L'ala més espanyolista abandona «El País»

La sortida del filòsof Fernando Savater i l'escriptor Félix de Azúa del diari El Paísha estat el darrer episodi d'una gran inflexió produïda en el rotatiu madrileny. Savater va ser acomiadat el 24 de gener passat, després d'un llarg distanciament ideològic de la línia editorial, i d'un seguit d'atacs i insults desfermats contra el mateix diari en què escrivia. Només uns dies després, De Azúa feia públic que abandonava les pàgines d'El País en solidaritat amb Savater: "El diari està en mans de grups radicals i autoritaris. Ha perdut tot el prestigi". En realitat, el que hi ha és una radicalització de molts dels antics columnistes del diari, i que no es pot deslligar de l'estratègia de la tensió de la dreta contra l'amnistia, encara que ve de molt lluny.  

Savater ha presentat la seva expulsió del diari en termes de repressió ideològica. Des de la direcció del rotatiu, en mans de Pepa Bueno, han recordat que el filòsof portava dècades col·laborant-hi i mai va ser censurat, però que no es podia admetre que darrerament llancés atacs contra el diari. Un avançament del seu darrer llibre, Carne gobernada, va ser el factor determinant del seu acomiadament. Savater titllava El País  de "portaveu del pitjor govern de la democràcia", es referia als "disbarats sectaris" del mitjà i afirmava que "les opinions del suposat periòdic global estan dirigides en les qüestions nacionals per una càfila particularment estreta: Jordi Amat, Jordi Gracia, Xavier Vidal-Folch, Josep Ramoneda et alii".


El País ha estat un mirall dels esdeveniments produïts en la política espanyola des del seu naixement, el 1976, pocs mesos després de la mort de Franco. En els darrers anys, coincidint amb l'inici del procés sobiranista, va anar experimentant un acusat gir a la dreta, en paral·lel al que estaven experimentant tot un sector de la intel·lectualitat espanyola protagonista de la Transició. Una evolució que va arribar al punt màxim amb el govern de Mariano Rajoy, quan El País va tancar una mena d'aliança estratègica amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es va abraçar amb la resta de mitjans madrilenys, de línia conservadora, amb una línia editorial intransigent amb el sobiranisme. 

Amb Juan Luis Cebrián com a conseller delegat del Grup Prisa, aquesta etapa té el seu període més emblemàtic durant la direcció d'Antonio Caño (2014-18). Eren els temps en què el diari titulava així la notícia d'una concentració independentista a la capital belga: "El separatisme passeja el seu odi a Espanya pels carrers de Brussel·les".

Un "25 d'abril" a "El País"

Els qui ara abandonen el vaixell d'El País ho fan acusant el diari d'haver-se agenollat davant Pedro Sánchez. Però el cert és que la caiguda de Cebrián i Caño es va produir per motius bàsicament de gestió. Feia temps que alguns dels principals accionistes, com el francès Joseph Oughourlian, d'Amber Capital, que n'és el primer, es mostraven molt crítics pel que consideraven govern "personalista" de Cebrián i la incapacitat per afrontar els greus problemes d'endeutament de l'empresa. També es criticava el que un accionista considerava propi d'una "casa d'apostes fallida" per part del diari, ja que havia fracassat en algunes apostes polítiques arriscades. En especial, els seus intents d'impulsar Susana Díaz al capdavant del PSOE enfront Sánchez. Un fet que alguns van atribuir a la pèrdua de connexió del diari amb els nous corrents de fons del progressisme espanyol. 


Després d'intentar una sortida negociada per a Cebrián, es va produir el que Gregorio Marañón Bertrán de Lis va anomenar "el 25 d'abril" d'El País, en al·lusió a la revolució dels clavells portuguesa. Les Memorias de luz y niebla de Marañón, brillant empresari i acadèmic, íntim del fundador Jesús Polanco, donen moltes claus del que va passar a El País en aquell moment.  El 25 d'abril del 2018, Cebrián era cessat i passava a ser president d'honor del diari. Dos mesos després, Sol Gallego Díaz, històrica del diari, assumia la direcció. Per cert, un altre canvi sensible es va produir de seguida: la sortida d'Alfredo Pérez Rubalcaba del consell editorial. 

Després vindrien més canvis. Miguel Barroso, exsecretari d'Estat de Comunicació amb José Luis Rodríguez Zapatero i traspassat fa poc, assumiria la presidència del consell editorial. Les memòries de Marañón, que estan farcides d'episodis sucosos, explica com va arribar Barroso a treballar al diari molts anys abans. Va ser amb una exclusiva espectacular: va aconseguir entrevistar junt amb Javier Valenzuela el tinent general Milans del Bosch, empresonat pel 23-F. Amb aquest material es va presentar a la redacció, va dir que no volia cobrar pel treball, però sí que el contractessin. 
 

La caiguda dels intocables

En aquesta nova etapa, la periodista Pepa Bueno assumia la direcció l'agost del 2021 i el rotatiu anava entroncant amb la que havia estat la línia editorial fundacional, si de cas amb el nervi nacionalista espanyol més diluït. Caño era acomiadat i passava a presidir el consell editorial de The Objective. I anaven desapareixent de les pàgines del diari noms fins feia poc intocables, com Francesc de Carreras, Antonio Elorza, Félix Ovejero o Ignacio Torreblanca. Molts d'ells antics "progres" o "liberals" dels anys 70 i 80, i que ara semblaven confluir en un pessimisme apocalíptic similar a l'expresident Felipe González. 

El periodista Pere Rusiñol descrivia en un article recent, Bombolla mediàtica i liberals amb truc, la transformació, sempre a la dreta, produïda en el mapa dels mitjans madrilenys. Hi explicava com el gruix del que va ser el consell editorial d'El País en temps del director Antonio Caño s'havia refugiat a The Objective, convertit en una mena de país de l'exili per als qui havien dut la veu cantant de l'opinió del rotatiu durant dècades. 

Rusiñol explica a Nació que "molts d'aquests intel·lectuals van viure des d'El País el seu apogeu, no només eren influents sinó que eren els qui fixaven els cànons del que estava bé i malament, i proclamaven la sacralització de la Transició". Per Rusiñol, l'emergència de Podem, el qüestionament de la Transició i els canvis socials, com el moviment feminista i la regeneració dels lideratges polítics els agafen amb el pas canviat i els generen desconcert.

És un tema d'edat? Segons Jordi Gracia, un dels qui dirigirà la secció d'opinió en la nova etapa renovada, no és una qüestió d'anys. A l'article No és l'edat, és el poder, fa una interpretació aguda del fenomen, després de recordar molts altres casos històrics de pensadors que basculen cap a posicions reaccionàries des d'un esquerranisme juvenil, com Azorín o Ramiro de Maeztu: "La pèrdua de poder i influència dels intel·lectuals històrics els ha fet propensos a l'exageració i l'angle dramàtic, a la magnificació nerviosa alimentada per un concentrat de patriotisme encès i resistencialisme conservador". Potser és així, no tant un envelliment vital, sinó una melangia adolescent del poder que ja no tornarà.