31
de març
del
2024
Actualitzat
el
02
d'abril
a les
11:07h
Ramon Gener ha excel·lit en programes de divulgació de la música en televisió. Ho ha demostrat amb This is Opera (TVE), Òpera en texans (TV3) i en el més recent Això no és una cançó, també a la televisió catalana. Acostar l'alta cultura al gran públic és una obsessió per ell i fer-ho amb una voluntat d'unir disciplines. Ell, que va ser baríton, és també llicenciat en Humanitats i té estudis de Ciències Empresarials.
Acaba de guanyar el Premi Ramon Llull amb una novel·la, Història d'un piano (Columna), en la qual es barreja la seva experiència vital amb la història d'Europa a través de la vida d'un piano, que arranca el 1915, en els inicis de la Primera Guerra Mundial. En aquesta entrevista, torna a demostrar la seva vena pedagògica i s'endinsa per la seva passió per posar-la al servei del lector. Diu coses interessants i esperançadores en un context d'incertesa i pors.
Què hi ha de real i què de literari en la Historia d'un piano?
La cosa important aquí és Història d'un piano. Basat en fets reals. A partir d'aquí, tot el que és veritat i tot el que no ho és no té importància. Deixa't endur per la història. Perquè jo he esbrinat fins on he pogut. És igual si aquest personatge era o no era. Hi ha personatges que es pot pensar que no i resulta que sí.
El personatge que sí que és real és el piano.
Bé, és el piano que tinc a casa. Però els qui hem estat al voltant del piano deixem de tenir importància. El piano explica la seva història i, al fer-ho, els qui estem al costat deixem de ser persones concretes i passem a ser tothom.
La història del seu piano comença el 1915, és a dir, en plena Primera Guerra Mundial. Però el seu primer propietari mai el va poder tocar.
I aquesta és una cosa determinant per a la història del piano, que algú que està destinat a ser un gran pianista veu truncades moltes coses.
Història d'un piano també és una manera d'explicar la Primera Guerra Mundial i com es va viure aquell moment històric.
Hi ha un esforç molt gran de documentació en tot. Els personatges passen per la Gran Guerra, després pel període d'entreguerres, per la Segona Guerra Mundial, la postguerra i el Mur. Tota aquesta història del piano repassa tots aquestes etapes. I la meva esperança és que un cop llegit el llibre, el piano passi a ser de tothom.
M'ha impressionat el moment de la mort al front del soldat Johannes. En aquest moment, al front de Flandes, hi cita una peça musical molt determinada.
Ho faig en la idea que l'instrument és sempre qui escull a les persones i no a l'inrevés, que m'agrada molt i hi crec molt. És un nocturn opus 9 número 2 de Chopin que està present en tota la novel·la i que és una peça que tothom toca en algun moment de la novel·la, sense saber molt bé perquè ho fa. Que és el que em va passar a mi el mateix dia en què vaig anar a "comprar" el piano. Quan el piano et diu "toca'm" sents que has de tocar una cosa i no una altra. És una cosa màgica. Li passa també al Johannes en el moment de la seva mort, malgrat que ell mai la va tocar. Després hi ha una segona peça de Debussy que va a través d'una partitura que mai ningú no pot tocar. I que acaba en un lloc molt especial i determinat al final del llibre i els qui el llegeixin podran anar-hi.
Per què la peça de Chopin?
Els romàntics tenien una neurosi per intentar trobar el sentit de les diferents tonalitats. Al segle XVIII i XIX molts estudiosos cercaven si tocar en do major era el mateix que tocar en mi major o si cada tonalitat servia per explicar segons quines coses. Aquest nocturn de Chopin està escrit en mi bemoll major. I el mi bemoll major és una tonalitat que té tres bemolls en la seva armadura, si, mi i la. Per aquesta gent aquests tres bemolls eren el misteri de la Santíssima Trinitat. Era la manera d'explicar el misteri impossible, inconcebible, impossible de la Santíssima Trinitat. Aquesta idea que alguna cosa passa sense que acabis d'entendre perquè passa és el nocturn de Chopin.
És molt important explicar tan bé una peça.
