Stephanie Danler té poc més de trenta anys i és tota una experta en el món de la restauració, on comença rentant plats amb només quinze anys i on acaba de sommelier per David Meyer, una eminència del sector. El bagatge li ha servit per exhibir talent a Dulceagrio (Malpaso, 2016), una primera novel·la que l'ha convertit en una de les sensacions literàries del moment. "Volia allunyar aquest món de tots els clixés testosterònics que arrossega", afirma l'autora. "Mai no he volgut escriure la meva particular vendetta, sinó una carta d'amor a aquell món i aquella professió".
 
Danler ha facturat una novel·la de ficció sobre un món que coneix bé i on arriba ben jove, després d'una relació distant amb els seus propis pares. "Encara no hi tinc relació, amb ells, i segur que entrar a la restauració va acabar sent un punt de fugida". Sense obviar la ferida vital, l'obra és un enginy de ficció. "Cada experiència del llibre és real, però l'argument és inventat", explica, sense perdre, en cap moment, un posat discret, sensible i elegant. "L'escriptura de novel·les té allò tan increïble de fer universal una experiència personal".
 
La novel·la explica com la Tess arriba a Nova York amb vint-i-dos anys. Un bon dia, aconsegueix feina com a cambrera en un conegudíssim restaurant de Manhattan i, aleshores, tot agafa un nou rumb. "Penso que qualsevol persona que arriba a una nova ciutat pot connectar amb ella i amb tot el que li passa", subratlla. Com a lectors, l'acompanyarem durant un any sencer, mentre la vida avança i ella ha de prendre decisions, al mateix temps que els clients passen i comença un llarg aprenentatge.
 
Més enllà d'un viatge iniciàtic
 
Però Dulceagrio és molt més que un inventari de punts amb vocació de viatge iniciàtic. És una obra escrita per algú amb discurs i amb un ric bagatge referencial, amb influències confesses de poetes com Frank O'Hara, Lousie Gluck, Jorie Graham, i també de Renata Adler, Elizabeth Harriet i Susan Sontag, escriptores que coincideixen en l'opció d'una vida independent per damunt d'aspectes com la construcció d'una família convencional. El mateix títol de l'obra té origen en la lectura d'Anne Carson.
 
"Estava llegint Heroes quan vaig adonar-me d'una traducció que la pròpia Carson havia fet del grec", explica. "En un poema de Safo, l'amor surt citat com a 'agre" i 'dolç', una construcció que després desembocaria en la popular 'agredolç'. Però Carson va adonar-se que l'ordre original era l'oposat, 'dolç' i 'agre'. Coincideix, a més, que és l'ordre en què vivim l'amor", especifica. "Just quan escrivia la primera línia ho vaig recordar", i la idea ja no l'abandonaria fins al final del llibre.
 
"Ser cambrer a Nova York és una feina extremadament difícil", afirma Danler. "Et fa mal tot, estàs mentalment atrapada, en una situació de submissió total". Una restaurant, a més, no deixa de ser un espai de pulsions extremes. "D'una banda, pots veure gent que es gasta 300 dòlars en una copa de vi. De l'altra, immigrants a la cuina que amb prou feines guanyen el sou mínim". Tots comparteixen el mateix espai. "Més enllà de la restauració, aquest és també un aspecte molt significatiu de Nova York".

El símbol d'una ciutat d'oportunitats, de glamur i estil, però amb les contradiccions més flagrants del món modern a cada cantonada. Com li va passar a ella mateixa, que després d'escriure el llibre i tenir 11 editorials interessades, va ser un client qui la va reclutar, literalment. Així comença la història a Knopf i així continua a Malpaso, una editorial que és llibreria i, també, restaurant. No podia ser d'altra manera.