L'explosió de colors i àmbit festiu de l'exposició comissariada per un dels protagonistes del moviment, Pepe Ribas, és la perfecta combinació per exemplificar la llibertat i desinhibició creixent dels anys 70. Un passatge per ideals contraris a tot el que l'estat espanyol defensava, il·luminació tètrica, lemes com La música és el vehicle i la marihuana l’herba sagrada i el ressò de melodies com Imagine d'Elton John o Satisfaction dels Stones. Més de 700 peces exclusives ocupen la segona planta del recinte, endinsant l'espectador al crit gairebé desesperat de l'underground; una revolució pacifista que va fer-se a través de l'amor lliure, l'alliberament del cos de la censura eclesiàstica, el feminisme, el rock, les substàncies psicotròpiques, l'ecologia i la premsa com a burla política.
"És necessari que tot això es conegui, la majoria de les reivindicacions que fèiem encara estan per complir", ha declarat Ribes des que es va posar en marxa l'exposició. El comissari va ser un dels catalitzadors d'aquest canvi social i dirigent de la revista alternativa Ajoblanco: "Al principi era premsa marginal, però la gent va evolucionant i ara es ven als concerts o universitats". Les paraules sobre les vendes de la publicació, cada vegada més influent, són part del conjunt d'entrevistes a protagonistes del moviment entre el 75 i 76 que es poden visionar. Apostaven per la provocació a un règim exhaust, però encara omnipresent, a través de portades provocatives, paròdia i sexualitat, contrastant amb el blanc i negre de les peces de diaris que marquen el camí de l'exposició amb titulars com "Franco ha muerto" de TeleXpress.
[h3]La lluita no s'atura[/h3]
"La festa no s'ha acabat". La Berta, una noia de 24 anys, ha visitat dos cops l'exposició per trobar la força del moviment que sembla haver perdut l'essència. "Els meus pares van arribar a Barcelona després d'anar a una escola de l'Opus Dei i es van transformar. Els agradava sortir a la sala Zeleste. M'agrada veure-ho perquè sembla que els joves hem oblidat lluitar pel que importa", diu. Ribas declara que moltes de les llibertats existents i normalitzades actuals varen sorgir del polièdric moviment contracultural que en diuen underground, que va tenir un preu elevat: "No va ser fàcil. Angoixes, multes, segrests, cops, judicis i detencions", recorda.
La generació que va trobar la identitat en valors com la desobediència civil i va escapar de l'ambient familiar patriarcal i reprimit deixant fotografies com l'escriptor Pau Riba amb el seu fill a una comuna de Balears, o les Jornades Catalanes de la Dona al 1976, sembla haver desaparegut. Els fragments de gravacions de mítings en contra de l’homofòbia sota el lema Atureu aquest racisme sexual! semblen en va quan la LGTBIQ+ segueix sent un tema pendent, els casos de violència de gènere incrementen any rere any, i la crisi climàtica és pràcticament irrevocable segons l'ONU.
Gaudir de la cultura i la llibertat de pensament sense por al manicomi era la manera de realitzar el canvi desitjat a escala nacional i internacional si parlem de la guerra del Vietnam. Apostant per una criança i estil de vida primari connectat amb la naturalesa, allunyat de l'ordre de les ciutats i les normes socials. No obstant això, encara hi ha gran part de la població influenciada per les idees de la ultradreta, de manera que no és casualitat doncs que el Palau Robert deixi un missatge al final del camí de l'exposició: "L'individualisme, la fragmentació i la corrupció van fer que aquesta història acabés aquí". La institució insisteix en l'exercici de memòria dels fets transcendents, però poc estudiats que ajudaran a entendre les pèrdues i guanys del nostre present.
«L'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70» al Palau Robert. Foto: Yvelisse Teixeira