Però tampoc cal obsessionar-se. Pensem que la música és un fet inevitable. Encara que volguéssim no en podríem fugir. És la idea de Nietzsche que sense música no hi ha vida. Jo perquè ho visc amb transcendència i m'agrada que tot sigui transcendent. I trobo música en qualsevol lloc, en el soroll dels taxis que ara s'aturen, en l'excavadora d'unes obres. Però entenc que no tothom ho ha de viure així. Al final, la música la faràs teva com tu vulguis i una peça, sigui de Chopin o de Bruce Springsteen, et dirà una cosa a tu i només a tu. Per això la música és inevitable i no existeix ningú a qui no li agradi.
Hi ha escenes on conviuen la part més animal i la més humana de les persones. Els qui es maten al camp de batalla també poden compartir moments de proximitat en un Nadal al front. De fet, l'encontre entre dos soldats enemics és una de les claus del llibre.
Aquest és un dels poders de la música. Aquesta és una història de redempció, de gent que es troba. El piano anirà agermanant tothom. D'alguna manera, redimint tothom.
Pensa molt, en el moment de tocar el piano, en els qui abans l'han gaudit?
Sí. Tots estan allà. Ara ja hi són tots.
Hi ha molta mort en el llibre.
És que la mort és una de les coses més importants de la vida. De fet, a la vida, com he dit ja altres vegades, les tres coses més importants són aquelles en què no pots decidir res: el naixement, de qui t'enamores de veritat i la mort. En el cas de la mort, pots prendre tu la iniciativa. Però no sol ser el cas. I sí, la gent mor. Però tinc la certesa que el llibre, d'alguna manera, fa que no marxin. El piano aconsegueix que tots siguin vius.
En certa forma, llança la música contra la mort. Quan la mare ha perdut el fill al front, s'aferra al fet que és declarat desaparegut. Quan piquen un dia a la porta i es presenta un soldat britànic, d'alguna manera és com si el fill tornés.
A mi m'agrada pensar que tot sempre és esperançador. En aquesta idea de transcendència, que les coses no passen perquè sí, no pot ser que les coses simplement siguin. Un dia truquen a la porta i aquell que no és el seu fill s'acabarà convertint en el seu fill.
La mort també et tria. Com vostè diu que fa un instrument.
Exactament. I en el llibre hi ha molts moments en què ve la mort a buscar els personatges i molts la reben amb molta serenitat.
Havia de ser un piano? No podia ser un altre instrument?
En el meu cas, és que soc pianista. El piano, a més, té una cosa: que no es pot desar. És sempre el centre de la casa, encara que no el toquis. Ho sap tot.
Encara va un cop a l'any a la tomba de Beethoven a Viena i li parla?
Sí. Li dic com m'ha anat l'any, què he fet i deixat de fer. Un músic, Hector Berlioz, diu en les seves memòries que tothom ha de tenir el dret d'escollir el seu propi déu. Doncs jo també els he escollit, però aleshores has d'escollir un Zeus o un Júpiter. I Beethoven és l'inspirador. És el primer artista, el primer músic que diu als aristòcrates de Viena: jo no faré la música que vosaltres em demaneu. Fins aleshores els músics feien el que els deien els nobles: avui fes-me una peça així perquè ve a sopar el bisbe, demà una peça més sexy perquè vindrà una amiga. Beethoven és el primer que diu que no. Els diu que ells tenen els diners però ell és un creador.
Bach era diferent?
Bach treballava a sou. Intentava escapar-se i fer coses que a ell li agradaven, sí, va ser l'inventor de les jump session, però això és un altre tema. Beethoven és el primer que diu: a partir d'ara, vosaltres em pagareu un sou vitalici perquè jo escrigui la música que jo vull, com vulgui i quan vulgui. Vosaltres sou uns prínceps però de prínceps n'hi ha molts i jo soc Beethoven. Ara som al segle XXI i tothom és un artista, però ell és el primer.
En l'atracció per aquest "déu" o qualsevol altre hi valora només la seva obra o també la seva vida, la seva actitud?
Un home que fa una trencadissa en el que ara diem l'establishment és algú que cada nota que fa és important. No fa música perquè sí.
