Amaia ho ha tornat a fer. I no parlo de treure un single, parlo de fer el que li dona la gana. Yamaguchi és la tercera cançó del que serà el seu nou àlbum que ha de treure aquest any. Una barreja entre jota i copla que ha produït Alizzz i que a mi personalment m’ha atrapat no només per la sonoritat hipnòtica que envolta tot el que toca aquesta noia sinó també per la performativitat de la nostàlgia cantada als quatre vents.
 
Yamaguchi no és només una de les principals novetats que ens mostra Spotify cada cop que obrim l’app aquesta setmana, també és un municipi del Japó agermanat amb la Pamplona natal d’Amaia. No era d’estranyar que li dediqués un tema a la seva ciutat, la navarresa va protagonitzar un dels moments que més em va fer riure durant el seu pas per Operación Triunfo quan va dir: "m’han dit que em faran metxes surferes i jo em pregunto surferes de què si soc de Pamplona!". Al nou single, hi ha un moment que es pregunta si, de la mateixa manera que ella ha plorat per desamors al parc Yamaguchi de Pamplona, hi haurà alguna nena del Japó plorant en un parc anomenat Pamplona. Seria molt bon pretext per parlar de les ciutats agermanades amb Barcelona, que he descobert que en són unes quantes, però el que em crida l’atenció del nou single d’Amaia és aquesta vinculació emocional amb un lloc concret de la seva ciutat bressol.
 
El lloc on et van fer el primer petó, la rotonda on et vas trencar una cama, el bar on vas discutir amb la teva parella o el restaurant on vau decidir anar a viure junts. Totes les ciutats són plenes de records dels habitants que hi viuen. És evident, però és una cosa que no deixa mai de fascinar-me. Jo, per exemple, no puc passar per davant de l’Hospital Clínic sense que se m’encongeixi el cor o per davant del Mercat de Sant Antoni sense somriure recordant quan el meu avi m’hi portava a canviar cromos de les Witch. Quan agafo la verda per baixar al Raval, penso en la universitat (i sobretot en el bar). Cada cop que vaig a l’Apolo em sento victoriosa pensant en cada vegada que vaig burlar el protocol entrant-hi abans de fer els divuit. Hi ha un banc molt concret de la Rambla Catalunya on una bona amiga i una xocolata desfeta em van fer oblidar totes les penes. Baixar a Drassanes significa tornar mentalment a l’època que estudiava italià i, en canvi, Les Corts sempre serà el barri de quan em va donar per fer interpretació. Podria traçar un esbós de la meva vida sobre un mapa de Barcelona.
 
Barcelona em sembla la millor ciutat del món per moltes coses, però sobretot perquè és la meva. No només m’ha vist créixer sinó que també m’ha vist córrer, plorar, patir, estressar-me, m’ha vist sagnar la cama esquerra en un accident de moto, m’ha vist fer temps perquè acostumo a arribar d’hora als llocs perquè no suporto la impuntualitat. M’ha vist vestida de gala i m’ha vist tornant a casa a les vuit del matí. Barcelona m’ha vist fugir-hi, però sempre tornar-hi. És l’escenari de totes i cadascuna de les relacions que he anat construint al llarg de la meva vida amb tot el meu entorn actual. I tot això no deixa de ser una Barcelona, una de sola, la meva. Però per algú altre -potser el lector que llegeixi això des d’un altre punt de la ciutat- el Clínic, el Mercat de Sant Antoni, la línia 3 del metro, l’Apolo, aquell banc concret de la Rambla Catalunya, l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes o el barri de Les Corts, encarnaran records totalment diferents dels meus. O potser no li despertaran absolutament res. I podem agermanar-nos formalment amb totes les ciutats del món que vulguem que, en el fons, de totes se’n podrien escriure cançons perquè a totes hi ha algú que hi ha plorat, rigut o estimat. Algú que, com em passa a mi, ha sentit que la seva ciutat és el millor lloc del món. Ja sigui Barcelona, Pamplona o Yamaguchi.