08
de novembre
de
2023, 20:12
Actualitzat:
22:13h
"El que pugui actuar, que actuï". Les paraules de l'expresident José María Aznar en un acte a la Universitat Francisco de Vitoria junt amb Alberto Núñez Feijóo, dijous passat, van mostrar el camí a la màxima mobilització de la dreta espanyola contra l'amnistia, que Aznar va definir com "la major humiliació d'Espanya en bona part dels seus segles d'història". Va ser en el mateix acte que l'exlíder conservador va qualificar Pedro Sánchez de "perill per a la democràcia". Davant el fet d'un pacte d'investidura no tancat, el clima s'ha enverinat fins a límits insospitats fins fa ben poc.
Les concentracions davant de seus socialistes, i en especial davant de Ferraz d'aquests dies, han estat la darrera espurna d'una onada de mobilitzacions que han sacsejat el carrer i que van tenir el moment més intens aquest dimarts, amb l'actuació violenta de grups feixistes i neonazis que es van enfrontar a la policia. Però aquest episodi ha estat la conseqüència d'una estratègia de la tensió amb responsables polítics molt definits.
El Partit Popular està fent una molt mala digestió dels resultats electorals del 23-J, va fer curt en els seus càlculs i es va trobar amb una perspectiva de quatre anys d'oposició. Això si no s'impedeix la investidura de Sánchez al preu que sigui i es forcen noves eleccions. Aquest és el marc en què s'han mogut els estrategues de Génova en aquests mesos i han vist en l'amnistia una via per eixamplar el front opositor a Sánchez. La llargada de les negociacions del PSOE amb l'independentisme, i ara el tram agònic per superar els darrers serrells amb Carles Puigdemont i Junts, estan donant a Feijóo i el PP una cosa molt valuosa en política: temps.
"El que pugui actuar, que actuï". Han passat moltes coses en pocs dies, especialment en el front judicial. Dilluns -sembla que hagi passat més temps-, la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicialva emetre una declaració rebutjant la Llei d'amnistia, tot i no haver-la llegit. Però assegurava que el projecte posava en risc l'estat de dret. Paraules gruixudes dites i repetides aquests dies que van fent forat.
El jutge Manuel García-Castellón va imputar dilluns Puigdemont i Marta Rovira dins de la causa contra Tsunami Democràtic per terrorisme. Tres dies abans, la Guàrdia Civil va lliurar-li l'informe final sobre la causa que posava Rovira com a coordinadora política de Tsunami. El jutge, conegut per la seva adscripció conservadora, intenta ara imputar al Tsunami la mort d'un ciutadà francès que va patir un infart coincidint amb la protesta al Prat d'octubre del 2019.
Feijóo ja ha deixat clar que el PP no pensa abandonar l'estratègia de dur al carrer l'oposició frontal a l'amnistia. El partit conservador ha convocat per al proper diumenge 12 de novembre concentracions en totes les places majors de les principals ciutats, en un intent de tensionar encara més el carrer que supera en ambició l'acte massiu a Madrid que ja va fer el 24 de setembre.
En aquest context s'ha afegit el factor de la mobilització ultra. Les crides a concentrar-se davant de les seus socialistes, especialment a Ferraz, han anat in crescendo els darrers dies i van aplegar unes 7.000 persones aquest dimarts. La participació de grups ultres com Bastió Frontal, Desokupa o Revuelta va produir greus incidents, amb diverses detencions i alguns policies ferits. Però el PP i Vox han nodrit les concentracions, mostrant clara simpatia per elles. Fins i tot l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre s'hi va deixar veure, com també el líder de Vox, Santiago Abascal.
El PP va començar a veure que la situació se li podria acabar escapant de les mans dimarts al vespre. Però la manca de reflexos de Feijóo ha estat evident. Després dels incidents, el líder del PP encara apuntava contra Sánchez com a causant del "malestar". No ha estat fins aquest dimecres al migdia que Feijóo s'ha expressat en termes de condemna. I un fet a apuntar és que, de nou, la líder madrilenya Isabel Díaz Ayuso li ha passat la ma per la cara. Abans que Feijóo parlés, Ayuso ha condemnat enèrgicament els fets a Ferraz, parlant d'"actes vandàlics" i reclamant detencions.
El líder del PP es troba en una posició incòmoda. Ha fet una ambiciosa inversió en una estratègia de la tensió sense contemplacions ni matisos, però no té garantida la victòria, ni molt menys. I ara veu com apareix com a actor l'extrema dreta més radical i violenta. No pot recular perquè té la pretensió d'engolir Vox, i dins del PP Aznar i Ayuso el vigilen de prop. Però ha quedat presoner del radicalisme i el carrer. Certament, la violència no és el seu terreny natural.
Qui també viu en un moment d'incomoditat és Sánchez perquè la investidura es fa pregar i s'acosta perillosament al 27 de novembre, data límit per convocar el Congrés. Tampoc ell pot recular pel que fa a l'amnistia i es troba condicionat pel calendari i les exigències de Puigdemont. L'agitació de la dreta no compromet la investidura, però enverina l'ambient. Sánchez, amb tot, es pot consolar en el fet que l'extremisme antiamnistia centra el president espanyol i el PSOE, que poden dir als ciutadans menys polaritzats: "O el PSOE o això", mostrant com a triomf l'editorial del Financial Times en favor de l'amnistia.
"El que pugui actuar, que actuï". Hi ha una diferència entre criticar o oposar-se a l'amnistia i afirmar de manera emfàtica que un president del govern és un "perill" per a la democràcia. Una amnistia es pot considerar improcedent i errònia. Però quan es deslegitima un govern o un acord d'investidura s'està dient una altra cosa: que s'ha de derrocar aquest govern. Aquesta és l'enorme responsabilitat que ha assumit la cúpula del PP, encapçalar un intent, aquest sí, de quasi rebel·lió -si més no institucional- contra un govern legítim. És el que tenen les estratègies de la tensió: no hi ha proporcionalitat en els seus efectes i solen ser contraproduents per als qui les impulsen.
