Periodisme en temps de «zascas»

En realitat és intranscendent sobre com ens informin de l’arribada del tal Felip VI a Barcelona, de la polèmica inauguració del Mobile World Congress, de la cassolada, de la plantada dels polítics al besamanos reial, del desaire dels advocats a Roger Torrent... Tot forma part del mateix espiral de l’absurd en què estem ficats des de fa mesos. L’únic que importa és que aquest espiral continuï actiu i ufanós, que no decaigui la festa. El que és transcendent és que existeixin aquests moments, aquestes polèmiques sense sentit. El de menys és la manera com ens n’informin.

És el de menys perquè qui vol està assabentat de tot plegat amb un mínim de qualitat ja fa esforços per estar-ho, ja sap què llegir i qui llegir. Ja sap quins informatius veure i quins digitals consultar. Ja sap quins perfils de Twitter són interessants i quins pura intoxicació. I és el de menys també perquè cada dia que passa tinc la sensació més estesa que en el fons sentim una mena de fascinació malaltissa per tot això, per tot això, per aquest espiral de l’absurd. Ens agrada aquesta mena de teatret de vanitats, d’egos, de ganes de figurar i de marcar paquet.

Algú ha dit, i es repeteix cada dia fins la nàusea, que en la nova era de les comunicacions i les xarxes socials tothom és emissor d’opinió i per tant tothom en té. Per tant l’important és cebar, omplir-nos sense mida de allò què impliqui opinió immediata, neguit, polèmica, confrontació... El teatret no pot parar ni un segon. Quines notícies triomfen més a la xarxa? Quines donen més “clics”? Les dels titulars forçats, les que amaguen el nom del protagonista de la notícia perquè no puguis reprimir les ganes del “clic”, les que diuen coses com “Pepito Cantimplora lapidat per defensar el català” o “Agra polèmica entre Pepito Cantimplora i Josep Maria Prestatge a compte de la immersió lingüística”. I poso “Català” i “Immersió lingüística” per ser una mica esplèndid. Moltes vegades els motius de la lapidació i la polèmica en són evolucions interessades i perverses. Va triomfar molt el tema: “Alfred d'OT lapidat per haver sigut independentista”.
 
La invenció de boicots també agrada molt. A Joan Manuel Serrat cada vegada que surt a la tele se li inventen un boicot i hi ha moltes lapidacions i agres polèmiques. I molts “zasca”, sobretot hi ha molts “zasca”. Això agrada moltíssim. El nivell d’infantilisme que impera al teatret és de dimensions colossals. Els “zasca” van que volen. Com nens petits que juguen al pati i s’inventen jocs d’enfrontament i de satisfacció immediata, ens agrada aquesta dialèctica del vencedor i el vençut. És penós.

A tot això, el context de l’absència de govern a Catalunya, de l’hostilitat de l’estat, de la persecució de la llibertat d’expressió, dels presos polítics i dels polítics no presos esbatussant-se... s’ha d’explicar amb els màxims “zasca” possibles. Per això celebrem tant el que va passar al Col·legi d’Advocats. Perquè generen “zascas” per parar un tren. Després et fixes amb la foto del sopar que hi va haver en acabar l’acte de la discòrdia i veus la degana i el president del Parlament sopant plegats i somrient. I penses que quina enganyifa tot plegat.

I al dia següent, t’assabentes que al besamanos no hi aniran ni el president ni l’alcaldessa. I et sembla molt bé perquè el tal Felip VI es dedica a fer discursos televisius pontificant sobre què està bé i què malament quan a casa seva té el panorama que té. I penses que per què s’ha d’anar a saludar a una irrellevància així. Però llavors veus que després del besamanos sí que hi són. I et preguntes quin sentit té tot allò. Però és igual perquè la màquina està ja massa ben greixada i ja ha sorgit una nova situació que ha de ser explicada.

I no importa quina tele vegis, ni què llegeixis...