Després de tota una trajectòria de lletres i melodies, Quimi Portet (1957, Vic) ha decidit recopilar i publicar Cançons en bell llemosí 1987-2020 (La Segona Perifèria), un recull de les 130 cançons que ha fet al llarg de la seva carrera en solitari. “Amb el pas d’aquest temps m’he fet vell, bàsicament, m'he adaptat a les tecnologies, òbviament, però hi ha una part de mi que és la mateixa; la d’un individu totalment salvatge, infantil i inconscient, que continua dins d'aquest cos de senyor gran”. Un personatge, confessa, que té molta importància en fer la música que fa, i que té un punt inconscient, “que no està pendent de res, així com tampoc de seguir les tendències musicals del moment”.
D’aquest personatge en resulten les cançons que s’han convertit en un himne per tota una generació que ha seguit els seus concerts i bolos arreu del territori i que en aquesta conversa, aprofitem per recordar des dels seus inicis, quan “vivia en un món una mica gris i no especialment agradable”. “El descobriment de la música popular -perquè la mare n’era molt aficionada-, em va treure de la grisor, descobrint com el món era de coloraines”. Un descobriment que el va fer decidir apostar per aquest camí, forjant una carrera d’èxits on, per al moment, no té pensat posar el punt final.
Com ens l’hem d’imaginar a l'hora de compondre totes aquestes cançons que ara recull?
No soc el cantautor que té una lletra i li posa música. És curiós, però el que m'inspira més per escriure lletres és la música, el qual és una mica pervertit, hi ha una part aquí obscura gairebé inconfessable. Com que la música és abstracta, em diu coses que són inexplicables, coses que estan per sobre de l'explicable. Posar-li lletres, en el fons és baixar-les al món tangible, figuratiu. Sempre m'ha agradat aquest exercici.
Òbviament, aquí hi entren les teves passions, els teus somnis, les teves frustracions, hi apareix tot. Si realment estàs receptiu per fer lletres, és una forma de despullar-se. Però a vegades, també hi ha exercicis purament humorístics. Fer lletres m'ha divertit sempre. Vaig començar molt jovenet tocant la guitarra sense saber-ne i el primer que se'm va acudir és que havia de fer cançons. No vaig aprendre mai una cançó dels Beatles ni una cançó dels Rolling Stones, de seguida vaig fer unes cançons horroroses i els posava lletra. Em va agradar aquest procés i és el que he continuat fent tota la vida.
La música és abstracta?
Sí, totalment, la música no diu res, i no ho dic com a un fet negatiu. La música salta per sobre de la comunicació normal humana. La música va molt més enllà de les imatges, de la paraula, més lluny de tot, i per això ens agrada tant. La música és màgica de veritat, ens separa de l'altre bestiar d'una manera definitiva, és espectacular. No sé com hem sigut capaços d'inventar una cosa tan espectacular i tan poc útil -des del punt de vista operatiu-. Fins que no es va inventar el Rock and roll el músic era un mort de fam, el tipus que li tiraven pedres quan arribava a la Festa Major.
La música operativament és molt poc útil. És purament emocional, el seu poder abocador és tan gegantí que ha unificat a la gent. Totes les cultures tenen música, tothom té música, les persones més menyspreables i les més maques del món els agrada la música. És molt universal, més que la literatura. Hi ha gent que no ha llegit un llibre en la vida, hi ha qui no els agrada el cine, l'escultura o la pintura, però difícilment trobes a algú que no li interessi la música. Això es deu a aquesta qualitat abstracta que té, que és totalment inexplicable, que no es pot teoritzar gaire. Ens toca uns ressorts que no són els habituals, des del cervell a altres llocs que no sabem exactament on són.
“La música és màgica i ens separa de l'altre bestiar d'una manera definitiva”
El 1985 convertien Los Burros en El Último de la Fila, un fet que li proporcionava l'èxit, la fama i els diners, explica. Aquest va ser el seu punt d'inflexió?
Si parlem professionalment, El Último de la Fila és molt difícil de superar, primer per l'equip que fèiem amb el Manolo, perquè els dos estàvem un sobre l’altre, i perquè funcionava amb una eficiència increïble. Som persones molt compatibles, amb unes qualitats perfectament coordinades. El que al Manolo potser li interessava menys, era el que a mi m'interessava més. Ell és un front man increïble, tenint-lo dalt escenari, és molt difícil de no funcionar. Professionalment, allò era molt difícil de superar i quan l’he trobat a faltar, ens hem trucat i hem seguit fent coses plegats.
