"La construcció d'una societat més crítica i lliure són els seus mitjans públics". Aquesta és una frase de Mònica Terribas, exdirectora de TV3, que explica per què fa 40 anys que les cases, cotxes, bars i botigues del país escolten, dia sí, dia també, la sintonia més icònica de Catalunya Ràdio. Fa 40 anys que la ràdio pública catalana va engegar les seves emissions. I aquest 2023, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals estan de festa major per celebrar les quatre dècades informant, entretenint i acompanyant els ciutadans catalans. Perquè sí, TV3, tot i engegar màquines mesos més tard, també en fa quaranta que ocupa el tercer canal de tots els televisors del país.
La societat ha canviat molt, la televisió ja no és en blanc i negre, la ràdio no és l'aparell que tot el dia sona i acompanya les famílies a qualsevol estança de la llar. Escoltem la ràdio al cotxe, quan anem amunt i avall, però l'escoltem a mida, a l'hora que ens va bé, i ho fem a través d'internet. A les cases ja no només hi ha un televisor al menjador, sinó que les pantalles es multipliquen per tants membres que hi viuen i, fins i tot, els més joves l'han substituït per un ordinador o tauleta. Però, quan cal, en els moments més importants, la tele i la ràdio són allà. Tanquem Netflix i posem TV3 per saber com va l'escrutini de les eleccions i qui serà el nou alcalde de Barcelona. Fem pausa a la nostra playlist preferida i sintonitzem Catalunya Ràdio per conèixer l'última hora de l'estat del trànsit abans d'emprendre el viatge.
Quatre dècades després, mateix esperit
No va ser fins al 26 de juliol del 1983 -36 dies després- quan es va emetre la primera notícia per antena: la mort de Charlie Rivel. Van començar els butlletins horaris i els informatius. El 22 d'agost es va transmetre el primer programa esportiu coincidint amb el Trofeu Joan Gamper i a partir de l'octubre va començar la programació regular de Catalunya Ràdio. Un any després, el març de 1984, la ràdio pública tenia una cobertura del 80% del territori i del 90% de la població. El 1986 van entrar en funcionament les delegacions territorials i l'octubre de 1989 es van iniciar les desconnexions de les delegacions de Girona, Tarragona i Lleida. Ara, quatre dècades després, Catalunya Ràdio manté el mateix esperit.En Jordi Borda (1975), director de l'emissora, va créixer escoltant Catalunya Ràdio des de la seva creació i ara té el repte, "l'honor i el privilegi" de dirigir-la en un moment de canvis: "La nostra responsabilitat és fer que la gent ens escolti, i ho estem aconseguint". Després de superar el concurs que el va fer guanyador ara fa un any, Borda assegura que l'emissora pública és una gran productora tant en l'àmbit lineal, com també a demanda, gràcies a l'oferta de pòdcasts. "Hem de seguir sent útils a la societat que servim i a la llengua que defensem, a més de saber trobar els continguts que apel·len els nous públics", assegura mentre defensa estar "molt preparats". "La televisió pública s’ha d’anar convertint en una fàbrica de continguts perquè la gent cada cop més consumeix els continguts en diferents dispositius", admet per la seva part el director de TV3, Sígfrid Gras.
La presidenta de la CCMA, Rosa Romà, coincideix amb ells amb la necessitat de seguir sent "referents per la ciutadania en informació, entreteniment i continguts infantils allí on es volen consumir avui els continguts", 40 anys després de la fundació de l'ens. Més enllà de l'aparador televisiu i radiofònic, però, els mitjans públics han d'aconseguir ser referents en l'àmbit digital, i Romà creu que la Corpo ha "d'adaptar el servei públic audiovisual al món digital i ser garantia d'accés a continguts en català". És per això que aquesta tardor es posa en marxa la nova plataforma de continguts creada per la CCMA amb l'objectiu de ser també "competitius" en els nous sistemes de distribució de continguts.
Experiència, privilegi i somni
Experiència. És necessari també fer una mirada enrere per poder entendre com s'ha arribat a complir quatre dècades de vida. "Ser part dels mitjans públics ha estat una experiència engrescadora i enriquidora, i m'ha aportat una visió dels mitjans en general, i dels catalans en particular", detalla Josep Cuní, que va aterrar a Catalunya Ràdio el 1984 i anys més tard va fer el salt a la televisió pública. Del seu pas per la casa recorda el poder "fer periodisme davant la càmera o el micròfon sense condicionants, mai des d'una posició de poder": "Quan tens clar això, el resultat és la fluïdesa del que vols fer mentre s'està fent". El periodista, a més, no es declara pessimista davant la possibilitat que les noves tecnologies arrabassin definitivament a la ràdio els oients joves, considera que cal esperar que es facin grans per veure quina és la seva evolució i recorda que la credibilitat es guanya amb rigor i constància. Així, creu que actualment Catalunya Ràdio té el repte d'"anar a buscar els joves sense perdre els grans".Privilegi. Una altra veu experimentada de la ràdio pública catalana és Neus Bonet, amb més de 30 anys d'experiència rere els micròfons grocs. "Treballar aquí és un privilegi i un honor", assegura, mentre recorda grans fites que ha aconseguit durant tots aquests anys, entre les quals la posada en marxa de Catalunya Informació el 1992: "Hem ajudat a construir en termes de pluralitats, qüestions de gènere i reflectir la societat real gràcies a la proximitat i a la informació des d'una visió internacional". Bonet admet haver passat una "xarampió" per la pèrdua d'oients joves amb l'arribada de les noves tecnologies, però creu que l'època negra s'ha passat perquè ara tornen pels pòdcasts. Així, defensa estar sempre al cas dels canvis tecnològics que mouen, sobretot, la població més jove, a més de ser sempre a tot arreu per combatre els moments "difícils" en clau política. Fent palesa la seva estima incondicional per la ràdio, s'acomiada recordant que "l'àudio és una cosa que va directament al cor i al cervell".
Somni. A l'altra cara de la moneda trobem la Rut Camí, una jove periodista lleidatana que només fa dos anys que treballa a TV3. Va entrar-hi per fer una substitució i molt ràpidament va aconseguir una plaça d'interina a la redacció de política. Actualment, és membre de la delegació a Lleida, on assegura haver fet "un màster exprés" i estar "vivint un somni". Amb l'anècdota personal que els seus amics no la veuen a la tele, sinó que la controlen a partir de les xarxes socials, Camí considera que cal crear nous continguts perquè arribi als joves: "Hem de ser referents per a les noves generacions".