Hi ha algun músic al qui admiri per la seva obra i el detesti com a persona?
Sí. Wagner, per exemple. Era detestable.
Beethoven era un cas diferent?
Beethoven era un home molt malcarat, amb molt mal geni i complicat. Era com House, el personatge d'una sèrie, algú que no acaba d'encaixar i que se sap millor i li costa aguantar la gent perquè, a més, és sord. Però no és Wagner.
S'ha convertit en un fenomen mediàtic. Com domina la vanitat?
La vanitat és el pecat preferit del diable. Que les coses et vagin malament és problemàtic. Que et vagin bé, també. És fàcil pensar que ets alguna cosa especial i millor que els altres. Tinc la sort de tenir una dona i uns fills que saben qui soc. Soc una persona normal, com les altres, l'únic és que soc un flipat de les meves coses i m'agrada explicar-les i compartir-les, i tinc la il·lusió de pensar que si ho faig el món pot ser millor.
Quina música li posaria a l'actual moment que viu Europa? Feia temps que no es parlava tant de guerra.
Hi ha molta música sobre la guerra. La Simfonia de Leningrad de Txostakovitx o l'Obertura 1812 de Txaikovsky. O el War Requiem de Britten. Però hi ha una cosa que també és música, que és el silenci. El mestre Berenboim diu que les notes més importants d'un concert són el silenci abans de començar i el silenci del final. I quan estudies músiques t'ensenyen que els sons tenen el seu equivalent en silenci. Et diuen que això és una negra i això el silenci d'una negra, això és una rodona i això el silenci d'una rodona. Així que potser ara la música que jo triaria seria el silenci.
I al moment polític que viu Catalunya, quan sembla que el país busca un nou guió, quina música li posaria?
Un batibull. Són moltes músiques sonant alhora i no es compassen. Caldria que es compassessin i no em refereixo a cap idea política en concret.
Acaba de guanyar el Premi Ramon Llull amb una novel·la, Història d'un piano (Columna), en la qual es barreja la seva experiència vital amb la història d'Europa a través de la vida d'un piano, que arranca el 1915, en els inicis de la Primera Guerra Mundial. En aquesta entrevista, torna a demostrar la seva vena pedagògica i s'endinsa per la seva passió per posar-la al servei del lector. Diu coses interessants i esperançadores en un context d'incertesa i pors.
Què hi ha de real i què de literari en la Historia d'un piano?
La cosa important aquí és Història d'un piano. Basat en fets reals. A partir d'aquí, tot el que és veritat i tot el que no ho és no té importància. Deixa't endur per la història. Perquè jo he esbrinat fins on he pogut. És igual si aquest personatge era o no era. Hi ha personatges que es pot pensar que no i resulta que sí.
El personatge que sí que és real és el piano.
Bé, és el piano que tinc a casa. Però els qui hem estat al voltant del piano deixem de tenir importància. El piano explica la seva història i, al fer-ho, els qui estem al costat deixem de ser persones concretes i passem a ser tothom.
La història del seu piano comença el 1915, és a dir, en plena Primera Guerra Mundial. Però el seu primer propietari mai el va poder tocar.
I aquesta és una cosa determinant per a la història del piano, que algú que està destinat a ser un gran pianista veu truncades moltes coses.
"La meva esperança és que un cop llegit el llibre, el piano passi a ser de tothom"
Història d'un piano també és una manera d'explicar la Primera Guerra Mundial i com es va viure aquell moment històric.
Hi ha un esforç molt gran de documentació en tot. Els personatges passen per la Gran Guerra, després pel període d'entreguerres, per la Segona Guerra Mundial, la postguerra i el Mur. Tota aquesta història del piano repassa tots aquestes etapes. I la meva esperança és que un cop llegit el llibre, el piano passi a ser de tothom.
Ramon Gener, entrevistat a l'Hotel Seventy. Foto: Hugo Fernández
M'ha impressionat el moment de la mort al front del soldat Johannes. En aquest moment, al front de Flandes, hi cita una peça musical molt determinada.
