No hi ha gaires cineastes de categoria amb la valentia per escollir un clàssic intocable de la història del cinema, atrevir-se a fer un remake i sortir-ne airós. I encara menys sortir-ne triomfant. Però Steven Spielberg està fet d'una altra pasta, és un geni consagrat que torna a enlluernar el setè art amb una de les seves obres i ens regala una meravella cinematogràfica. La nova versió de West Side Story, que arriba a les sales 60 anys després de l'estrena de Robert Wise que va revolucionar la indústria, és un viatge enlluernador de colors i alegries, d'homenatges al clàssic, i que brinda una nova mirada a una història que necessitava una rentada de cara –en aquest cas literal per a la majoria d'intèrprets, que es van tenyir de fosc–.

Encara que els oracles crítics bramen que la història original de Wise "era irreprotxable" o "no necessitava nous maquillatges", Spielberg per fi situa la història en un context i escenaris completament creïbles, sense fissures. Els porto-riquenys són interpretats per actors i actrius llatins, a més d'introduir de manera versemblant els diàlegs en espanyol (i els seus accents). A Anybody se'l deixa de tractar com un monstre i per fi és reconegut com un home trans. Els elements del guió original que havien fet que la pel·lícula caduqués per les vores i en ànima per fi han estat corregits.

La música del geni Leonard Bernstein i totes les cançons d'Stephen Sondheim -que va morir fa poques setmanes- es mantenen fresques, vives i enlluernadores gràcies a una posada en escena excel·lent, unes coreografies renovades que recorden els millors números de l'original i a la modernitat que permeten els recursos actuals, com es va veure a La La Land. En els instants que arrenca la pel·lícula, Spielberg aconsegueix una mística que abraça l'espectador des del primer minut.
 
A més, l'elenc escollit pel director és mil·limètric: Ansel Elgort i Rachel Zegler –que és el seu primer paper en un projecte– el broden i encaixen a la perfecció amb els seus personatges. Però el repartiment de secundaris és increïble, destacant David Álvarez, Ariana Debose i Mike Faist. El colofó ​​és l'aparició de Rita Moreno (l'Anita original) en un nou paper que vertebra la trama alhora que homenatja el film antic. És inevitable analitzar que aquesta història d'amor, d'un veritable amor que capeja temporals familiars i racials, basat en un romanticisme pràcticament dependent i tòxic. En això Spielberg no s'allunya de Wise ni del musical, però s'emmarca en un corrent que passa el filtre de la mirada actual. I suposa una satisfacció immensa, ateses les circumstàncies en què va fallar l'anterior de fa sis dècades.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CbUM27qw6a8[/youtube]
Amb tots aquests elements sobre la taula, la West Side Story del 2021 és directa a l'hora de calar el missatge entre cançons: l'amor sempre ha de prevaldre per sobre de l'odi. Cal recalcar que la pel·lícula no és ni una versió allunyada del clàssic, ni tampoc una calcomania digna dels pitjors remakes de la història -una salutació a Gus Van Sant i el seu horrible Psycho, per exemple-. És una nova mirada a una història marcada pel racisme, per la immigració que va inundar els carrers de la Costa Est dels Estats Units i la violència que esclatava entre els barris de Nova York. Tot, embolcllat amb l'essència de la tragèdia shakesperiana.

Spielberg rescata de Robert Wise aquesta alegria per celebrar la vida que ens brinden la majoria de musicals, encara que ballin al voltant d'una història dramàtica. La capacitat innata per crear un estil clàssic de cinema, sumada a un talent inigualable per teixir relat cinematogràfic donen un resultat estètic, musical i interpretatiu d'alta categoria. La nova West Side Story és una veritable meravella que reclama que milers de persones acudeixin a les sales de cinema a enamorar-se.