sí que és veritat que he pogut centrar la meva carrera aquí, en la meva llengua, que és la que estimo i en la que considero que treballo més bé, tot i que parlo un castellà bastant decent i potable. A base d'anys, el vaig anar llimant bastant i puc treballar perfectament amb català i castellà. Però bé, sí que he prioritzat molt treballar aquí al país. Una vegada vaig tenir l'opció de poder marxar amb 26 o 27 anys després de fer l'"Arnau", i vaig decidir quedar-me aquí, fent teatre, en lloc d'anar a fer imatge a Madrid. Un fet del qual no m'he penedit mai.

"He pogut centrar la meva carrera aquí, en la meva llengua, que és la que estimo i en la que considero que treballo més bé"

Fa poc l'hem vist amb la campanya del Consorci per a la Normalització Lingüística demanant que es parli 21 dies en català sense canviar l'idioma. Diu "jo us hi animo perquè sembla que anem últimament una mica pel pedregar"...
Fa uns dies li vam fer un homenatge a Modest Prats a Girona. Ell, l'any 1989, ja feia un escrit importantíssim dient que la llengua estava molt tocada. El 2005 torna a fer un altre article que va impactar molt a la societat dient que no només anem pel pedregar, sinó que tendim bàsicament a la desaparició si no anem amb cura i si no el cuidem entre tots una mica. Potser sí que és veritat que ve de l'àrea metropolitana de Barcelona, però sí que noto que anem molt a la baixa amb el català, i el que es parla moltes vegades és molt deteriorat, molt contaminat en aquest sentit. Val la pena que ens ho plantegem seriosament, perquè la casa comença a estar en runes i el dia que menys ens ho esperem caurà. Per això, vaig dir que sí a la campanya, perquè em sembla que la llengua està tocada en aquest sentit i, si més no, n'hem de ser conscients.

És un tema que em preocupa, en un país com el nostre, la llengua és el pilar fonamental de la nostra cultura i del nostre país. Si perdem això, perdrem l'essència bàsicament del que és la nostra entitat i la nostra identitat. Sí que estic preocupat, perquè no m'agradaria que fóssim els últims o dels últims que parlem el català. Culturalment, una llengua sempre aporta coses i, em sembla que hem de ser conscients que estem en un retorcés important.

No té xarxes socials. Per què?
Perquè no m'han interessat mai. Soc un negat de tot això del mòbil i dels ordinadors. No em generen cap mena d'interès. No me n'han generat mai i no n'he tingut la necessitat. Considero que soc d'una generació, dels últims, que em puc permetre el luxe de no tenir-ne. Quan sento que ara hi ha gent jove que l'agafen per feines de teatre -o de teatre no tant-, però sí d'imatge, i que els obliguen a tenir xarxes socials i a exposar-se, o que els agafen perquè tenen més seguidors que d'altres, en lloc de primar el talent, em foto negre, em poso molt nerviós. D’altra banda, el que em pot aportar no li veig gens de gràcia. Soc absolutament analògic, treballo amb el text amb paper, amb un llapis Faber-Castell i una goma d'esborrar.

"No m'agradaria que fóssim els últims o dels últims que parlem el català"

Una de les seves filles, l'Emma, també es dedica a l'ofici. Com s’ho va prendre?
Molt bé, cadascú ha de fer el que li agradi, el que li motivi, el que senti passió o vocació. Ella em va deixar molt clar des de petita que tenia una vocació molt clara cap aquí. Li vaig dir que havia de fer el que li agradés, prou difícil és la vida perquè a sobre, hàgim de treballar d’alguna cosa que no ens agrada. D'altra banda, no ho hem parlat perquè aquí a casa se n’ha parlat sempre, però ella ja tenia molt clar al món on es fotia, que és complex i que no és fàcil, d'alts i baixos, que costa. En aquest sentit, jo no en soc un referent, perquè no som gaires els que tenim feina de forma contínua, però penso que és important fer el que realment t'apassiona o el que tens ganes de fer.

M’ha costat no dir-li Claudi al llarg de la conversa. Quantes temporades va fer del fill gran de la Sampietro, a La Riera?
Ja, bé, sí, van ser sis anys que vam estar fent La Riera! En Claudi era un personatge que m’ho vaig passar molt bé fent-lo. Una de les condicions que vaig posar en dir que sí en fer la sèrie, era que pogués continuar fent teatre. La sèrie diària de TV3 és un tipus de televisió que ens va molt bé els actors, perquè treballem fins a les 3 del migdia i ens permet assajar a la tarda i poder fer funcions al vespre. Recordo aquella època amb molta estima, perquè ens ho vam passar molt bé, va ser una sèrie que va arribar molt a la gent i el personatge el vam anar construint conjuntament amb els guionistes. Al principi ells el tenien molt clar, però a mesura que em van anar coneixent, me’l van anar adaptant. La veritat és que ens ho vam passar molt bé i en tinc molt bon record.

Encara li queden uns anys, però pensa en la jubilació?
Queda molt per remar, encara ho veig lluny i queda molta feina per fer que es mirarà de fer, vull dir que no. Si tenim feina, la gràcia és poder-la anar fent. No m'ho he ni plantejat la jubilació, sincerament, encara no ho veig. Són deu anys que tinc al davant abans de jubilar-me, però és un tipus de feina, que també em permet a vegades poder anar fent la teva. Forma part d'aquestes coses del món del teatre, també. La paraula jubilació a vegades queda una mica lluny perquè va amb la vida i mentre siguis viu... Segurament quan sigui més gran aniré a un altre ritme, afluixaré, però deixar-ho, deixar-ho, no sé si ho podrem deixar mai, això em sembla que no.