Ho faig en la idea que l'instrument és sempre qui escull a les persones i no a l'inrevés, que m'agrada molt i hi crec molt. És un nocturn opus 9 número 2 de Chopin que està present en tota la novel·la i que és una peça que tothom toca en algun moment de la novel·la, sense saber molt bé perquè ho fa. Que és el que em va passar a mi el mateix dia en què vaig anar a "comprar" el piano. Quan el piano et diu "toca'm" sents que has de tocar una cosa i no una altra. És una cosa màgica. Li passa també al Johannes en el moment de la seva mort, malgrat que ell mai la va tocar. Després hi ha una segona peça de Debussy que va a través d'una partitura que mai ningú no pot tocar. I que acaba en un lloc molt especial i determinat al final del llibre i els qui el llegeixin podran anar-hi.
Per què la peça de Chopin?
Els romàntics tenien una neurosi per intentar trobar el sentit de les diferents tonalitats. Al segle XVIII i XIX molts estudiosos cercaven si tocar en do major era el mateix que tocar en mi major o si cada tonalitat servia per explicar segons quines coses. Aquest nocturn de Chopin està escrit en mi bemoll major. I el mi bemoll major és una tonalitat que té tres bemolls en la seva armadura, si, mi i la. Per aquesta gent aquests tres bemolls eren el misteri de la Santíssima Trinitat. Era la manera d'explicar el misteri impossible, inconcebible, impossible de la Santíssima Trinitat. Aquesta idea que alguna cosa passa sense que acabis d'entendre perquè passa és el nocturn de Chopin.
"La música la faràs teva com tu vulguis i una peça, sigui de Chopin o de Bruce Springsteen, et dirà una cosa a tu i només a tu"
És molt important explicar tan bé una peça.
Però tampoc cal obsessionar-se. Pensem que la música és un fet inevitable. Encara que volguéssim no en podríem fugir. És la idea de Nietzsche que sense música no hi ha vida. Jo perquè ho visc amb transcendència i m'agrada que tot sigui transcendent. I trobo música en qualsevol lloc, en el soroll dels taxis que ara s'aturen, en l'excavadora d'unes obres. Però entenc que no tothom ho ha de viure així. Al final, la música la faràs teva com tu vulguis i una peça, sigui de Chopin o de Bruce Springsteen, et dirà una cosa a tu i només a tu. Per això la música és inevitable i no existeix ningú a qui no li agradi.
Hi ha escenes on conviuen la part més animal i la més humana de les persones. Els qui es maten al camp de batalla també poden compartir moments de proximitat en un Nadal al front. De fet, l'encontre entre dos soldats enemics és una de les claus del llibre.
Aquest és un dels poders de la música. Aquesta és una història de redempció, de gent que es troba. El piano anirà agermanant tothom. D'alguna manera, redimint tothom.
Pensa molt, en el moment de tocar el piano, en els qui abans l'han gaudit?
Sí. Tots estan allà. Ara ja hi són tots.
"Història d'un piano" és el darrer llibre de Ramon Gener. Foto: Hugo Fernández
Hi ha molta mort en el llibre.
És que la mort és una de les coses més importants de la vida. De fet, a la vida, com he dit ja altres vegades, les tres coses més importants són aquelles en què no pots decidir res: el naixement, de qui t'enamores de veritat i la mort. En el cas de la mort, pots prendre tu la iniciativa. Però no sol ser el cas. I sí, la gent mor. Però tinc la certesa que el llibre, d'alguna manera, fa que no marxin. El piano aconsegueix que tots siguin vius.
"M'agrada pensar que tot és esperançador i que les coses no passen perquè sí"
En certa forma, llança la música contra la mort. Quan la mare ha perdut el fill al front, s'aferra al fet que és declarat desaparegut. Quan piquen un dia a la porta i es presenta un soldat britànic, d'alguna manera és com si el fill tornés.
A mi m'agrada pensar que tot sempre és esperançador. En aquesta idea de transcendència, que les coses no passen perquè sí, no pot ser que les coses simplement siguin. Un dia truquen a la porta i aquell que no és el seu fill s'acabarà convertint en el seu fill.
La mort també et tria. Com vostè diu que fa un instrument.
