Oques Grasses inauguraven aquest dissabte, 30 d'abril, la vintena temporada de la sala Salamandra de l’Hospitalet. A base de suor, de feina, d'entrebancs i de molta decisió, la sala s'ha convertit –pas a pas i temporada a temporada– en un dels espais de referència de la música en directe a Catalunya, un epicentre de noves propostes sempre sota la tutela de l'incombustible David Lafuente, programador que recorda l'atzar dels inicis, amb una obertura que va coincidir amb el dia internacional de la música, el 21 de juny. "Va ser per casualitat –explica–, simplement perquè volíem obrir abans de Sant Joan".
 
La història de la sala va començar "com una simbiosi", afirma. Un primer restaurant, quan tenien només vint-i-dos anys i, just un any després, amb el salt a la "tasqueta" musical del Bare Nostrum, al costat de les Rambles, un "bar de copes amb activitats culturals, sobretot concerts", explica. "El Bare Nostrum era un merder de gent amunt i avall. De seguida vam començar a ser conscients que no érem al lloc ideal". Un fet que s'afegia a les aspiracions "reals" dels joves promotors: fer una sala de concerts, un espai que L'Hospitalet de Llobregat no ho havia tingut mai.
 
Una Sala i un Club diferents a la proposta existent

La idea era fer una sala que fos, alhora, un Club, "diferent a les discoteques que hi havia aleshores, on havies d'anar amb sabates si volies entrar", recorda Lafuente. Desacomplexats i amb idees a materialitzar, de seguida van trobar el lloc: el Zacarias, un bar musical que havia tancat i no havia funcionat, "però que estava molt ben dissenyat i al qual només li faltava insonorització". El pas va ser definitiu, amb un projecte que tenia tres potes que el sostenien: en Paco, l'Ula i en David, responsables de la producció de so, de tasques administratives i de la relació amb els artistes i programació.
 
Malgrat que la història va arrencar el 21 de juny, el primer concert de la nova Sala Salamandra no va ser fins el 3 d'octubre, amb l'actuació de Traditional Tourist, el grup que liderava Cece Giannotti. També va ser el punt de partida per construir una programació eclèctica i amb dues columnes, el mestissatge i l'indie, amb apostes que eren contractades abans de l'esclat massiu. "El nostre plus era tenir l'olfacte de saber que alguna cosa funcionaria", subratlla Lafuente, "i programar-ho just el dia que saps que ja estarà funcionant". L'altre plus, donar un bon tracte, de tu a tu i amb molt de respecte per l'artista. "Moltes sales es tornen fredes i nosaltres no, perquè sempre pensem en la posició del públic i de l'artista".
 
Anys 2003 i 2012, dos moments crítics

Una trajectòria de vint anys, però, també compta amb moments crítics. "Nosaltres vam tenir dos anys molt durs", explica Lafuente. El primer, el 2003, vingut per un problema de normativa i de moltes multes consecutives. "Va ser una moguda semblant a la que ha patit darrerament l'Heliogàbal". La Salamandra va arriba a acumular 66.000 euros en multes, però la resposta ciutadana va ser contundent, amb recollides de signatures i la força d'un públic fidel que no entenia les traves de l'administració. "Coses com aquestes també van portar coses bones, com que parléssim més entre les sales i que creéssim l'ASACC".

Aquell any també va ser un punt d'inflexió, en molts aspectes. Un, que va suposar l'arribada la sala, per primer cop, de Manu Chao, l'artista més icònic de la sala. "Va venir el gener de 2003, amb el nom d'Atomic Pardalets i amb la col·laboració, també sorpresa, de Fermin Muguruza". Ara, amb els dos mantenen una relació que va més enllà del professional, especialment amb en Manu, que pels actes del vintè aniversari actuarà, per primera vegada, amb el seu nom. "Ha vingut unes trenta vegades, totes amb algun pseudònim i en secret. Amb el temps, ens hem convertit en la seva sala d'assaig, on prepara concerts i gires".
 
Més enllà del daltabaix del 2003, un altre any complicat va ser el 2012, amb l'esclat tota de la crisi. "Vam replantejar tota la situació financera i fer una anàlisi profunda de com podíem sobreviure". En aquest sentit, la sala ha pogut sobreviure perquè sempre ha funcionat el local, més enllà dels concerts. "Hem lluitat molt, però mai no hem tingut molta sort", rebla. Amb tot, la sala compta amb fites com el primer concert d'Estopa amb banda, el primer gran concert amb una estrella com Raimundo Amador, o el primer concert d'Ojos de Brujo com a teloners de Macaco, entre molts d'altres moments i encerts.

"Tenim un tarannà especial, en el sentit que mimem molt el que fem –explica Lafuente–. Posem molt d'amor i hem pogut viure, també, la part maca de lluita per un espai, de lluitar a l'extraradi". El punt romàntic underground de ser fora de la ciutat, d'assolir reptes, de seguir vius i amb moltes més coses a dir, si la sort i l'economia no ho impedeixen.