L’altre dia vaig rebre un missatge d’una bona amiga que tenia ganes de veure’m i em plantejava, d’entrada, dos interrogants: “quins horaris fas aquests dies?” i “vas a algun concert aquesta setmana?”. No és casual, aquesta segona pregunta. Sense arribar a patir la síndrome de l’agenda plena –aquella per la qual es pot arribar a sentir angoixa el dia que no tens un bon pla després de la feina–, era altament probable que aquella setmana en alguns dels dies tingués apuntat al calendari un concert canicular. N’hi ha molts, ara. Més que mai, potser? El primer estiu plenament postpandèmic ens ha regalat una sobresaturació de programació cultural (sobretot musical) que tot i que a priori sembli una bona notícia, no tinc clar si acaba sent contraproduent. Perquè és que no arribem a tot.
 
En un país tan petit com el nostre, la gent està prou familiaritzada amb la idea d’apropar-se a una ciutat o vila propera per veure un grup de música. Ja no dic a la capital. Gent d’arreu de Catalunya ve a Barcelona a veure concerts que saben que seran excepcionals. En les últimes setmanes, dos exemples ben diferents: la festa col·lectiva que diferents veus del panorama actual van perpetrar al Grec interpretant Malalts del cel, de Jaume Sisa; i els dos xous que Rosalía va fer al Palau Sant Jordi girant Motomami. Dues propostes irrepetibles per les quals valia la pena mobilitzar-se. I mentre això passava a Barcelona, arreu de Catalunya es programaven al mateix temps concerts per a tots els gustos.
 
Ara que acaba el juliol, els que som inquiets culturalment haurem maleït no haver tingut el do de la ubiqüitat en nombroses ocasions durant aquest mes. Acostuma a ser un mes on les agendes treuen fum i es concentra gran part de l'oferta musical de la temporada. Festivals, concerts en sales, teatres i festes majors. Les explicacions més òbvies són que la gent encara no ha marxat de vacances perquè ho sol fer a l’agost, que els artistes –els catalans però també els internacionals– s’ho fan venir bé per estar de gira i que al juliol no plou. Així d’entrada, sembla un win-win: els músics tenen –i cobren!– bolos i el públic tenim on triar i remenar. Però és que no arribem a tot.
 
S’ha de celebrar la idea que un mateix grup o artista pugui actuar durant tot l’estiu tres dies a la setmana a diferents punts de la geografia catalana però fa patir pensar que potser estan condemnats a fer-ho en un país massa petit. On les distàncies no són prou grans per diversificar audiència a cadascun dels concerts. A tots ens ha passat, que als concerts dels nostres grups preferits sempre ens trobem els mateixos. I ho fem un o dos cops en una mateixa gira, però tampoc gaire més perquè tot té un preu tot i que les gires siguin llargues, per sort, i de concerts tothom en faci molts, també per sort. El problema no és fer molts concerts, la qüestió és vendre tantes entrades. Fins i tot en un país amb una cultura musical sòlida, on anar a espectacles es considera una opció d’oci habitual, trobem amfiteatres buits. Em pregunto si hi ha prou públic a casa nostra per evitar que aquesta sensació d’oferta sobredimensionada acabi sent una realitat ingestionable.
 
Amb la meva amiga hem aconseguit quadrar horaris i trobar un moment per veure’ns. Però val a dir que ho ha facilitat el fet que aquesta setmana cap de les dues no vagi a cap concert, malgrat que n’hi ha uns quants que a mi personalment em sabrà greu perdre’m. Però és que no arribem a tot.