Una escena bastant habitual del que va ser la meva adolescència tardana era la de preguntar a la desesperada a tots els meus amics, coneguts i fins i tot algun saludat si els hi anava bé dinar amb mi al centre de Barcelona. Fer vida a la capital, però viure en una ciutat-dormitori de l’àrea metropolitana implicava, molt més sovint del que desitjava, no tenir el temps suficient per anar a dinar a casa. La perspectiva de seure en un bar a fer un menú de migdia tota sola em feia por, pànic. Quina tristor, pensava, què faré durant tot l’àpat? Amb qui parlaré? Com justificaré als cambrers que només vull taula per a una persona? Hauré de mirar el mòbil, ves, quin remei. Què pensaran tots els comensals de la resta de taules que sí que estan acompanyats? Creuran que ningú vol dinar amb mi? Tot de pensaments intrusius d’una ment adolescent. Algun cop ho havia arribat a fer, és clar, però ho vivia com un mal tràngol. Recordo quan un amic fotògraf, un avant la lettre en tota regla, em va dir que ell tot sovint anava al cinema sol. Ni boja, va pensar aleshores el meu cervell de setze anys. 
 
No sé ben bé en quin moment em vaig deixar estar de punyetes. En el meu cas, un senyal inequívoc de creixement personal és la importància que li atorgo a la mirada de l’altre, que cada cop és menys. I això va implicar que, en algun punt entre abans dels vint i ara –abans dels trenta– vaig trobar-li totes les virtuts a anar a esmorzar sola fora de casa, per exemple. M’agrada. Em relaxa, em permet començar el dia havent tingut un moment només per a mi. Aprofito per donar un cop d’ull al diari –una cosa molt més prosaica que aquella estampa de Duran i Lleida al Palace, jo ho faig a través de les apps al mòbil–, per llegir un llibre o per mirar Twitter. Ara fins i tot també gaudeixo de fer menús de migdia en una taula per a una persona. És un gran moment per fer pausa al ritme frenètic del dia a dia entre setmana. Deixar de veure-ho com a acte social és alliberador, d’alguna manera.

M’encanta envoltar-me de gent, però a poc a poc també he anat descobrint les virtuts d’anar tota sola al cinema o al teatre. De fet, ho faig sovint. He trigat deu anys a donar-li la raó al meu amic fotògraf. El que abans em semblava una activitat pivot en una trobada en grup ara em sembla una forma molt vàlida de regalar-te temps a tu mateixa. No en detriment de fer-ho acompanyada, ni molt menys. Anar al teatre, sobretot, i al cinema, també, és sempre una de les propostes que més m’agrada fer i rebre. En el cas de les arts escèniques, a més, tenen la màgia que per molt que hi vagis sola, l’experiència sempre serà col·lectiva.
 
M’explicava l’altre dia una amiga que aquest estiu té en ment un viatge que vol fer sola. No per res en concret, em deia, sinó perquè li venia de gust l’experiència i dedicar-se uns dies a ella mateixa. Què pot fallar, em preguntava. Què pot fallar si l’única persona a qui hauré de suportar és a mi mateixa, i no és res que no hagi estat capaç de fer en els últims vint-i-vuit anys. Malgrat que jo ja hagi superat l’animadversió a esmorzar, dinar o anar al teatre sola, a la idea de viatjar només jo encara li tinc un cert respecte. Tot i que em sembla llaminera. Espero no trigar deu anys més a atrevir-m’hi perquè sospito que el dia que m’hi acabi llençant, em deixaré estar de punyetes i en voldré més.