Personalment i emocionalment, la carrera que he fet després ha estat i és divertidíssima, perquè em porta a explorar una part de mi que, òbviament, en un grup o en un duet com és el cas de El Último de la Fila, hi ha coses que has de sacrificar per compromís, igual que el Manolo sacrificava coses per estar amb mi. En total van ser 16 anys entre Los Rápidos i El Último de la Fila. Teníem 40 anyets quan ens vam separar i això, ens va permetre explorar altres facetes de la nostra professió. No hi va haver mai cap crisi ni baralla.
Ara publica Cançons en bell llemosí 1987-2020 utilitzant un mot, el de llemosí, que potser molts no en coneixeran el significat…
Que ho busquin al diccionari o a la Viquipèdia. (Somriu). Si hagués dit cançons amb català, semblaria un llibre científic i, amb llemosí, fas una aclucada d'ull a quelcom poètic. És un homenatge als nostres besavis de la renaixença que quan es referien al català, deien el bell llemosí per subratllar-ne el parentesc amb l'occità, per donar-li aquest punt més septentrional, més emparentat amb els trobadors i amb les coses més líriques i romàntiques. És simplement això, per no dir-ne cançons en català, que semblaria un llibre de text.
Al llarg de tot aquest temps, com diria que ha evolucionat la seva música?
M'he adaptat a les tecnologies. Hi ha una part de mi que és la mateixa, la d’un individu totalment salvatge, infantil, que continua dins d'aquest cos de senyor gran. Una part que no ha crescut i que és totalment inconscient per a bé o per a mal. Aquest personatge té molta importància quan faig discos. És el que comença i és un tipus inconscient, que no entén res ni està pendent de com són les tendències musicals. Aquest personatge existeix i m'agrada que existeixi, té bona salut i viu aquí dins. No hi puc entrar, no hi puc fer res, no el puc treure fora.
Després l'ajudo i faig que les coses tinguin cara i ulls, que siguin assequibles i que pugui defensar-les com una persona de 67 anys que ve a fer una entrevista en aquesta redacció. Si enviéssim aquest tipus aquí, probablement només en faria una! (Riu). Tinc cura que aquest personatge sigui homologable al món actual, que és un món molt complicat, molt més que quan vaig començar, que el món era optimista, el rock era tendre i jove i la música popular era increïblement important en la vida dels joves. Si no era l’únic, era de les poques coses que tenien com a distracció.
Avui dia el món és molt més complex per mi, que soc un senyor gran, és més feixuc i més incòmode. Em sap greu dir-ho, però és la meva percepció. Faig el que puc amb això, però sí, hi ha una part de mi que ha evolucionat i trobem un senyor amb unes responsabilitats familiars, personals, fins i tot amb la gent que t'ha seguit durant tants anys. Segons quina bestiesa faig penso, aquest pobre tipus que s'ha comprat els discos a veure què dirà.
Al final em dedico a un gènere menor, a la música popular contemporània, un gènere que no té acadèmies i que no he de respondre a ningú pel que faig. Puc fer cançons amb guitarra, sense, o amb molta distorsió i ningú es queixarà i, si es queixa, que el bombin, perquè em dedico a la música popular, un gènere menor que fem les persones que ens dediquem a la música d'una manera més prosaica.
Al llibre trobem 130 cançons on, no sé si a l'hora de fer memòria o de tirar enrere, n'ha redescobert algunes?
Alguna sí! En revisar-les moltes m'ha sorprès haver-les escrit jo, no m'hi reconec. Els ressorts que es movien en aquell moment eren totalment diferents dels d'ara i, molts d'ells, ni tan sols els recordo. No recordo les muses que van crear tal cançó o tal altre, i això és divertit, és clar. Ser vell no té gaires avantatges, però una d'elles és aquesta, que hi ha la memòria, l'enyor i el poder abocador del passat. És una cosa increïble, però que no és tristor, és una cosa més divertida, una cosa que en el fons, per mi ha estat una força creativa. Hi ha cançons que són bastant dolentes en el primer disc sobretot, que vaig fer amb 15 dies quan tenia 30 anys i un entusiasme desmesurat. Diria que en aquest primer disc hi ha alguna cançó que sí, que podrien no ser-hi, però no n'hi ha cap que me'n penedeixi.