Exactament. I en el llibre hi ha molts moments en què ve la mort a buscar els personatges i molts la reben amb molta serenitat.
Havia de ser un piano? No podia ser un altre instrument?
En el meu cas, és que soc pianista. El piano, a més, té una cosa: que no es pot desar. És sempre el centre de la casa, encara que no el toquis. Ho sap tot.
Encara va un cop a l'any a la tomba de Beethoven a Viena i li parla?
Sí. Li dic com m'ha anat l'any, què he fet i deixat de fer. Un músic, Hector Berlioz, diu en les seves memòries que tothom ha de tenir el dret d'escollir el seu propi déu. Doncs jo també els he escollit, però aleshores has d'escollir un Zeus o un Júpiter. I Beethoven és l'inspirador. És el primer artista, el primer músic que diu als aristòcrates de Viena: jo no faré la música que vosaltres em demaneu. Fins aleshores els músics feien el que els deien els nobles: avui fes-me una peça així perquè ve a sopar el bisbe, demà una peça més sexy perquè vindrà una amiga. Beethoven és el primer que diu que no. Els diu que ells tenen els diners però ell és un creador.
"Beethoven és el primer artista, el primer músic que diu als aristòcrates de Viena: jo no faré la música que vosaltres em demaneu"
Bach era diferent?
Bach treballava a sou. Intentava escapar-se i fer coses que a ell li agradaven, sí, va ser l'inventor de les jump session, però això és un altre tema. Beethoven és el primer que diu: a partir d'ara, vosaltres em pagareu un sou vitalici perquè jo escrigui la música que jo vull, com vulgui i quan vulgui. Vosaltres sou uns prínceps però de prínceps n'hi ha molts i jo soc Beethoven. Ara som al segle XXI i tothom és un artista, però ell és el primer.
Ramon Gener: "El piano sempre està al centre de la casa. Ho sap tot". Foto: Hugo Fernández
En l'atracció per aquest "déu" o qualsevol altre hi valora només la seva obra o també la seva vida, la seva actitud?
Un home que fa una trencadissa en el que ara diem l'establishment és algú que cada nota que fa és important. No fa música perquè sí.
Hi ha algun músic al qui admiri per la seva obra i el detesti com a persona?
Sí. Wagner, per exemple. Era detestable.
Beethoven era un cas diferent?
Beethoven era un home molt malcarat, amb molt mal geni i complicat. Era com House, el personatge d'una sèrie, algú que no acaba d'encaixar i que se sap millor i li costa aguantar la gent perquè, a més, és sord. Però no és Wagner.
S'ha convertit en un fenomen mediàtic. Com domina la vanitat?
La vanitat és el pecat preferit del diable. Que les coses et vagin malament és problemàtic. Que et vagin bé, també. És fàcil pensar que ets alguna cosa especial i millor que els altres. Tinc la sort de tenir una dona i uns fills que saben qui soc. Soc una persona normal, com les altres, l'únic és que soc un flipat de les meves coses i m'agrada explicar-les i compartir-les, i tinc la il·lusió de pensar que si ho faig el món pot ser millor.
"Una música per a la política catalana? Un batibull. Moltes músiques sonant alhora i que no s'acompassen"
Quina música li posaria a l'actual moment que viu Europa? Feia temps que no es parlava tant de guerra.
Hi ha molta música sobre la guerra. La Simfonia de Leningrad de Txostakovitx o l'Obertura 1812 de Txaikovsky. O el War Requiem de Britten. Però hi ha una cosa que també és música, que és el silenci. El mestre Berenboim diu que les notes més importants d'un concert són el silenci abans de començar i el silenci del final. I quan estudies músiques t'ensenyen que els sons tenen el seu equivalent en silenci. Et diuen que això és una negra i això el silenci d'una negra, això és una rodona i això el silenci d'una rodona. Així que potser ara la música que jo triaria seria el silenci.
I al moment polític que viu Catalunya, quan sembla que el país busca un nou guió, quina música li posaria?
Un batibull. Són moltes músiques sonant alhora i no es compassen. Caldria que es compassessin i no em refereixo a cap idea política en concret.