- Què suposa rebre el Premi Gaudí?
- Un gran reconeixement. Estem molt contents. És un gran suport, sobretot per la difusió d’una pel·lícula tan petita com aquesta. També és un moment molt maco per agrair a tota la gent que ha participat en aquest film, que realment ha sorgit d’una situació molt precària, amb un equip que ha treballat per amor al projecte. Va ser molt maco, de veritat. Ningú s’ho esperava.
- És la seva òpera prima i ha deixat el llistó molt alt. Esperava aquesta repercussió?
- Sí, però no tant per això. Deixant de banda el fet que sigui una òpera prima, és un film que s'ha fet amb quatre duros, no ha tingut darrere cap institució ni cap subvenció. L'hem fet amb amics i hem fet que no sembli una pel·lícula low cost ni cinema marginal, però és perquè l'han escoltat i li han donat vàlua.
- Quina espera que sigui la vida de la pel·lícula?
- Ja ha acabat. Vam estar en sales d’arreu d’Espanya durant quatre mesos i ara amb els premis Gaudí hem tornat a reestrenar. I aquí és la primera vegada que ve perquè no vam aconseguir que entrés a Terrassa en l’estrena. Però bé, a la pel·lícula li queden un parell de festivals més i ja està.
- Content?
Si, molt. Estem parlant no només del Gaudí, sinó de quaranta festivals arreu del món. Hem guanyat a Nova York i a Manchester... Hem tingut un gran reconeixement internacional.
Tot i no haver estat una pel·lícula rendible a nivell econòmic, estan contents de la feina feta?
- El cinema d’autor mai serà rendible. Però al ser la primera pel·lícula, prens consciència de la realitat i t’adones que l’usuari mig va a veure un altre tipus de cinema, no els crida l’atenció aquest. No sé el perquè, suposo que perquè és més difícil... També estem en un tipus de llargmetratge en el qual no hem tingut diners per fer una distribució normal. És a dir que no és un film que hagis vist publicitat en marquesines d’autobús o en programes. Per això necessites diners i no els hem tingut. La poca difusió que hem tingut ha estat a través de la crítica i la premsa especialitzada.
Pérez, al Cinema Catalunya de Terrassa Foto: Pau Garcia
- Al cap i a la fi són les opinions el que importen...
- Sí, a mi si em fan escollir entre que el film tingui molt públic o que tingui crítica, prefereixo la segona. Però bé, la critica tampoc l’escolta molta gent; això ha fet que la peli sigui molt invisible. Per això estem molt contents amb els Gaudí, perquè han fet que un cinema que és invisible deixi de ser-ho, i això és molt important.
- Ja està planejant projectes de futur?
- Tenim un projecte nou que el començaríem a rodar el 2017. Segueix sent el mateix: un personatge torna a casa després de molt de temps perquè la seva mare s’està morint... serien dos dies a l’Hospital de Terrassa. Segueix sent un personatge molt visceral, molt fosc... La pel·lícula encara està verda, però seguirà la tònica.
- Què suposa el fet de presentar el film a la seva ciutat natal, en un cinema amb tanta història com aquest?
- És fantàstic. Estic molt content. Tenia l’espina, ja que vam intentar estrenar-la abans però no va ser possible. Bé, encara que sigui un sola projecció estic molt emocionat.
- Com veu la ciutat respecte el cinema, és un bon lloc per rodar? Què n’opina del Parc Audiovisual?
- Jo totes les produccions que he fet les he acabat rodant, en part, a Terrassa. En aquesta surt una seqüència rodada al tanatori. I la meva segona pel·lícula la tinc pensada rodar a l’Hospital de Terrassa. Per mi és un paisatge molt meu que m’agrada que aparegui als rodatges. És un lloc fàcil per rodar, vull dir que tens de tot. Amb el Parc Audiovisual aquí es roda moltíssim. Es va plantejar com la ciutat de la imatge i es va quedar una mica a mitges però ja et dic, jo sempre hi he rodat, sempre tinc alguna cosa en els meus projectes que acabo rodant aquí.
