Només entrar a Laudo’s trobem un llarg passadís ple de trofeus, copes, plaques i medalles de tota mena a banda i banda. Al fons, el taulell on, rere les cortines, ens esperen en Miquel Lóscos (Barcelona, 1952) i l’Anna Paré. Quan en Miquel va tornar de fer la mili treballava com a funcionari d’Hisenda, tenia feina estable, però veia el futur ple de segells, tràmits repetitius i poques perspectives de creixement. "Vaig adonar-me que allò no era per mi", explica fent memòria en el temps, així que amb en Jaume, un amic que venia del món dels trofeus i dels guardons, es van engrescar. Gairebé sense proposar-s'ho, van començar plegats una aventura empresarial que pròximament celebrarà els 50 anys d'història: Laudo’s.

La primera botiga la van obrir el 5 de juliol del 1976 al número 112 del carrer Pau Claris de Barcelona, a tocar de la botiga actual, ubicada a Diputació amb Pau Claris. Era un local petit, llogat, on només treballaven els dos socis fundadors. El principi el recorden fent visites a federacions esportives, lliurant catàlegs i cartes a mà. Sense presses, però amb constància i visió, van aconseguir aixecar el negoci i mantenir-lo dempeus fins avui dia. "Al principi et preguntaves: amb això ens mantindrem? Però sí, efectivament això funciona", exclama en Miquel. “El que molts desconeixen és que darrere d’un simple trofeu s’amaga tot un univers: competicions esportives, concursos literaris, festivals escolars, reconeixements d’empreses, clubs i entitats de tota mena”. És un món que si no el coneixes, costa d’entendre, confessa el fundador, que afegeix com una vegada hi entres, t’adones de la varietat d’ocasions per les quals la gent vol premiar i reconèixer l’esforç.

“Darrere un simple trofeu s’amaga tot un univers!” 

Amb els anys, Laudo’s va anar prenent forma i es va anar expandint, arribant a ser 14 o 15 treballadors en les èpoques més bones on el treball era més artesà i les màquines no havien conquerit bona part de la producció actual. Ara, però, de negocis com el seu a Barcelona només en queden tres, malgrat que reconeixen com en altres ciutats catalanes, el model persisteix i encara es troben botigues de trofeus a ciutats com Vic, Granollers, Badalona, Mataró, Terrassa, Sabadell, Tarragona o Reus, entre d’altres, que mantenen negocis semblants. “Llavors et trobes un Decathlon que et ven 10 copes de plàstic”, critiquen ambdós, sobre el paper de les grans superfícies que ofereixen els mateixos productes amb materials més econòmics que han alterat l’escenari i els ha ampliat la competència. 

Tota una vida dedicada als trofeus

Un dels rostres clau en la continuïtat de Laudo’s és el de l’Anna Paré Prat. Nascuda el 1982 a Castellterçol, va arribar a Barcelona amb només 17 anys i va començar a treballar a Laudo’s amb 26. "Vaig venir aquí per Laudo’s perquè coneixia l’altre soci i vaig acabar entrant a treballar fins avui, que encara hi soc! De fet, crec que acabaré la meva vida aquí", explica amb un somriure i orgull. Per a l’Anna, Laudo’s no és només una feina, és també casa seva. Ha viscut l’evolució de l’empresa i forma part del seu nucli més intern. El seu, és l’exemple d’un testimoni que ha viscut el que vol dir crear un negoci amb ànima i esforç, superant crisis i pandèmies, al marge de les grans cadenes i dinàmiques impersonals. I és que preguntats pel producte o pel fet que els distingeix de la competència, la seva resposta és clara: “El tracte humà amb el client”, expliquen, com aquest sempre s’ha de despreocupar un cop feta la comanda i ells s’han d’encarregar de satisfer-lo donant-li respostes a totes les seves necessitats. 

Del pantògraf al làser: adaptació i resiliència en un món canviant

Si alguna cosa defineix Laudo’s més enllà de la seva longevitat, és la capacitat per adaptar-se als nous temps. "Si estem aquí després d'una pandèmia, és ben bé de miracle", afirmen amb una barreja d'humor i satisfacció. I és que l’empresa ha sobreviscut a crisis econòmiques, canvis tecnològics radicals i a una transformació profunda en la manera de vendre i de comunicar-se amb els clients. Des de la seva fundació, Laudo’s ha anat esquivant obstacles. “La crisi del 1987, amb la pujada brutal del petroli que va deixar l’economia tocada, però l’empresa va resistir”. Més tard, amb els Jocs Olímpics del 92 van viure un auge gràcies a l’impuls de l’esport, però pocs anys després, amb la frenada d’aquell boom, van tornar els temps complicats. I així, crisi rere crisi, fins a arribar a la pandèmia del coronavirus, on el món sencer es va aturar i només les empreses més sòlides van aconseguir sobreviure.

El negoci ha evolucionat persistint amb el temps, malgrat les dificultats que s’han trobat al llarg del camí

“El que abans era una feina totalment manual, amb pantògrafs que requerien reconstruir frase per frase per fer una simple placa, avui s’ha convertit en una feina de precisió làser”. Allà on hi havia quatre o cinc persones dedicades només a la gravació, avui una sola persona amb dues màquines làser pot fer el doble de feina i amb més rapidesa, confessa en Miquel. En aquests moments, a Laudo’s treballen amb quatre làsers, amb serigrafia i topografia, adaptant-se als diferents tipus de demandes i necessitats del sector. Aquest canvi ha comportat menys personal, més eficiència i una transformació en el flux de feina. I els clients, també han canviat? “La clientela ara ja no ve!”, explica l’Anna, que diu com avui dia, el 90% de les vendes es fan per correu electrònic. “Els clients un cop han fet dues o tres comandes, ja confien en la qualitat del producte i tornen amb un simple ‘igual que l'última vegada’”. Ja no els cal mostrar catàlegs ni aconsellar sobre els dissenys en persona.

