Que una novel·la és molt més que un argument hauria d’ésser una obvietat tan clara que no caldria ni esmentar-la. Però, per desgràcia, sembla que hi ha cada vegada més editorials que no ho tenen present, que prefereixen fer quadrar els números a llaurar un bon catàleg. És per això una fantàstica notícia que neixi una editorial com Quid Pro Quo, amb la voluntat de publicar traduccions de bons llibres i comenci l'aventura amb quatre obres tan arriscades com La dificultat de ser, Suïcidi, Stevenson sota les palmeres i L’escopeta de caça.

Aquesta darrera, traduïda amb la seva cura habitual per Jordi Mas López, és una novel·la breu, brevíssima (tot just de 67 pàgines) de Yasushi Inoue, un autor reconegudíssim al Japó que encara no havíem tingut la sort de poder llegir en català. Una obra que es pot llegir en mig matí o en mitja tarda, però mai de pressa; que s’ha de llegir com es llegeix la poesia –amb la qual té tant i tant a veure: en realitat, és una narració que li deu força al haiku i al tanka, on cada paraula és un tresor que cal administrar (i assaborir) amb una dosificació tan precisa com preciosa– amb calma i atenció, degustant-la a petits tasts; que cal llegir, gairebé, com si cada mot tingués, en ell mateix, tota la intensitat d’una narració.

Una novel·la que demostra que a Occident, massa sovint correm massa per no arribar enlloc, i que, de tant córrer, acostumem a perdre’ns el goig del viatge –del viatge i del paisatge, que és, en el fons, el que conforma i determina el viatge. I que això no tan sols ens succeeix quan fem turisme –quan correm per veure-ho tot (sense que puguem veure res, en realitat)– sinó en el nostre viatge més transcendental: el de la vida. Anem tan de pressa, i volem saber tant, i a la major velocitat possible, que ens perdem pel camí; que oblidem que la vida és un camí que només podem fer nosaltres.

I que demostra, alhora, que cada obra literària només té una forma que cal trobar: el camí que li escau. I el camí d’aquesta tan sorprenent com benvinguda obra comença amb la intervenció del narrador –tan autèntica que més d’un confondrà amb l’autor (sensació i autenticitat creades ad hoc per situar el lector en la predisposició que li interessa)– explicant un fet que d’entrada sembla que no tingui gaire importància: "Vaig publicar un poema titulat L’escopeta de caça al darrer número d’El company del caçador, una revista molt humil que, a la pràctica, és el butlletí de l’Associació de Caçadors del Japó". Un fet tan natural que fa la impressió que hagi de derivar cap a una narració fantàstica o sobrenatural.

Una història tan colpidora com humana

Tanmateix, el que en deriva és una història tan colpidora com humana. Una història que arrenca quan un lector, que creu reconèixer-se en el protagonista del relat, envia al seu autor tres cartes de tres dones diferents, que faran donar un tomb complet a la narració. A partir d’aquest instant, el narrador es farà a un costat, de protagonista, esdevindrà espectador, i ens deixarà llegir directament les cartes que ha rebut.

És farà a un costat, expressament perquè Inoue sap molt bé el que es duu entre mans, i té molt clar que quan escrius literatura, gran literatura, has de resistir la temptació d’explicar –"després de llegir [les cartes]... No, prefereixo no descriure ara el que vaig sentir. A continuació reprodueixo les tres cartes"– i has de cedir la veu (i el relat) als seus protagonistes; ha de deixar que siguin ells els que s’adrecin als lectors i els transmetin els seus sentiments i emocions –si és possible, d’una manera indirecta, no explícita.

I això és, justament, el que fa l’autor japonès: ens narra la història d’un curiós adulteri cedint la veu a les tres protagonistes (la filla, l’amant i l’esposa) implicades, a fi que ens transmetin –en primera persona; en la seva veu, transformada en escriptura, i, per tant, en literatura– la visió, i, sobretot, els sentiments i les emocions (i commocions) que els ha suposat. I serà així, directament i sense intermediaris, que coneixerem la història d’un adulteri que és molt més que un adulteri.

Cartes d'una sinceritat i autenticitat esfereïdores

La coneixerem a través d’aquestes cartes que són molt més que cartes. Que són, en primer lloc, veritables poemes en prosa. Poemes en prosa que recorden poderosament les mini-narracions que un altre colossal escriptor japonès, Yasunari Kawabata, aplegà en les seves Històries del palmell de la mà. En segon lloc, són cartes escrites des del cor i amb el cor — des d’uns cors malferits i adolorits, irrecuperables. En tercer, lligat inextricablement amb el segon, cartes que han costat molt d’escriure, precisament per la seva sinceritat i autenticitat, esfereïdores: “Així que començo a escriure, em vénen de cop totes els coses que vull dir i... Però no, tampoc no és així”; “Li he anat escrivint tot de coses sense cap ordre. Li he intentat explicar els meus sentiments”.

En quart, i per damunt de tot, per la suma de tot el que he dit fins ara, són cartes que, tot i la seva brevetat i concisió –de fet, mercès a la seva brevetat i concisió– dibuixen damunt del paper –i dic, expressament, dibuixen, perquè Inoue dibuixa o pinta amb paraules: “Només la curvatura del traç més pur d’un pintor podria reflectir la cura d’humilitat que va patir aquella noia de vint anys acabada de casar!”– retrats d’una pregona intensitat psicològica.

Retrats que no ens parlen tant de l’adulteri sinó de la vida, de la condició humana. Dels sentiments, les emocions, els pensaments i, per damunt de tot, les inquietuds que més determinen i condicionen la vida humana: la tristor, l’amor, el desamor –“Estimar, ser estimat: quin treball més trist, el de viure!”–, la solitud –la pitjor i més desconsoladora de les solituds: la solitud acompanyada–, la incomunicació i, sobretot, la incomprensió. De nou, la incomprensió més desoladora: la dels que tenim més a prop i ens haurien de conèixer millor: “Vull mostrar-te com sóc realment. [...] mentre he viscut no t’he deixat veure la meva autèntica naturalesa”.

En definitiva –i per deixar-ho aquí, ja que no acabaria mai– un llibre que ens fa gaudir i pensar. Un llibre que ens retorna el plaer de llegir. De llegir literatura que s’escriu des (i amb) el cor i que també es llegeix des de i amb el cor.

 

[headline]L'escopeta de caça[/headline]

© Yasushi Inoue
© Quid Pro Quo, 2018