Una fusió amb tres capes

Els pròxims dies seran claus per saber si els propietaris del Banc Sabadell accepten la "fusió per absorció" amb el BBVA. L'operació -que s'havia intentat el 2020, quan l'entitat nascuda al Vallès estava en una situació de més debilitat- és ben desigual, ja que el valor a borsa de qui fa la proposta multiplica per sis el de qui la rep. Malgrat tot, l'entitat basca manté l'interès i fa una proposta que es presenta com a generosa: una prima del 30% per acció i un "compromís" amb Catalunya, atès que la nova entitat tindria, si més no sobre el paper i d'entrada, doble seu corporativa i el banc que presideix Josep Oliu tindria tres seients al consell d'administració. Fins ara, la seu social i fiscal es troba a Alacant (s'hi va traslladar el 2017 per la por de perdre dipòsits), l'operativa a Sant Cugat del Vallès i la corporativa a la Diagonal de Barcelona. 

L'operació té la seva lògica empresarial perquè permetrà l'entitat resultant convertir-se en un dels 10 gegants bancaris europeus amb més d'un bilió d'euros d'actius i perquè, a Catalunya, el Sabadell és un banc d'empreses, i el BBVA de petits clients. En plena crisi financera de 2008, el BBVA va quedar-se amb caixes catalanes que tenien molt arrelament territorial, com Caixa Catalunya i les caixes de Tarragona, Manresa, Sabadell, Terrassa i Manlleu. De fet, el BBVA a Catalunya va començar usant la denominació BBVA CX, però va decaure. El temps dirà si el "compromís" amb Catalunya ofert aquest cop al Sabadell és real o només per edulcorar l'oferta.

Però l'operació també té inconvenients en tres capes diferents i no es poden obviar. La primera és com això influirà en els treballadors de les dues entitats, que amb la fusió miraran de reduir costos de personal. Veurem si acaba en prejubilacions i recol·locacions o hi ha acomiadaments en un sector on la patronal diu que el marge de negoci és petit, però que s'ha precaritzat en els darrers anys i que cada cop dona feina a menys gent, també per la reducció de la xarxa d'oficines i la digitalització. La fusió tindria un cost previst de 1.450 milions en reestructuracions però un estalvi de 850 milions per any gràcies a aconseguir més "eficiència".

La segona capa és la dels clients. A Catalunya tindrem dos grans bancs, CaixaBank i BBVA-BS. La resta del pastís és petit i de fet, els dos bancs més presents a Catalunya seran també els més potents de l'Estat, on cal afegir el pes que té el Banc Santander. Entre les tres entitats coparan més del 70% del crèdit i els dipòsits a Espanya. La primera serà CaixaBank, la segona el resultant de la fusió per absorció, i la tercera el Santander a poca distància.

Fa uns anys, qualsevol empresa del nostre país, si necessitava finançament o qualsevol altre servei, podia recórrer a diversos bancs i a alguna de les 10 caixes, que, per a bé i per a mal, no sempre aplicaven criteris de negoci estricte. Ara això ja no passa i aquesta nova fusió, que arriba tres anys després de la de CaixaBank i Bankia en un procés similar, reduirà la competència al sector, que ja pugna més aviat poc per bonificar els dipòsits als estalviadors, per exemple. Caldrà veure, en aquest sentit, què hi diuen els reguladors perquè no som davant el millor dels escenaris.

I la tercera capa és en clau de poder financer català. El nostre és un sistema econòmic subsidiari. No tenir un estat i les conseqüències del procés en les estructures corporatives de moltes empreses cotitzades han reforçat el poder financer i econòmic de Madrid o d'altres ciutats en detriment de Barcelona i Catalunya, que han donat més pes als serveis i al turisme en els darrers anys. Però, és clar, la Generalitat, en això, tampoc hi té res a dir malgrat que, com recordava la consellera Natàlia Mas el dimarts, té 628 empreses del sector financer que donen feina a gairebé 100.000 persones.

