Víctor Amela presentant el seu darrer llibre 'Amor contra Roma'. Foto: Agnès Llorens.Què pot fer trontollar més una societat, prohibir els sentiments o deixar-los alliberats? La disjuntiva entre passió i contenció, entre gaudi i prohibició és una dicotomia molt present en tota la història de la Humanitat i un dels eixos centrals de la nova novel·la del periodista Víctor M. Amela, Amor contra Roma (Ediciones B), que enfronta l’emperador August contra el poeta Ovidi. ‘Veni, vidi, vici’.
-Tarragona ha dedicat el festival Tarraco Viva a commemorar la figura d’August, de qui enguany se celebren els 2.000 anys de la seva mort. Com definiria l’August que descriu a Amor contra Roma ?
-És un August que decideix posar el poder davant de l’amor i l’Estat per davant del cor, una decisió que tindrà conseqüències en els sentiments de les dones de la seva família, inclosa la seva única filla, Júlia. Mostro un August astut i fred, un gran polític seduït per l’eròtica del poder amb l’objectiu d’engrandir Roma, un home que va erigir un imperi de marbre, però que va sacrificar les seves persones més properes. L’últim que va fer abans de morir, segons relato a la novel·la, va ser ordenar l’execució del seu últim nét per pacificar el procés successori.
-La novel·la tracta del xoc entre el moralisme, que representa l’emperador, i l’hedonisme, encarnat en el poeta Ovidi. Aquesta lluita encara és vigent en els nostres dies?
-És una pugna eterna i universal que, a Occident, s’ha perpetuat durant generacions al llarg de 2.000 anys amb protagonistes diversos. En el cas d''Amor contra Roma', en primera instància, August venç Ovidi, a qui desterra a la llunyana illa de Tomis, al Mar Negre, on mor. En el llibre s’expliquen els fets, però la realitat és que serà finalment Ovidi qui venci a August, ja que la seva Ars Amatoria encara es llegeix avui en plena vigència i ha inspirat a poetes i amants durant vint segles.
-Com s’ha documentat per fer aquesta novel·la? És cert que la concepció formal de la parella occidental, tal com l’entenem avui, és fruit de la darrera meitat del segle abans de Crist? Tan poc hem canviat des d’aleshores?
-Llegint els historiadors coetanis de l’època d’August i els posteriors estudis històrics, he constatat que en els trenta anys que discorren entre el 12 aC i el 18 dC, data de la mort d’Ovidi, neix la parella occidental heterosexual tal com avui la concebem. Ovidi és el primer a cantar a l’orgasme femení, cosa que convenç l’home romà que val la pena viure l’experiència de procurar plaer a la dona. I el seu missatge cala i continua viu! Així és com l’home es converteix en amant, per primera vegada en la història. I avui és amant tot home que estima la seva parella, un seductor i un soldat del plaer de la seva parella. Ovidi ensenya l’home a seduir i les dones haurien de fer-li un monument per situar-les d’objecte a subjecte del plaer!
-Aquesta és la segona novel·la històrica que presenta en poc temps. Com és que ha decidit mirar enrere en aquests dos treballs? Queda molt per aprendre de la nostra pròpia història?
-Tinc la certesa que el nostre passat amaga totes les històries, les més sorprenents i exemplars, però el sistema educatiu no ha tingut armes per explicar-les de manera que atrapi. Això deixa molts espais als novel·listes, perquè la gent té set de coneixement, i no hi ha millor manera de saciar-la que amb un bon relat. D’aquí l’auge de la novel·la històrica, un gènere literari que adoro com a lector, i també ara com a autor. Sóc un apassionat de les històries de la història, perquè són una lliçó constant i ens donen la mesura de la nostra realitat. La història ben explicada és sempre la millor mestra.
