Sovint quan es parla de la crisi de l'habitatge i es dimensiona la dificultat per tenir un pis es mostren gràfics que retraten l'augment dels preus durant l'última dècada. És habitual que es recordi que a Barcelona, per exemple, el cost mitjà d'un lloguer del 2024 és el doble de car (1.193 euros) del que ho era el 2014 (674 euros). També es recorda amb freqüència que el català és un dels parcs públics d'habitatge més escanyolits d'Europa, amb un 2% respecte al total de llars del país. Fins i tot es presenten mesures amb ànims de solucionar-ho, com els topalls als arrendaments o la construcció de nous pisos a solars buits. Però hi ha una altra iniciativa que s'ha obert camí els darrers anys i que és especialment ràpida pel que fa als seus efectes: la compra d'habitatges ja existents. Ara, Nació ha recopilat les dades completes dels pisos adquirits per la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona en l'última dècada. El resultat: 7.389 immobles en deu anys entre totes dues institucions.
Aquestes operacions suposen, majoritàriament, convertir pisos privats en públics. És a dir, treure pisos de la lògica del mercat —que augmenta preus lliurement— i posar-hi condicions socials. Tanmateix, a la xifra total també s'hi inclouen moviments en què una institució pública acaba comprant la cartera de pisos d'alguna altra empresa pública. Un exemple és el cas de Regesa, una companyia del Consorci del Barcelonès que va acabar traspassant grans quantitats d'habitatges a l'ajuntament de la capital.
De fet, un dels elements que s'ha de tenir en compte a l'hora d'entendre el nombre de pisos que s'han comprat any a any des de la Generalitat o l'Ajuntament és que poden haver-hi distorsions interpretatives per diversos motius: un dels més rellevants és que a vegades perquè irrompen ofertes de paquets d'habitatges especialment grans que disparen les xifres. Per exemple, el Govern de Salvador Illa acaba de signar una compra rècord de 743 pisos del fons Divarian, que se'n volia despendre de cop. Tanmateix, aquesta operació queda fora del recompte de Nació perquè correspon a un any no acabat. Les dades recopilades engloben el període 2015-2024.
També hi ha altres elements que expliquen els canvis en el volum de compres amb el temps, com són les prioritats polítiques de cada equip de govern o l'aparició de mecanismes que faciliten les adquisicions de pisos per part de l'administració. Un d'aquests darrers exemples és l'aprovació d'una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) a Barcelona, a finals de 2018, per facilitar les operacions de tanteig i retracte, que és quan l'administració té dret a intervenir abans que dos privats segellin l'acord. Aquesta opció és un recurs a l'alça i suposa valorar molt bé quines finques tenen millors ofertes, per decidir on intervenir per maximitzar els beneficis de la inversió pública.
És rellevant també, per entendre les xifres, aclarir que sobretot hi ha dos tipus d'adquisicions d'habitatge per part de les administracions públiques. Una és per compra directa, és a dir, que s'arriba a un acord previ abans que l'oferta immobiliària arribi al mercat. Això té lloc en acords entre diferents administracions públiques —com l'exemple de Regesa— però també en altres situacions excepcionals i que han de justificar-se especialment bé, si afecta privats. L'altra opció és el tanteig i retracte.
Quan han comprat més pisos, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona?
Així, l'evolució temporal permet veure com l'any que la Generalitat ha adquirit més habitatges és el 2024, quan es van repartir el Govern els executius d'ERC de Pere Aragonès i el del PSC de Salvador Illa, per la convocatòria d'eleccions catalanes. Llavors la suma total arriba als 1.162 pisos. El més curiós és que la xifra més similar provenia d'anys enrere, de quan la cartera d'Habitatge estava en mans de Damià Calvet (Junts) en un govern de coalició amb ERC i liderat per Quim Torra. Aquell 2019 es van arribar a adquirir 1.123 habitatges, si bé la resta d'anys d'aquell executiu les quantitats van ser molt menors.
En el cas de Barcelona, per contra, es veuen alts i baixos, però s'aprecia clarament com el 2021 és l'any més profitós en aquesta carpeta. Es va arribar als 377 habitatges captats. El 2022 i el 2017 també es registren pics. Sigui com sigui, tots els casos van ser durant el govern de BComú i PSC, liderat per Ada Colau. A posteriori, en l'any de transició d'executius, ja cau el nombre de pisos adquirits. En l'únic any complet (2024) amb el govern socialista en solitari, amb Jaume Collboni ja com a alcalde, es comptabilitzen menys compres que mai: 36. Si bé al gràfic es veu una xifra menor l'any 2015 —el de traspàs de Trias (CiU) a Colau—, les xifres disponibles només van tenir en compte les operacions del segon semestre d'aquell any.
Dades: Facilitades per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona. Gràfic: Ona Sindreu
Si bé la diferència és notable, entre el volum del comprat per la Generalitat i per l'Ajuntament de Barcelona, també es poden analitzar aquestes dades de manera relativa. És a dir, aplicant-hi la taxa de compra d'habitatges en relació al nombre d'habitants de la seva zona d'influència. Així, en aquesta comparativa, el consistori barceloní i l'administració catalana s'haurien anat intercalant els anys en què uns o altres feien més esforços, i queda molt més equilbrada la balança.
Dades: Facilitades per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona. Gràfic: Ona Sindreu
Les dades a les quals ha tingut accés aquest diari també permeten veure quan es van gastar més diners a adquirir habitatge, en aquest només pel que fa a la institució barcelonina. Així, es pot apreciar com els anys de més pisos captats coincideixen amb els exercicis amb més inversió pública. Ara bé, també es constata que el màxim que s'ha arribat a gastar en un any a comprar habitatge han estat 55 milions d'euros, el 2021. Amb un pressupost municipal de 2.437 milions d'euros, això suposa haver-hi dedicat el 2,26% dels comptes.
Dades: Facilitades per l'Ajuntament de Barcelona. Gràfic: Ona Sindreu
Tot això s'ha anat produint durant els anys de més accentuació de la crisi d'accés a l'habitatge, mentre les administracions intenten tocar les tecles adequades i fan equilibris pressupostaris. Ara bé, entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, en deu anys, s'han adquirit poc més de 7.000 pisos -en molts casos privats- per passar-los a mans públiques. Mentrestant, també en el període d'una dècada, d'ara al 2035, està previst que més de 44.000 habitatges passin de ser de protecció oficial a entrar al lliure mercat. Aquesta és una rèmora de quan les polítiques públiques promovien pisos assequibles, però només durant unes poques dècades, permetent que després quedessin totalment en mans del mercat lliure.
A banda, el gran pla en habitatge públic anunciat per l'actual Govern de la Generalitat és la construcció de 50.000 noves llars fins al 2030. Això, però, que de moment és una promesa, comportarà temps i col·laboració privada a més de solar municipals. Sigui com sigui, aquests anuncis evidencien que la via preferent per sumar pisos al parc públic és, de llarg, la construcció. Les xifres de compres, siguin per tanteig i retracte o per acords directes, els hi queden molt lluny.