Les concentracions davant de seus socialistes, i en especial davant de Ferraz d'aquests dies, han estat la darrera espurna d'una onada de mobilitzacions que han sacsejat el carrer i que van tenir el moment més intens aquest dimarts, amb l'actuació violenta de grups feixistes i neonazis que es van enfrontar a la policia. Però aquest episodi ha estat la conseqüència d'una estratègia de la tensió amb responsables polítics molt definits.
Una mala digestió del 23-J
El Partit Popular està fent una molt mala digestió dels resultats electorals del 23-J, va fer curt en els seus càlculs i es va trobar amb una perspectiva de quatre anys d'oposició. Això si no s'impedeix la investidura de Sánchez al preu que sigui i es forcen noves eleccions. Aquest és el marc en què s'han mogut els estrategues de Génova en aquests mesos i han vist en l'amnistia una via per eixamplar el front opositor a Sánchez. La llargada de les negociacions del PSOE amb l'independentisme, i ara el tram agònic per superar els darrers serrells amb Carles Puigdemont i Junts, estan donant a Feijóo i el PP una cosa molt valuosa en política: temps.
El poder judicial, alineat
"El que pugui actuar, que actuï". Han passat moltes coses en pocs dies, especialment en el front judicial. Dilluns -sembla que hagi passat més temps-, la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicialva emetre una declaració rebutjant la Llei d'amnistia, tot i no haver-la llegit. Però assegurava que el projecte posava en risc l'estat de dret. Paraules gruixudes dites i repetides aquests dies que van fent forat.El jutge Manuel García-Castellón va imputar dilluns Puigdemont i Marta Rovira dins de la causa contra Tsunami Democràtic per terrorisme. Tres dies abans, la Guàrdia Civil va lliurar-li l'informe final sobre la causa que posava Rovira com a coordinadora política de Tsunami. El jutge, conegut per la seva adscripció conservadora, intenta ara imputar al Tsunami la mort d'un ciutadà francès que va patir un infart coincidint amb la protesta al Prat d'octubre del 2019.
Feijóo ja ha deixat clar que el PP no pensa abandonar l'estratègia de dur al carrer l'oposició frontal a l'amnistia. El partit conservador ha convocat per al proper diumenge 12 de novembre concentracions en totes les places majors de les principals ciutats, en un intent de tensionar encara més el carrer que supera en ambició l'acte massiu a Madrid que ja va fer el 24 de setembre.
Un Feijóo atrapat en la seva estratègia
En aquest context s'ha afegit el factor de la mobilització ultra. Les crides a concentrar-se davant de les seus socialistes, especialment a Ferraz, han anat in crescendo els darrers dies i van aplegar unes 7.000 persones aquest dimarts. La participació de grups ultres com Bastió Frontal, Desokupa o Revuelta va produir greus incidents, amb diverses detencions i alguns policies ferits. Però el PP i Vox han nodrit les concentracions, mostrant clara simpatia per elles. Fins i tot l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre s'hi va deixar veure, com també el líder de Vox, Santiago Abascal.El PP va començar a veure que la situació se li podria acabar escapant de les mans dimarts al vespre. Però la manca de reflexos de Feijóo ha estat evident. Després dels incidents, el líder del PP encara apuntava contra Sánchez com a causant del "malestar". No ha estat fins aquest dimecres al migdia que Feijóo s'ha expressat en termes de condemna. I un fet a apuntar és que, de nou, la líder madrilenya Isabel Díaz Ayuso li ha passat la ma per la cara. Abans que Feijóo parlés, Ayuso ha condemnat enèrgicament els fets a Ferraz, parlant d'"actes vandàlics" i reclamant detencions.
El líder del PP es troba en una posició incòmoda. Ha fet una ambiciosa inversió en una estratègia de la tensió sense contemplacions ni matisos, però no té garantida la victòria, ni molt menys. I ara veu com apareix com a actor l'extrema dreta més radical i violenta. No pot recular perquè té la pretensió d'engolir Vox, i dins del PP Aznar i Ayuso el vigilen de prop. Però ha quedat presoner del radicalisme i el carrer. Certament, la violència no és el seu terreny natural.
Qui també viu en un moment d'incomoditat és Sánchez perquè la investidura es fa pregar i s'acosta perillosament al 27 de novembre, data límit per convocar el Congrés. Tampoc ell pot recular pel que fa a l'amnistia i es troba condicionat pel calendari i les exigències de Puigdemont. L'agitació de la dreta no compromet la investidura, però enverina l'ambient. Sánchez, amb tot, es pot consolar en el fet que l'extremisme antiamnistia centra el president espanyol i el PSOE, que poden dir als ciutadans menys polaritzats: "O el PSOE o això", mostrant com a triomf l'editorial del Financial Times en favor de l'amnistia.
"El que pugui actuar, que actuï". Hi ha una diferència entre criticar o oposar-se a l'amnistia i afirmar de manera emfàtica que un president del govern és un "perill" per a la democràcia. Una amnistia es pot considerar improcedent i errònia. Però quan es deslegitima un govern o un acord d'investidura s'està dient una altra cosa: que s'ha de derrocar aquest govern. Aquesta és l'enorme responsabilitat que ha assumit la cúpula del PP, encapçalar un intent, aquest sí, de quasi rebel·lió -si més no institucional- contra un govern legítim. És el que tenen les estratègies de la tensió: no hi ha proporcionalitat en els seus efectes i solen ser contraproduents per als qui les impulsen.