Las hijas de la fábrica (Grijalbo) mostra un dels episodis de la història col·lectiva del poble català. Explica el viatge -que ja és un capítol destacat de la novel·la- d'una família de Còrdova a l'extrarradi de Barcelona i permet seguir la transformació viscuda al cinturó des dels anys 60 fins després de la ciutat dels Jocs. L'ha escrita el periodista Raúl Montilla (Barcelona, 1979), que ja ha consolidat una trajectòria com a escriptor, amb títols com El último invierno (Premi Ciutat d'Úbeda), novel·la històrica sobre els darrers dies de la Guerra Civil. També és autor d'Iceta, el estratega del Partido Socialista.
Hi ha a Las hijas de la fábrica una part de la memòria familiar de l'autor i de reportatge històric de la transformació viscuda per les ciutats del cinturó metropolità. Tot explicat des d'una perspectiva que no sol ser la protagonista de la història, que és la de les dones de la immigració, doblement derrotades sovint, combatives en silenci moltes vegades. Una part de la nostra història que no sempre tenim integrada.
Aquesta història té molt de memòria personal?
Potser és un tòpic que es diu sempre, però tu pots escriure sobre qualsevol cosa i finalment acabes escrivint sobre tu mateix. De fet, aquest llibre té molt de recerca personal i, alhora, també intento fer una lectura de la immigració a partir dels anys 60, explicant l'evolució viscuda pels barris. I fer-ho des del mateix barri. Tenim autors molt bons, com Pérez Andújar, sobre Sant Adrià, o l'obra de Paco Candel amb Els altres catalans, i es tractava d'intentar continuar en aquesta línia. Aquí faig la història d'una saga familiar i que va des dels 60 fins al 1999. Una història situada al barri de Sant Ildefons, però crec que molts altres barris s'hi poden sentir identificats. L'altre dia, un company meu de Bilbao em deia: "Que bé que has relatat el creixement del Bilbao metropolità".
És clar. Fins a quin punt l'ha ajudat a retrobar-se amb vostè mateix?
Bé, diria que m'ha ajudat a entroncar la meva història amb la història de moltes persones. Hi ha vivències que formen part del teu mateix univers. Sobre l'emigració s'ha escrit molt, hi ha molts assajos, i aquí es tractava d'escriure una novel·la on les protagonistes són dones, però sí que són les nostres germanes, les nostres mares, les nostres tietes, la gent que coneixem.
De la immigració s'ha escrit molt, però volia fer una novel·la on les protagonistes fossin les dones
Hi ha algun personatge, que no sé si està inspirat en algun personatge real, en Rafa, un agressor i confident policial, que és especialment menyspreable.
Amb aquesta figura també estem tractant un altre tema, com és l'abus que pateixen les dones i com es vivia aleshores. Una situació que ell viu amb plena impunitat. És un personatge que no forma part del meu entorn personal. Era una excusa per tractar aquella època i aquella societat. Però el Rafa és real en la mesura que existien personatges així.
Li ha costat escriure des de la perspectiva femenina?
T'has de posar en el paper. Però això passa en tots els gèneres. Si escrius una novel·la negra, tu no ets un assassí. Sí que hi ha coses que els homes no viurem mai amb la mateixa sensibilitat. A Vallirana fem una setmana de novel·la històrica i sempre fem una taula rodona amb escriptores. Una d'elles deia que un home mai escriurà bé com és la menstruació d'una dona. Al llibre apareix una de les protagonistes, una noia que es fa gran i té la menstruació. I al llegir-ho, l'editora em diu: "Com has escrit això?" Li vaig haver de dir: "Dóna'm un cop de mà". En el fons era el que m'atreia: tractar la història des d'aquesta mirada femenina.
La novel·la té molt de reportatge periodístic. I crec que es pot llegir també com un document històric.
Sí, no és un llibre d'història, però som periodistes i sabem, quan fem un reportatge, de la importància dels matisos i de saber transmetre una realitat. I sí que es tractava també de fer memòria.
De fet, hi ha passatges molt gràfics. Comença dient "Leonor bordaba con calma...". Diu moltes coses. Hi són presents en el llibre alguns dels esdeveniments d'aquells anys, com els aiguats del Vallès del 1962.
Va ser un esdeveniment que va marcar molt a la gent. Quan es van complir els 50 anys d'aquells aiguats, precisament, vaig fer un seguit de reportatges i vaig poder parlar amb molts testimonis. Ser periodista permet arribar a llocs i a persones que t'ajuda a plasmar la història.
Molta d'aquesta gent que arriba a Catalunya experimenta també canvis en els seus sentiments d'identitat i pertinença.