“No recordo les muses que van crear tal cançó o tal altre”
Es queda amb alguna cançó en concret, després de tot el recull que publica?
Les que han tingut més repercussió immediatament les rellegeixes en clau com la gent. Quan les fas, no saps mai quina tindrà èxit i quina no. Per exemple, La Rambla era una cançó que estava al disc i pensava; aquesta és més rara que l'hòstia, però el primer dia que va sortir a tothom li va agradar molt. No n'era gens conscient. Les cançons que han tingut més èxit -com són La Rambla, Homes i dones del cap dret o Tinc una bèstia dintre meu-, els agafes una estima especial.
A mi m'agraden cançons que han quedat més oblidades, però que em fan molt riure, com per exemple, Vida interior d'un lluç o Xafem-ho tot. Són cançons que, òbviament, no podien ser del domini públic perquè són molt bèsties i la lletra diu unes parides tan espectaculars que és difícil que a una gran part de la població se les faci seves, però en general -i no vull ser vanitós-, m'agraden bastant les meves lletres, que és una cosa que no m'ho hauria pensat mai perquè intentava no escoltar-les.
Quim Monzó signa una breu introducció on explica que no es coneixen, però que fa uns macarrons de primera! En té la recepta?
Bé, és relatiu això que no ens coneixem, però ho acceptarem, sí. La part més literària del llibre és el pròleg i l'epíleg del Manolo, que no és tan literari sinó més emocional. En Monzó és un escriptor de primària categoria que admiro moltíssim. Ell sí que és un escriptor, una persona que domina la llengua i la capacitat evocadora que té. Hi pot haver ficció. Ens hem trobat algunes vegades quan era jove, ara fa anys que no ens veiem, però no sé on comença la ficció amb tot el seu pròleg que trobo divertidíssim. Això dels macarrons també és una ficció, no ho sé, diria que faig uns macarrons normals i corrents. Faig un sofregit ben maco, una mica de carn picada i els macarrons, ja està, no és gaire difícil! (Somriu).
Amb l’aparició de nous estils i gèneres musicals que sorgeixen i es mesclen constantment, diria que la música popular com la que fa es troba en un moment de crisis?
No, perquè quan a l'estiu vas de festes majors hi ha uns tipus que es diuen Oques grasses. Hi haurà molts gèneres, però no hi ha una festa major sense música, ni un embalat sense música. La música popular sempre existirà. T'agradarà o no. Els vells no els agrada la música popular que es fa ara i és normal. Una de les funcions de la música popular que es fa ara és indignar els vells, la generació d'abans.
Cada generació ha intentat que la seva música no agradés a la generació anterior. El rock va ser trencador i la gent d'abans del rock ho va trobar horrorós, “tots aquests peluts fent tant soroll”. Cada generació ho intenta i cada generació ho aconsegueix una mica menys. Amb el rock va ser espectacular. Un trompetista fins aleshores era el campió de donar la tabarra, però va aparèixer un bateria, un baixista, un guitarrista i un paio pelut al micro amb la ratlla al mig, i el trompetista es va haver de retirar.
“Cada generació ha intentat que la seva música no agradés a la generació anterior”
Al final del llibre, Manolo García acaba signant l'epíleg on diu; “Portet estomaca la vida per treure'n en paraules i notes musicals el sentit que de vegades no té. S’enjogassa en el procés, i el seu goig és encomanadís i et fa un xic més lliure, si és que això és possible”.
Ell ara també està presentant un llibre de relats que es diu Títere con cabeza. Penso que és molt bonic això que em diu, molt amable per part seva. El que penso, sobretot, és primer a valorar l'amistat. Emociona que algú t'escrigui coses tan boniques i, segon, que és molt bonic que diguin això de tu.
Escriu per intentar ser un xic més lliure?
No ho sé, suposo que sí. Alguna cosa d'això imagino que hi deu haver en la meva manera de passar per aquest planeta, però la manera com ell ho explica és especialment afectuosa i agradable, i més amb una persona que ens coneixem de tants anys, hem fet tants quilòmetres i hem anat a tants llocs estranys muntant-les tan grosses. Li agraeixo moltíssim, òbviament.