Aquest nou model també els ha fet replantejar el valor de la ubicació física. Al seu dia, tenir una botiga ubicada al mig de l’Eixample, a escassos passos de passeig de Gràcia, representava tot un prestigi que ara ja no es valora. “Abans, en un divendres de temporada això era un formigueig constant de gent amb cues entrant i sortint”, recorden nostàlgics quan es troben tancant la temporada d’enguany que donen per acabada un cop finalitza el curs escolar i totes les competicions esportives. 

El granet de sorra dels JJOO del 1992

Oficialment, als jocs olímpics de Barcelona del 1992, Laudo’s -com qualsevol altre negoci especialitzat amb trofeus-, no van poder participar perquè qui se n’encarrega és el Comitè Olímpic Internacional, ara bé, 33 anys enrere, els socis sí que van poder participar en les preparacions d’aquests jocs. Com? “En totes les proves que es van fer abans dels Jocs Olímpics per provar les instal·lacions, es van fer molts campionats del món i d'Europa, llavors totes les disciplines esportives que anaven a competir als Jocs Olímpics les vam fer nosaltres”. Així doncs, Laudo’s es va encarregar de fer totes les medalles i reconeixements dels preparatius previs als jocs.

“Fins i tot treballem per països com Grècia o Itàlia, que ens demanen productes fets aquí a casa”

“Però no només treballem per a federacions i campionats esportius!”. La seva cartera de clients és molt més àmplia, i alguns dels seus trofeus han trepitjat escenaris com el del Teatre Nacional de Catalunya, el Gran Teatre del Liceu, els Premis Zapping de televisió, el Premi Anagrama o bé l’entitat d’Òmnium Cultural, entre d’altres. Uns premis en forma de trofeu, medalla, placa o copa que varien en infinitat de formes i dissenys, i que poden oscil·lar en funció de la capacitat de la maquinària i del pressupost segons el material i la dedicació. “Aquí venem trofeus per 3 euros i el més car que estem fent és una peça que pot costar entre 10.000 o 15.000 euros”. Malgrat, sembli una bestialitat, puntualitzen com els marges de beneficis són bastant reduïts. 

De la corona de llorer a la copa feta amb làser

En aquest punt, després de dècades al peu del canó, no sorprèn que entre les moltes comandes i encàrrecs que han preparat, algunes hagin pogut deixar empremta. “Per mi, el més guapo -que no la més important-, va ser la Volvo Ocean Race que tenim aquí i que va ser una copa molt ben parida que vam fer metàl·lica, per una regata internacional que es va fer a Alacant”, diu en Miquel. És la regata d'embarcacions més important del món on cada any afegien la plaqueta del vaixell guanyador; “Una passada!”. L’Anna somriu i afegeix amb complicitat: “En el meu cas em quedo amb algun trofeu esportiu i molt mediàtic”. 

A Laudo’s s’hi troben centenars de peces fetes de molts materials diferents; alumini, llautó, or, plata, plàstic, metacrilat... “Ara està molt de moda la fusta perquè és un material reciclable i sostenible que no contamina tant”. Però, més enllà del valor material, saben que un trofeu no és només un objecte, sinó també el símbol d’un reconeixement que ve de lluny, concretament de la corona de llorer dels jocs olímpics grecs -i que podem veure al seu logotip-, fins ara. “Allò va ser el primer premi: un ‘laudo’, i d’aquí ve el nom de la botiga”, explica l’Anna. En Miquel, amb un punt nostàlgic conclou amb una reflexió: “També és cert que amb el temps s’ha massificat una mica; abans guanyar un premi era extraordinari i ara tothom en té”. Ara bé, per a ells perfecte, afegeixen somrient. 

Trofeus, medalles i plaques inimaginables

Després de tants anys oferint reconeixements de cara el públic, d’anècdotes per explicar tampoc els en falten. En Xavi Teruel i en Toni Garzon -que porten 42 i 39 anys respectivament treballant a l’empresa-, recorden quan un dia que estaven plegats a l’altra botiga que van tenir durant 20 anys a Aragó amb Villarroel -i que va acabar tancant per unificar el negoci a la ubicació actual-, des de l’aparador, van veure a una dona espectacular a punt de travessar el carrer. “En posar-se verd, va travessar, va entrar a la botiga i ens va comprar un trofeu amb un gravat… pel millor amant!”, recorden encara entre riures els dos veterans.

“Tenim a un client que ve habitualment i ens demana plaques d’homenatge per a ell mateix”

Però no totes les anècdotes són igual de gracioses com aquesta. D’altres clients demanen trofeus per motius més peculiars: “Ostres, m'he redecorat tota la casa i tinc un espai on vull posar uns trofeus; m’agradaria que em fessis campió d'alguna cosa!". Sembla mentida, però és real. “Llavors s'agafa una sèrie de trofeus i dius, mira, 1973 guanyador de l'olímpic de salts, etc.”. I un altre que recorda l’Anna i que encara reben sovint; “també tenim un altre client que es fa plaques d’homenatge a si mateix”. Però no tot són riures, la darrera que té al cap en Miquel és quan en una entrega de premis escolars, un nen es va tallar una mica jugant amb una copa i els volien denunciar per rebre una indemnització. “Ens vam quedar a quadres”, relata el propietari. 

Sigui com sigui, més enllà de les anècdotes, la història de Laudo’s encara li queda camí per recórrer, perquè al final, un trofeu no és només un objecte de decoració, sinó el record d’un moment únic i irrepetible que queda a la memòria de molts, sobretot, dels gravats en els quals Laudo’s sempre podrà dir que hi ha estat present.