En una situació així, hi ha gent que es pot sentir perduda perquè no sap si se sent d'on ve o se sent d'aquí. I quan tornaves al teu poble et deien el catalán. Això és un període de transició, sobretot en les primeres generacions.
Apareix la Seat com un mite, gairebé com una terra promesa, i hi inclou el record a un d'aquells protagonistes anònims de la història, Antonio Ruiz Villalba.
La Seat forma part de la història de Catalunya de manera important. Tothom hi té algun conegut o familiar que hi ha treballat. Ha construït socialment Catalunya. Havia d'estar present en la novel·la perquè hi estava molt en la vida d'aquesta gent. Era per molts una esperança. Era una gran fàbrica i hi havia moviments sindicals molt impressionants. Els anys 70 van ser de gran conflictivitat. Els drets no es regalaven, es guanyaven. A vegades sembla que hàgim oblidat la lluita d'aquell moviment, que combatia pels drets sindicals, per les llibertats i per l'amnistia. Eren lluites conjuntes. Pensem que era un temps en què fer una vaga o una protesta era jugar-te la vida.
Per moltes dones, fer la revolució podia ser demanar millors equipaments, mentre continuaven fent les feines de casa i tenir cura dels fills
Va ser així a la Seat.
Com li va passar a Antonio Ruiz Villalba, mort a trets de la policia durant la vaga del 1971. És un homenatge a la gent que va lluitar i també a les dones d'aquells anys, que també van fer la revolució. La revolució aleshores podia ser simplement demanar equipaments, mentre continuava fent les feines de casa i tenir cura dels fills. També van ser molt durs els moments immediatament posteriors a la mort de Franco i sembla que els tinguem oblidats. Un altre element és que hi havia gent molt jove militant.
Reflecteix la importància de grans sectors que van ser nombrosos però que encara apareixen difuminats.
El cas de les dones és ben clar i té molt de protagonisme silenciós. El paper de la dona ha recuperat espai molt recentment. També va ser essencial el paper d'una Església de barrii d'unes parròquies que van jugar un paper destacat.
Té la sensació que la classe treballadora és poc present encara en el discurs majoritari sobre la memòria d'aquells anys?
Sí, encara s'ha d'explicar bé tot el que va passar. A vegades s'ha fet una aproximació massa folklòrica i superficial d'un fenomen com el de la immigració, que forma part d'una memòria col·lectiva. Jo em fixo en el diàleg entre el meu pare, de prop de 80 anys, i el meu fill gran, de 14. I com el net se sorprèn quan l'avi li explica coses d'aquells anys. La recuperació de totes aquelles lluites és relativament recent.
I pel que fa a la literatura catalana, creu que la classse obrera hi és prou present?
La literatura catalana ha tractat massa la Catalunya metropolitana des de l'Eixample i poc des dels mateixos barris. S'ha fet una aproximació molt des de fora. Crec que l'important és explicar les coses des del lloc. Hi ha autors que ho han fet, deia abans en Pérez Andújar, hi ha Toni Hill en novel·la negra i autores com Empar Fernández o Maite Carranza. Però falten històries dels barris metropolitans escrites des dels barris.
L'àrea metropolitana ha estat històricament un feu de l'esquerra, fins que en els darrers anys Ciutadans va guanyar presència. Com veu ara el territori, a les portes d'unes noves eleccions?
Ciutadans hi va penetrar en les eleccions del 2015, però va durar poc. Les darreres eleccions ja indiquen que han tornat les majories absolutes del PSC. Vox té alguns regidors, que solen ser els que ho van ser per Plataforma per Catalunya.
No veig risc de penetració important de l'extrema dreta al cinturó, n'hi ha més a Ripoll
Sociològicament, veu que aquí pugui reproduir-se el que ha passat a altres indrets,com a França, on el Reagrupament Nacional ha fet molt de forat en els barris populars?
Jo ho veig un fenomen molt minoritari. Tenim més extrema dreta a Ripoll que a la regió metropolitana. No veig risc de penetració important de l'extrema dreta al cinturó.
Per quins motius?
Perquè pot haver molts problemes, però crec que no hi ha hagut una mala gestió. Les ciutats han canviat molt, s'han transformat. Anem a Cornellà ara. Observem les biblioteques que té, són la bomba.
La integració, en general, ha estat exitosa?
Crec que en això l'èxit de la integració han estat TV3, el futbol i la immersió lingüística. S'ha viscut en normalitat i cohesió. També hi ha personatges, que a la novel·la representa la senyora Montserrat, que fan un paper d'acollida.
I com veu la nova emigració?
És un altre tipus d'emigració. Hem de tenir present que ha coincidit amb uns anys de precarietat social que ha anat avançant, però hem de veure com evoluciona tot i jo crec molt en el temps.