Cauen les borses, moren els papes, tornen els Trump de tot arreu amb les seves guerres comercials (i les altres), però hi ha realitats tossudes que sempre derroten les incerteses. I molt poques poden superar la força de la festa del llibre i la rosa. Si el Sant Jordi del 2024 va ser el primer celebrat en dia laborable després de la covid i va derrotar el pessimisme, aquesta és la primera Diada enmig d’una de les majors incerteses geoestratègiques que ha viscut el món en dècades. I què, mentre el temps acompanyi? I aquesta Diada el drac del mal temps s’ha batut en retirada. Si més no, fins al migdia.
El sentiment de triomf contra la inclemència es percep en cada racó d’aquest Sant Jordi. És el comentari dominant a tots els punts de venda. De moment, al passeig de Gràcia l’única riuada és la de la gent. A la parada de l’editorial Adesiara, petit segell especialitzat en clàssics d’aquí i de fora en català, Jordi Raventós atén un lector que s’interessa per una obra de Pous i Pagès, De la pau i del combat, considerada el testament vital de l’autor i escrita en l’exili francès.
Raventós és un bon exemple de la feina que fa una editorial independent en un moment en què el sector editorial percep una creixent polarització, quan es reforcen els grans grups comprant editorials independents i penetrant en la xarxa de llibreries independents. En cert sentit, "colonitzen" cada vegada més les xarxes socials i els mitjans, i mimetitzen el que els independents han anat generant en comunicació. L’editor d’Adesiara, però, no es vol queixar massa i subratlla l’especialització del seu segell, que acaba de treure la primera traducció en català d’un títol de Charles Dickens, Nicholas Nickleby, una crítica de les escoles rurals angleses escrita amb la ironia de l’autor.
L’avantatge de ser petit
Octavi Gil, de Saldonar, assenyala que “els grans grups intenten acaparar tot l’espai mediàtic i els mitjans i petits patim”. Mentre atén un lector que compra un dels títols que acaben de publicar (Pujol i jo, de Txema Seglers), dona un exemple molt gràfic: “Dels llibres més venuts de ficció en català, en el top 10 només n’hi ha un publicat per una editorial independent, La vida del libreter A. J. Fikry, de Gabrielle Zevin (Edicions del Periscopi).
Però l’editor de Saldonar també posa en valor l’avantatge de ser petit: “Tenim més resiliència. Com es va veure durant la pandèmia, vam poder afrontar la crisi gràcies a no tenir moltes despeses estructurals, com passa amb segells més grans”. Gil destaca que hi ha segells que romanen però ja absorbides dins de grans grups.
L’ecosistema del llibre en català és molt ampli i s’hi troben projectes com Rocaguinarda, una cooperativa de consum nascuda dels veïns del Guinardó, nascuda el 1978 entorn d’una llibreria. Àngel Campabadal n’és un dels responsables i, mentre deixa passar l’escriptora Maria Nicolau, que s’asseu a signar llibres, subratlla l’aposta dels 530 socis per publicar en català “en una línia de pensament crític”.
Un dels segells que romanen independents però ja dins de la xarxa d’un gran grup -Abacus- és Viena. L’editor Enric Viladot no amaga tampoc l’alegria pel sol que llueix mentre es deixa endur per la màgia de Sant Jordi: “Aquest és el dia més maco de l’any. Si fos un nen petit diria que el millor dia és el de Reis. Però hem d’aconseguir que la mainada estimi tant el dia de Sant Jordi com el de Reis”. Viladot rebla amb una frase rodona: “Un poble culte que ha fet del llibre i la cultura el seu símbol no pot ser mai sotmès”.
La literatura en temps de psicòpates
En una de les parades de la llibreria Ona, l’escriptora Eva Comas-Arnal no amaga la seva felicitat. És el seu primer Sant Jordi signant després de publicar Mercè i Joan (Premi Proa) sobre la relació entre Mercè Rodoreda i Joan Obiols. Una parella gran se li acosta. Es diuen Mercè i Joan i són de Gavà, com ella. És un moment pletòric.
Al seu costat, Ramon Solsona no deixa de signar llibres, mentre l’historiador Borja de Riquer espera que li toqui l’hora de signar el seu, La memòria dels catalans. El darrer de Solsona és El carrer de la xocolata. Josep Maria Espinàs va deixar una frase memorable sobre la signatura de llibres: “El temps per cada signatura ha de ser inversament proporcional a la cua de lectors. A més cua, més rapidesa. A menys cua, més temps per cada lector”. Ni Ramon Solsona ni Eva Comas-Arnal tenen aquest problema.
Comas-Arnal assegura que “Sant Jordi mostra de nou com els catalans anem a la contra. En un moment en què el món està governat per bojos i psicòpates, que els catalans apostem per la cultura, la literatura i la racionalitat és fantàstic”. “La llibertat és una llibreria”, va escriure Joan Margarit en un dels seus poemaris (Els primers freds). És el que tenen els clàssics, que sempre ens inspiren esperances noves.
