El 10 de setembre de l'any 2018 va ser el darrer cop que l'any judicial es va obrir amb normalitat, i fins avui no tornarà a passar. L'aleshores president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, el conservador Carlos Lesmes, va comparèixer a la sala de plens del mateix Suprem, on al cap d'uns mesos se celebraria el judici del procés, per llegir el seu discurs al costat de Felip VI. Allà va dir que quan la Constitució era "colpejada" aquesta (representada per les togues) no podia renunciar a "defensar-se" i va criticar les traves que el Regne Unit, Alemanya i Bèlgica havien posat a l'entrega dels exiliats.
L'obertura de l'any judicial va fer evident quin era el clima i l'estat d'ànim que s'havia anat covant a la cúpula del poder judicial espanyol. El que no preveia Lesmes, i segurament tampoc els presents, era fins a quin punt les coses s'enfangarien al CGPJ i entre els grans partits espanyols. Fins al punt que no serà fins aquest migdia, en l'obertura del curs judicial a la mateixa sala, que s'haurà recuperat la normalitat deixant enrere un temps de desgovern i d'impunitat de la dreta judicial més extrema per fer la seva.
El PP i el PSOE, que feia poc que governava després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, van estar el novembre de 2018 a prop de tancar un acord per renovar el màxim òrgan de governs dels jutges, que hauria seguit en mans dels conservadors. Però un whatsapp indiscret del dirigent del PP Ignacio Cosidó que es va filtrar i que explicava que amb Manuel Marchena presidint el Consell i el Suprem (aquest era l'acord) controlarien l'alt tribunal "per darrere" ho va frustrar tot.
L'escàndol no va ser un problema perquè Marchena presidís el tribunal de l'1-O, però, sumat a les tensions polítiques i a les legislatures curtes, va provocar gairebé sis anys d'interinatge que no s'han resolt fins aquesta setmana. Ho han fet gràcies a uns equilibris més que delicats i en la línia dels que van ser necessaris entre el PSOE i el PP per pactar fa uns mesos els vocals del Consell. Ha calgut una certa cessió del bloc progressista, que ara presideix de nou el CGPJ amb la catalana Isabel Perelló, la que ho és menys dins del seu bàndol i que ha estat la candidata tolerada pels conservadors.
És bona notícia que Perelló, una magistrada del contenciós nascuda a Sabadell i propera a Margarita Robles, sigui la primera dona que presideix el Consell i el Suprem. També que conegui la realitat catalana i que públicament hagi fet gala de la seva independència i rigor. El que caldrà aclarir a partir d'avui és si la nova presidenta milita o no en la idea, que al final ens ha acabat semblant extraordinària, que els jutges facin complir la llei, també la d'amnistia, en la seva lletra i en el seu esperit. Encara que no els n'agradi el contingut.
O si, per contra, a Perelló ja li està bé que la majoria dels seus companys continuïn posant bastons a les rodes al govern central, amotinats en l'empresa de "salvar Espanya" d'un govern "il·legítim" i sostingut en els "enemics de la pàtria". Una actitud que, obviant l'observança de la separació de poders que els hauria d'obligar a respectar el legislatiu, els ha dut a convertir els alts tribunals en una mena de tercera cambra que cap ciutadà ha votat. La qualitat de la democràcia espanyola hauria d'elevar-se i el Poder Judicial, que necessita ser modernitzat deixant enrere el centralisme, l'endogàmia i el corporativisme que arrossega des de temps immemorials, hauria de tenir un paper determinant i deixar d'excedir-se en les seves funcions.
Nova presidenta i amnistia incompleta: així arrenca el nou curs sense bloqueig al Poder Judicial; per Bernat Surroca.
Diners per a tothom: el relat de la Moncloa per justificar el finançament singular; per Joan Serra Carné.
Opinió: Reformar la casa d'altri; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
Entrevista: Gemma Pinyol-Jiménez: «La immigració és ara el camp de proves del futur de la democràcia»; per Pep Martí.
Crítica: «Beetlejuice Beetlejuice»: parin rotatives, Tim Burton ha tornat!; per Marta Ferrer.
El passadís
El Sense ficció de TV3 va emetre dimarts el reportatge El riu renascut. Explica com el Besòs ha passat de ser considerat el riu més contaminat d'Europa (es va valorar cobrir-lo i convertir-lo directament en una claveguera) a un autèntic pulmó i espai de biodiversitat dins la trama metropolitana. En els darrers anys, fruit de la sensibilitat i la constància de les administracions i la ciutadania, s'ha obrat un miracle del que ens en podem sentir orgullosos convertint-lo en un paradís per la fauna i la flora autòctona, que ha anat recuperant espais.
Un dels que apareix al reportatge, donant el seu testimoni, és Tomás Carrión. Ho fa de forma pòstuma perquè quan es va gravar era el responsable de medi ambient (a més d'espai públic i seguretat) de l'Ajuntament de Santa Coloma. Ell va ser un dels que va concebre l'actual parc fluvial i ara dirigia l'espai de biodiversitat i explica que al riu calen més espais on la natura prevalgui sobre les persones. Res a veure amb la seva nova vida. Fa uns dies Núria Parlón el va incorporar al departament d'Interior com a secretari general. És el responsable de tot l'aparell administratiu i burocràtic del departament. Els blauets, les canyes i les llacunes han deixat pas a les furgones dels Mossos, els camions dels Bombers i l'ai al cor de Protecció Civil.
Vist i llegit
Martin Baron és un reconegut periodista americà guanyador de disset premis Pulitzer com a director del Miami Herald (2000-2001), The Boston Globe (2001-2012) i The Washington Post (2013-2021). A Jot Downli fan una entrevista on parla sobre la situació del periodisme i la gestió de les redaccions, i fins a quin punt no es pot concebre una democràcia sana sense un periodisme més robust. Fa poc ha publicat Enfront del poder, un llibre de memòries que és clau per entendre, a través d'una veu autoritzada, el deteriorament de la democràcia als EUA, el paper de la premsa i de personatges com Trump o Bezos, i els equilibris de poder entre el món empresarial i el polític. "La premsa no pot sobreviure sense una democràcia i una democràcia no pot sobreviure sense una premsa lliure i independent", diu a preguntes de Juan Calleja. Sobre Bezos, el propietari d'Amazon que va comprar el The Washington Post, afirma que "seria bo que n'hi hagués altres com ell, però no hi són. No hi ha tants rics que vulguin comprar mitjans tradicionals perquè mai han estat un bon negoci".
El nom propi
Vicent Andrés Estellés, el poeta nascut a Burjassot, hauria fet ahir 100 anys. La Generalitat Valenciana, governada pel PP amb el suport de Vox, va decidir no fer-li cap homenatge i no commemorar el seu centenari. L'espanyolisme (també en la seva branca blavera) sempre ha menyspreat Estellés per les seves idees i el seu compromís amb el país i amb la llengua. Fa uns mesos, el cap d'opinió d'El Mundo, el barra brava espanyolista Jorge Bustos, va arribar a definir-lo de "poeta perifèric perfectament irrellevant". El greuge es va saldar ahir mínimament amb el record a les xarxes i un acte de reconeixement, presidit per la la seva filla, a la seu de l'Institut Cervantes a Madrid amb el ministre Ernest Urtasun. A Catalunya, la Generalitat va decidir fa mesos cobrir el buit i commemorar enguany l'Any Esteller, que té de comissària Àngels Gregori. D'Estellés us deixo el seu Mural del País Valencià, musicat pel cantautor torrentí Pau Alabajos, que emociona, indigna, alegra i ensenya.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.