Anava pensant en tot això mentre veia diumenge al vespre el Salvados titulat Desde el corazón del ISIS. Jordi Évole va visitar Mossul (Iraq) i Rakka (Síria) per a mostrar-nos paisatges devastats i persones encara més devastades per l’acció de la guerra i pel sense sentit d’aquests que es fan dir Estat Islàmic i que sembla que ja parlem d’ells amb una naturalitat que fa autèntic fàstic. Vam conèixer testimonis de la barbàrie, persones que han vist morir assassinats els seus familiars i amics. Quina estranyesa escoltar les seves paraules.
#CapitalDáesh | Son supervivientes, hijas, hermanas, nietas… de las yazidíes secuestradas, violadas y esclavizadas por Dáesh. Son las YPJ. pic.twitter.com/8Pao3ZignM
— Salvados (@salvadostv) 5 de novembre de 2017
Una de les entrevistades –només li vèiem els ulls- li explicava a Évole que ell no va veure res estrany durant l’ocupació d’ISIS del territori on viu. Que eren amables, que no maltractaven les dones, que no feien cap mal a ningú. Si de cas la destrucció va ser culpa dels que van bombardejar la zona per acabar amb ells. Els militars europeus i americans, d’ells era la culpa, segons ella. Impressionava escoltar-la narrar aquesta versió dels fets. La reacció immediata és titllar-la d’esbiaixada, manipulada, mentidera. Però qui sap què és el que ha vist i viscut ella. Escoltar-la, tan sols escoltar-la. Res més. Sense jutjar-la. Missió complicada, quasi impossible.
I per acabar-ho d’adobar, el testimoni d’Alberto Garcia, soldat espanyol que va decidir dedicar un tros de la seva vida a unir-se a la lluita armada contra l’ISIS. Bestial història, la seva. I que consti que no en treus res d’adjectivar-la. Al principi els seus esforços estaven destinats a la revolució a favor del Kurdistan del nord, “una revolució feminista”, enfocada entre altres coses “a l’empoderament de la dona”. En quin moment de la vida, comences participant en una revolució feminista i acabes amb un fusell a la mà disparant contra “enemics”? L’Alberto és un noi madrileny a qui de seguida perceps la intel·ligència, el bon gust en el raonament, la mirada propera i calidesa en el tracte. Li explicava a Évole que el 95% de la seva feina és esperar i el 5% és terror. Es podria dir que dedica bona part de la seva vida és esperar el terror. Esperar la mort. I quan arriba, executar-la.
#CapitalDáesh | “Avanzaban con kalashnikov, pero también con libros” pic.twitter.com/Oby7EYsUL0
— Salvados (@salvadostv) 5 de novembre de 2017
Les seves paraules sonaven clares i senzilles: “Cap guerra és justa però aquesta és una guerra que ha d’existir i he de ser part d’ella”, “La guerra és patetisme, olor de mort, cansament”. Abans d’aquest Salvados la seva família no sabia que estava fent de militar, es pensaven que treballava a Rakka com a civil. Escoltar-lo és descobrir no només una realitat impactant, no només la vivència de com n’és d’horrible el món en què vivim, sinó per sobre de tot l’existència de realitats mentals que res tenen a veure amb la nostra, de capacitats de raonament més enllà del que molts som capaços de fer, fins i tot del que som capaços de tolerar.
En paral·lel, Salvados ens anava ensenyant unes dones soldats orgulloses d’estar matant gent, que mentre patrullaven visualment des de dalt d’un edifici anaven comentant què veien i què pensaven: “Tant de bo això s’acabi aviat” i “Mira, allò d’allà sembla un cotxe bomba oi?”. I a la pausa per la publicitat, La Sexta ens proposava el tràiler d’American Assassin, film actualment en cartellera, en què un soldat americà perd el nord quan l’ISIS assassina la seva dona en una platja d’Eivissa i a partir de llavors decideix entrenar-se a consciència per a combatre’l. Casualitats? Capritxos de l’atzar? No crec. També fa pensar.
