The Stranglers, en directe al Barts de Barcelona Foto: Carles Batalla
Enmig de la voràgine dels revivals i del retorn dinerari de velles glòries, encara queden els qui mai van marxar. Com per exemple, The Stranglers. Una de les bandes més emblemàtiques del post-punk i la new wave juntament amb Talking Heads, artífexs de la suau transició entre la rebel·lió punk i el pop amb aires electrònics dels anys 80, va celebrar a la sala Barts el seu 40è aniversari.
Amb Jean-Jacques Burnel al costat del corpulent cantant Baz Warne, un home amb aspecte de membre de seguretat de discoteca que al 1990 va substituir Hugh Cornwell, el grup anglès va encendre ràpidament la guspira de la nostàlgia. L’himne generacional 'No more heroes', cordó umbilical dels rockers estatals començant per Loquillo, i l’orfebreria elegant de 'Golden Brown' van poseu dempeus un públic que pràcticament mai es va asseure.
La cascada d’èxits va continuar fluint: 'Peaches', 'Hanging around', 'Always the sun', 'Nice'n'sleazy', amb la seva hipnòtica línea de baix, 'Duchess', 'Walk on by', 'Nuclear device' o 'Something better change', totes elles enriquides amb el matís psicodèlic dels teclats.
En l’apartat d’absències es van trobar a faltar 'La folie', 'Strange little girl' o 'Who wants the world?', en un recital de dues hores en què sí hi va haver temps per recordar el resultat del partit entre el Barça i l’Atlètic de Madrid, amb una fulla escrita a mà que posteriorment Warne va arrugar i rematar de cap sobre el públic. El rock and roll no està mort, tal i com va pronosticar fa uns anys Lenny Kravitz, ni és cert que ja no quedin més herois, simplement han envellit però ens van salvar una nit, perquè la idolatria sempre es manté jove
