Entre la conferència d'Artur Mas a l'Auditori del Fòrum setze dies després de la consulta del 9-N del 2014 i la presentació pública de Junts pel Sí a la terrassa del Museu d'Història de Catalunya uns mesos després, el 20 de juliol del 2015, va passar de tot. Absolutament de tot. Reunions, pressions creuades, discussions, deslleialtats, maniobres inesperades, conspiracions i una entesa a última hora amb la qual pràcticament ningú hi comptava. Artur Mas i Oriol Junqueras van acordar anar junts a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015, però pel camí van eixamplar les ferides que s'havien obert ja abans del 9-N. La llista unitària, de nou al primer pla, és el grial maleït de l'independentisme.
El debat existent sobre una plataforma electoral conjunta de l'independentisme en cas que hi hagi repetició electoral -meló obert per Lluís Llach, nou president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), i replicat per veus de l'espai postconvergent com Toni Comín, candidat de Junts a les eleccions europees, en una entrevista a Nació- evoca tot el que va passar fa una dècada. La llista unitària es va posar sobre la taula per primera vegada a les eleccions europees del 2014, i Convergència -en aquell moment encara existia- defensa que es va frustrar perquè el candidat d'ERC, Josep Maria Terricabras, no va voler renunciar a cap de cartell. L'economista Germà Bel era l'escollit en cas de candidatura conjunta.
En les setmanes prèvies al 9-N, Mas ja havia plantejat en privat a Junqueras la possibilitat de convocar eleccions catalanes davant les dificultats de fer la consulta planejada -l'Estat la va portar al Tribunal Constitucional (TC), que en va aturar els preparatius-, però va topar sempre amb les reticències del líder d'ERC. Tot salta pels aires -momentàniament- quan els dos dirigents, en una trobada prèvia a una cimera de tot el sobiranisme per decidir què fer amb el 9-N, tenen una discussió d'alt voltatge que es replica en la trobada posterior. Eren temps en què els republicans defensaven de manera abrandada la via unilateral sota un posicionament inequívoc: "Doneu-nos 68 escons i declararem la independència".
La consulta, tot i no tenir el rang legal promès quan es va formular en un primer moment, va acabar sent un èxit de mobilització i va generar un capital polític complex de gestionar. Després de dies de reflexió, Mas va pronunciar la conferència al Fòrum amb el títol Després del 9-N: temps de decidir, temps de sumar. "Puc encapçalar la llista, i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer o puc ser l'últim", va verbalitzar cap al final del text, amb Junqueras assegut entre els principals convidats. El líder d'ERC ho sabia perquè li va traslladar David Madí uns dies abans, segons remarca l'exassessor del president al llibre Merèixer la victòria (Columna), publicat aquest dimecres.
El líder d'ERC va fer una conferència de resposta en què va tancar la porta a la llista unitària, i finalment -amb la intervenció de Muriel Casals (Òmnium), Carme Forcadell (ANC) i Josep Maria Vila d'Abadal (AMI)- es va decidir que es farien eleccions catalanes el 27 de setembre del 2015. Una de les clàusules pactades -i que no es va fer pública- és que s'hi concorreria en llistes separades. Però Mas no va desar la idea de la candidatura unitària al calaix, i la va tornar a jugar quan s'acostava l'estiu i s'esgotaven els terminis. En una intervenció des de Molins de Rei, va plantejar que Òmnium i l'ANC, ja amb Jordi Sànchez al capdavant, lideressin el plantejament de llista conjunta.
"Convido les entitats sobiranistes, en aquestes hores decisives, que es posin a treballar seriosament per aconseguir el màxim d’unitat possible. Fem la unitat des de la societat civil i posem-nos-hi els partits que vulguem, tothom se'n pot quedar al marge o ser a dins", va reflexionar Mas, davant l'estupefacció de més d'un i de dos dirigents de Convergència. Pocs sabien els detalls d'aquella intervenció. En aquell moment, Sànchez -ben connectat amb Madí- ja s'estava movent per propiciar la llista unitària. De fet, va trucar l'exassessor de Mas per fer-li saber hi havia opcions d'amorosir el rebuig de Junqueras amb un compromís de l'expresident de renunciar a encapçalar la candidatura.
Com relata Madí en el seu llibre, el president de l'ANC -que després acabaria sent secretari general de Junts- va aconseguir alinear Casals i Vila d'Abadal amb el plantejament d'una llista liderada per les entitats. El 13 de juliol, Mas va convocar una cimera a Palau en què s'havia de prendre la decisió definitiva. En el moment d'arrencar la trobada, l'expresident ja sabia que Junqueras no s'havia mogut ni un mil·límetre. El líder d'ERC no comptava, però, que Sànchez, Casals i Vila d'Abadal van assenyalar que, si de la trobada no en sortia una candidatura conjunta, facilitarien públicament els detalls de la proposta i detallarien qui s'hi havia oposat. Davant d'aquesta disjuntiva, Junqueras va acabar transigint.
A diferència del plantejament inicial, qui va encapçalar la candidatura va ser Raül Romeva, que havia estat eurodiputat amb Iniciativa i que tenia una bona relació personal amb el líder d'ERC, amb qui havia coincidit al Parlament Europeu. En tot moment, això sí, va quedar clar que Mas seria candidat a la Generalitat encara que ocupés el número quatre per Barcelona, darrere de Romeva, Forcadell i Casals. No tornaria a la Generalitat: la necessitat de sumar els 10 diputats de la CUP als 62 de Junts pel Sí obtinguts la nit electoral del 27-S -escenari de tensions entre l'expresident i Junqueras- va acabar derivant en el pas al costat. El grial maleït de l'independentisme es va personar aquella nit a Barcelona.
Pràcticament deu anys després, superades les presidències de Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès, i un cop perduda la majoria absoluta aconseguida en les plebiscitàries, Mas ha tornat a posar sobre la taula una "plataforma electoral" conjunta que serveixi per guanyar les eleccions. La suma entre Junts i ERC, anant per separat, és de 55 escons, set menys dels obtinguts el 2015. L'expresident, això sí, ja no diu que la candidatura és per fer la independència -anys després de tot aquell pols admet que mai es va sentir còmode amb els terminis per arribar al nou estat, pensats també per posar-li data de caducitat-, sinó per governar. Simptomàtic de tot el que ha passat l'última dècada.