"La independència ja no es proclama des del balcó. Es fa des de les urnes. Som poble. Som sobirans. Junts, avui, aquí, convoquem la consulta. Parlament, Govern de Catalunya, president: posi les urnes!". Amb aquestes paraules, Carme Forcadell va sacsejar el carrer i els despatxos -a Barcelona i a Madrid- durant la Diada del 2014. Sota la coreografia de la V que omplia la Gran Via i la Diagonal de Barcelona, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) havia aconseguit mobilitzar fins a 1,8 milions de persones, segons dades de la Guàrdia Urbana, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Quedaven menys de dos mesos per la celebració del 9-N.
El clam de Forcadell va tenir múltiples reverberacions. Des del Palau de la Generalitat, Artur Mas va veure com l'ANC li enviava un missatge nítid: li corresponia a ell convocar la consulta -que en aquell moment ja sabia que seria inviable de celebrar amb totes les garanties institucionals- i el sobiranisme civil, per tant, el situava com a màxim responsable en cas que no s'acabés duent a terme. Als centenars de milers de ciutadans mobilitzats, la presidenta de l'Assemblea els arengava perquè estiguessin preparats per anar a votar. I, a Madrid, s'hi entenia que el desafiament tot just començava. Deu anys, una consulta, un referèndum i una declaració d'independència després, a la Generalitat hi mana el PSC.
Com ha estat aquesta dècada taquicàrdica de l'independentisme? Per què l'icònic "president, posi les urnes" també forma part del substrat de desavinences que han laminat el moviment en els últims deu anys? Després de la Diada del 2014, Mas va convocar formalment el 9-N, però al cap de pocs dies va aturar la maquinària i va deixar el procés en mans de voluntaris. Això va motivar la primera gran trifulga amb Oriol Junqueras: quan el líder de CDC li va plantejar desar la consulta i convocar eleccions plebiscitàries amb una llista conjunta, l'aleshores president d'ERC va rebutjar-ho amb vehemència. Primer davant Mas, reunits en un hotel, després en una cimera especialment tensa al Palau de Pedralbes.
Malgrat l'èxit que va suposar el 9-N, els dos primers capitans de procés van dedicar els mesos posteriors a enviar-se missatges públicament a través de conferències. Si el líder convergent aspirava a una llista conjunta, Junqueras s'hi negava. La unitat protagonitzava bona part del debat, sense que es trobessin punts d'acord. L'ANC, Òmnium i l'AMI van desplaçar-se a Palau a principis del 2015 per refer ponts, i en van sortir amb un compromís per escrit: hi hauria eleccions plebiscitàries, però amb llistes separades. Al cap d'uns mesos, Forcadell i Muriel Casals, en aquell moment màxima representant d'Òmnium, se sumaven a la candidatura de Junts pel Sí. Mas se n'havia sortit.
La resta és coneguda: aterratge a última hora de Carles Puigdemont a Palau, el "referèndum o referèndum", la mala relació -encara dura- entre Puigdemont i Junqueras, la celebració de l'1-O, la declaració d'independència, l'exili, la presó, la presidència de Quim Torra, la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa, el pacte entre ERC i el PSOE que va posar en marxa la taula de diàleg, l'arribada de Pere Aragonès a la Generalitat -el vot independentista va superar per primera vegada el 50% a les eleccions del 2021-, els indults, la ruptura del Govern de coalició entre els republicans i Junts, i la negociació de l'amnistia, primer, i del finançament singular, després.
Pel camí, l'ANC ha anat perdent la influència en el nucli gravitacional de l'independentisme. A Forcadell la va succeir Jordi Sànchez, que acabaria sent diputat i primer secretari general de Junts. Després va ser Elisenda Paluzie qui es va posar al capdavant de l'Assemblea, on ara hi és Lluís Llach, que en les dues últimes eleccions -les catalanes i les europees- s'ha posicionat a favor de les candidatures encapçalades per Puigdemont i per Toni Comín, els dos de Junts. A Òmnium, que fa anys que s'ha distanciat del discurs de l'ANC, es va passar de Casals a Jordi Cuixart, i de Cuixart a Xavier Antich. Tots els intents per refer la unitat corcada des de la nit de l'1-O han embarrancat.
Pel camí, l'independentisme ha perdut la majoria absoluta al Parlament -on ja ni tan sols el referèndum acordat aplega el suport de 68 escons- i Salvador Illa ha encetat una nova etapa gràcies a un pacte amb ERC que estipula un finançament singular per a Catalunya. Del "president, posi les urnes", deu anys després, s'ha passat a un escenari en què el PSC ostenta la presidència de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona -juntament amb tres diputacions-, mentre el PSOE mana a Madrid gràcies al suport -més o menys entusiasta- de l'independentisme. La dècada taquicàrdica ha inclòs urnes i votacions, però també un canvi de cicle que comporta el domini -per ara- dels socialistes.