No té, però, les eines adequades, i que voldrien la majoria dels ciutadans, que troben insuficient el marc autonòmic, per protegir l'interès del país o regular-ne l'activitat. És el que sí que pot fer, per exemple, el govern de l'Estat quan preserva el pes espanyol en empreses clau, com hem vist a Telefónica o a Naturgy. Aquestes últimes han tingut o estan a punt de tenir canvis en la composició accionarial amb un paper determinant de CriteriaCaixa per moderar o conduir el pes dels inversors forans.

El 12-M no està, és evident, en joc si Catalunya s'ha de convertir a curt termini en un estat amb capacitat de regular la seva activitat financera, la fiscalitat o el mercat de treball en el marc europeu i poder dir-hi la seva per configurar-lo. Però el govern que en surti, i els seus braços polítics a Madrid, on els diputats d'ERC i de Junts són clau (i on també ho haurien de ser els del PSC i els comuns), ha de tenir una idea i ser exigent amb l'executiu espanyol en l'ús dels mecanismes reguladors encara que això incomodi els mandarins del poder econòmic. Han de tenir clar com radicar més poder econòmic i financer i no menys a Catalunya i com fer-lo participar de l'interès del país i dels seus ciutadans i indústries. 

El passadís

Les formacions espanyolistes i pretesament liberals que s'havien intentat crear per competir electoralment amb el PP han mort a mesura que els conservadors han recuperat el seu espai, que va minvar pels escàndols de corrupció i el desgast del bipartidisme. UPyD és història i Ciutadans està en fase de liquidació. El PP està fagocitant el que en queda malgrat que Carlos Carrizosa i Jordi Cañas es van resistir a fer el pas. Els conservadors presentaran com a eurodiputat Adrián Vázquez, que fins ara ho ha estat de Ciutadans i que és l'últim líder taronja.

Ara, Alberto Núñez Feijóo acaba de fitxar Fernando Savater. El filòsof, que fa dècades que s'havia situat en posicions progressistes, defensava HB i era articulista del diari Egin, se situa ara en posicions conservadores i espanyolistes. De fet, fa uns mesos que El País el va acomiadar. Ara escriu a The Objective, un dels mitjans que ha estat al punt de mira per les notícies falses i difamacions sobre polítics d'esquerres i que també ha incorporat fa poc Juan Luis Cebrián.   

Vist i llegit

Joan Reig és el mític bateria d'Els Petsque, per sort, sembla que encara tenen corda, cançons i concerts per estona. El 2025 faran la gira dels seus 40 anys fent-nos xalar amb el seu pop i rock. Reig ha col·laborat amb grups com Mesclat i també té carrera en solitari. Fa tres anys va publicar Bagatzem, un disc i espectacle que encara ara gira. Ahir va fer públic Volia volar, el primer tema del seu nou treball. "Volia volar, volia volar, volia volar, i deixar-se anar; tornar al carrer dels dies clars", canta el músic de Constantí. S'explicava al portal musical Via Sona, on també podeu veure el videoclip de la cançó. 

El nom propi

Ahir va morir Victoria Prego. Era una de les periodistes més conegudes i reconegudes de l'Estat. Va posar veu a la Transició a través de diversos documentals després de ser testimoni excepcional d'aquell període històric. Tenia coneixements, trajectòria, mà esquerra i proximitat a les fonts, però també va col·laborar a presentar-ne una versió ensucrada, més encara si tenim en compte les renúncies que es van haver de fer (i que ajuden a entendre els dèficits democràtics actuals) i que no va ser precisament plàcida (més de 130 morts).

Com la majoria dels representants de l'establishment periodístic espanyol, Prego va ser molt crítica amb el procés i fins i tot amb l'Estatut. Va dir que el 155 havia estat "poca cosa" i la va encertar de ple en advertir que el pas de l'Estatut pel Constitucional acabaria en "castració química". És a dir, sense amputar-ne molts articles, però interpretant a la baixa els més rellevants. No va mesurar, però, l'abast de la indignació catalana perquè l'alt tribunal rebregués el que s'havia votat en referèndum. Podeu recuperar aquí l'article que va escriure a El Mundo, diari del qual va ser subdirectora, l'abril de 2009, 14 mesos abans de la històrica sentència.     

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.