El 2012 es va fundar l'Assemblea amb la idea d'activar el sobiranisme i inspirada en l'amplitud d'aquella Assemblea de Catalunya dels anys de la Transició. La seva primera gran acció va ser convocar per la Diada una manifestació independentista explícita. Feia anys que la festa nacional s'havia institucionalitzat en excés i la presència ciutadana al carrer era discreta, amb manifestacions dels partits i grups independentistes, encara minoritaris, i poca cosa més.
I l'any 2012 el carrer, interpel·lat per una crisi que va castigar les classes populars i que va fer evidents els costos de la dependència, i encara sota l'impacte de la retallada de l'Estatut, va donar un full de ruta al nacionalisme governant. Aquella manifestació massiva, festiva i un punt imprevista va dir a Artur Mas que tocava independència. El líder de CiU s'havia presentat el 2010 amb la idea d'un pacte fiscal —similar al finançament singular acordat pel PSC, el PSOE i ERC— i ja esperava el no rotund de Mariano Rajoy a parlar-ne. Va arribar uns dies després. Allò no li va deixar altra sortida que assumir l'exigència popular vehiculada a través de l'entitat que presidia Carme Forcadell.
I va venir el procés, amb les manifestacions massives de cada Onze de Setembre per empènyer la política (també la unitat independentista) i associar-hi un extraordinari múscul popular gràcies a la hipermobilització de la base sobiranista. Les masses no van impressionar ni moure el PP i el PSOE, que ho atribuïen tot a una societat enfurismada i manipulada i que tampoc van oferir alternatives o donar oxigen a les terceres vies.
Però el procés va descarrilar el 27 d'octubre de 2017. La mobilització popular va entrar en temps de pròrroga amb la denúncia de la repressió com a catalitzador. La pandèmia primer, la constatació de la desunió després, i, finalment, la desescalada que incorpora el diàleg amb l'Estat que va assumir ERC primer i Junts més tard han minvat l'assistència a les manifestacions. Els darrers anys les protestes han estat mediatitzades també per una Assemblea que ja no aspira a la transversalitat i a la qual els seus errors ha restat incidència. L'any passat van voler presentar la convocatòria com un gran èxit que desemboqués en l'aixecament de la DUI, un escenari que no va assumir cap actor rellevant.
L'actual president de l'ANC, Lluís Llach, ha hagut d'estar aquests dies pendent de matisar les seves declaracions, abonades als malentesos que —no podia ser d'altra manera— sempre són culpa de la malèvola premsa. El cantautor s'ha mostrat equívoc amb l'extrema dreta nostrada a risc de legitimar-la, ha hagut d'aclarir que per ell no són igual de prescindibles Junqueras i Puigdemont, o que no li havia de dir "feixista" a Salvador Illa tot i que sí "parafeixista".
El problema no és, però, l'ANC o qui la presideix ara. No ho és encara que els actors del sobiranisme cívic (és fonamental el paper d'Òmnium, una entitat més forta i que ha sabut preservar la seva transversalitat i actitud constructiva) fessin que la manifestació no fos només cosa de l'Assemblea per donar-li un to més inclusiu. Qui convoca i amb quin manifest sempre ha estat accessori quan la gent volia sortir. Les imatges d'aquelles diades de la passada dècada són un record que s'allunya i no tindran parangó amb les d'avui ni en volum ni en to. Les concentracions descentralitzades, el festiu intersetmanal en dimecres i la bona previsió meteorològica poden, a molt estirar, salvar els mobles.
Per sortir a reivindicar de forma massiva es necessita un objectiu compartit i algú disposat a recollir el guant de forma eficaç. Els motius, és clar, hi són perquè les limitacions associades a no tenir estat o la desjudicialització no s'han resolt malgrat les expectatives i les bones paraules de Pedro Sánchez i d'Illa, que per ara busca "retrobaments" de país en el rebuig compartit a l'extrema dreta. Però les vies per assolir l'objectiu continuen sense ser compartides pel conjunt del moviment i ara s'hi afegeix el desànim i el pòsit d'anys de pugna.
Això, és clar, cansa. Sortir al carrer per recordar amb malenconia el passat o per alimentar, obviant els resultats del 12-M, el relat màgic d'una independència que no es fa perquè una colla de traïdors no volen és poc atractiu. L'alternativa és retornar als bàsics (finançament, llengua o infraestructures) que són imprescindibles per construir i enfortir la nació, però que sonen antics i autonomistes, més quan encara està fresca la memòria dels fulls de ruta que feien la independència en 18 mesos o "l'Europa no ho permetrà".
La situació aconsella presentar (i prestigiar) objectius en forma de mínims comuns denominadors i acordar fites abastables en el camí cap a la independència per recuperar credibilitat i moral. I que, sobretot i a banda de recuperar un relat, el respecte mutu i la voluntat de suma s'imposin a l'erroni replegament identitari i al corc del retret partidista. En el mentrestant, millor sortir al carrer que quedar-se a casa. Bona Diada nacional!
Del «president, posi les urnes» a la Generalitat en mans del PSC: la dècada d'auge i final del procés; per Oriol March.
Dades: Les cinc dades clau per explicar el final del procés; per Ona Sindreu.
- «Tothom que ve a millorar Catalunya és català»: la immigració, al centre del primer discurs d'Illa per la Diada; per Oriol March.
- Memòria Nacional: Dia del presoner català; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
Primícia: Una enginyera provinent d'Agbar coordinarà les polítiques d'aigua del Govern; per Arnau Urgell i Vidal.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.