El relleu a la presidència de la Generalitat dona peu a múltiples reflexions en tots els àmbits. I no sols pel que fa al nou president, sinó també a alguns membres del seu Govern i, alhora, del seu sottogoverno, a escala de secretaris generals, directors generals i màxims responsables de certs organismes o delegacions territorials. Es tracta, en alguns casos, de persones d’una provada incomoditat amb la catalanitat lingüística, cultural i política, quan no d’una coneguda bel·ligerància antiindependentista i, en algun extrem, anticatalana i tot. La seva implicació personal en certes entitats espanyolistes i en actes públics organitzats per aquestes no són, precisament, un factor tranquil·litzador per a qui estigui preocupat pel nostre futur com a societat nacional diferenciada. I pensar que algunes decisions que afecten directament la nostra identitat nacional les hauran de prendre ells, fa posar la pell de gallina mentre un calfred ens recorre l’espinada.
Però, més enllà d’aquesta realitat innegable, hi ha un altre element que ha passat més aviat desapercebut enmig de la xafogor canicular. Em refereixo a l’argument, posat en circulació per cercles propers al nou executiu, mitjans de comunicació, opinadors i tertulians còmplices inclosos, segons el qual la presidència i el Govern de la Generalitat en mans del PSC no sols seran positius per Catalunya, sinó també per a Espanya perquè contribuiran a reformar-la.
Sembla estrany com, en ple segle XXI, hi hagi qui gosi encara, sense envermellir de galtes, parlar de reformar l'Estat. I, més encara, si això ha de fer-se des de la Generalitat. La vella cantarella de la contribució del catalanisme a la reforma d’Espanya torna a sonar, però amb els caragols del giny ideològic més rovellats que mai per manca absoluta de tota credibilitat. I, com sempre, mai ningú no ha gosat apuntar en quina direcció hauria d’anar aquesta pretesa reforma tan rebregada com a concepte, a força d’emprar-la.
Històricament, el catalanisme polític ha picat l’ham d’”una altra Espanya és possible” en múltiples ocasions, amb resultats prou coneguts de resultes d’aquesta implicació. La Lliga, des del seu catalanisme conservador, teoritzà sobre “Catalunya i l’Espanya gran” i donà ministres al govern espanyol, com en plena República n’hi donà ERC, ACR i, durant la guerra, també el PSUC. Però, a l’hora de la veritat, sempre hi havia altres prioritats que no pas la nostra: els primers anys calia “salvar” la República enfront de la monarquia i, en ple conflicte bèl·lic, el primer era guanyar la guerra als militars colpistes. Catalunya sempre passava a segon terme.
D’una manera o altra, doncs, fins als nostres dies, hi ha hagut contribució catalana a l’estabilitat política espanyola. I s’ha fet costat a governs de diferents colors polítics -suposant que a Espanya hi hagi cromatismes diferents quan es tracta de Catalunya- amb la promesa d’obtenir, a canvi, determinades contraprestacions positives per a nosaltres.
Per exemple, l’amnistia, que els únics a qui s’ha aplicat, plenament i sense excepció, és als membres dels cossos i forces de seguretat espanyols que van estomacar els pacífics ciutadans que l’1 d’octubre anaren a votar. I, com que a Espanya no manen els governs escollits democràticament, sinó els tribunals, la majoria dels que haurien de ser els beneficiaris de l’amnistia ja veuen que el més calent és a l’aigüera. O de la famosa promesa de l’oficialitat del català a la UE, se n’ha sabut res més? Què han fet o pensen fer els partits catalans perquè a l'Estat se’ls prenguin seriosament i no continuïn prenent-los el pèl?
Deu ser digne d’estudi aquesta obsessió catalana per reformar Espanya, sobretot quan resulta que Espanya no vol ser reformada. En primer lloc, qui ha sentit que, d’Espanya estant, algú reclami una reforma constitucional en la línia d’estructurar legalment la plurinacionalitat existent amb una veritable igualtat de drets i sense privilegis amb totes les conseqüències en l’àmbit lingüístic, esportiu, internacional, defensiu, de seguretat, econòmic i simbòlic, començant per la supressió de la prohibició de la federació de comunitats autònomes, pensada exclusivament per impedir la confluència de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears?
L’Estat és propietat exclusiva d’Espanya i està pensat i fet, exclusivament, per als seus interessos en tots els camps. Nosaltres hi som simples llogaters, que paguem un lloguer d’un preu altíssim per formar-ne part. Contribuïm com ningú a les despeses de la comunitat de veïns, però, així i tot, som titllats sempre d’insolidaris i garrepes. És inútil qualsevol esforç nostre per participar, influir o contribuir en la reforma d'Espanya, perquè dins de casa seva, no hi admeten l’opinió de forasters, dels que no en formem part, però sí que n’accepten els diners del lloguer, imprescindibles per bastir l’edifici a la seva manera. Les elits espanyoles, que viuen del control de tots els mecanismes de l’Estat i de l’esforç fiscal dels Països Catalans, no ho acceptaran mai de bon grat. Els és més rendible carregar contra els catalans, mentre mantenen les classes populars espanyoles en una situació de precarietat econòmica, democràtica i cultural perquè res no canviï.
Un dia, la política catalana serà una política nacional i no estarà al servei d’altres interessos que no siguin els propis, els nostres, els interessos nacionals, com fan a tots els països del món, començant per Espanya. No avançarem en la bona direcció fins que no prenguem consciència que no ens hi volen manant, sinó només pagant. I que no podem continuar fent com sempre, ensopegant amb la mateixa pedra un cop i un altre, destinant el millor de les nostres energies a reformar o a salvar l'Estat. Cada segon invertit a salvar, reformar o modernitzar Espanya, tasca impossible feta des de fora com és el nostre cas, no fa més que retardar una solució nacional per al problema permanent que l'Estat representa per a nosaltres. És, doncs, una pèrdua de temps.
Ja fa dècades, des d’aquí, es va promoure l’anomenada operació reformista que pretenia ser una alternativa a escala estatal de reforma d'Espanya amb criteris de modernitat, democràcia i europeisme. Va fracassar estrepitosament. Un dels promotors d’aquella idea va escriure un llibre on en justificava la iniciativa, tot preguntant-se “Per què no?”. Conservo el llibre a casa, dedicat a mà per l’autor, amb aquesta inscripció: “Doncs, no. Però valia la pensa intentar-ho”. Ara que ja s’ha intentat i sabem que no és missió nostra reformar l'Estat, potser que siguem conscients també que Espanya sí que es reformarà, però només quan nosaltres ja no en formem part. I llavors serà no pas per convicció, sinó per simple necessitat de supervivència, perquè no en tindran més remei. Posats a demanar, que sigui aviat...