A mesura que passen els anys anem sabent més coses d'aquell 2017. La informació es va desembargant perquè els protagonistes relaxen el secret i les investigacions judicials i policials van concloent i aportant una mica de llum. Aquesta setmana, l'Audiència de Barcelona s'ha reafirmat en la decisió d'arxivar l'anomenada trama russa del procés. Ha desautoritzat el jutge del cas, Joaquim Aguirre, que està a punt de jubilar-se, i ha demanat al Tribunal Suprem que també ho deixi córrer en el cas dels que són aforats. Al jutge, com també passarà en el cas de Sandro Rosell, el patiment infligit li sortirà de franc.
Aquest va ser un dels assumptes que va fer córrer més tinta i deixa al descobert, a banda dels anys d'indefensió i desprestigi dels afectats per una instrucció surrealista, discursos cínics i una forma d'entendre la política (i la geopolítica) poc abraçada al realisme. És una evidència que l'espai natural de Catalunya, sigui o no un estat, és Europa, és l'anomenat bloc occidental i el que comporta. Però també ho és (i, sobretot, ho era) que, si s'avança per la via unilateral cap a la independència perquè no n'hi ha cap altra, cal com a mínim explicar-se i, tal vegada, buscar suports de qui en volgués donar.
Uns suports que, cal saber-ho també, poden implicar contreure algun tipus de deute. Estava clar que, entre un territori que es volia independitzar de forma democràtica i pacífica, però sense acord amb la "metròpoli", i l'altra part, un estat soci de la UE i l'OTAN, els membres d'aquestes dues estructures polítiques no dubtarien. La causa independentista podia fer forat en les opinions públiques (i això preocupava i enutjava a Madrid), però no en feia a les institucions, que donaven suport clar a l'Estat espanyol.
En primer lloc, però, la part catalana hi havia de posar determinació. Sovint, quan es critica el procés, es recorda que cap país va reconèixer la república proclamada el 27 d'octubre de 2017. És cert, però no podia ser d'altra manera. Les primeres hores i els primers dies són clau en aquests processos i ni el Govern que liderava Carles Puigdemont ni el seu partit, ERC o les entitats van emetre cap senyal d'estar disposats a implementar el mandat de l'1-O i el que s'havia votat per escassa majoria al Parlament.
Hem sabut que hi havia països, fins i tot de la UE, com ara Eslovènia, que esperaven la petició catalana de reconeixement per fer el pas o plantejar-s'ho. Però aquesta mai va arribar i dos dies després de la proclamació, mig executiu va comparèixer a Madrid davant la justícia espanyola i l'altre mig va marxar a l'exili. No hi havia cap república a reconèixer i tampoc hi és ara. Només els il·lusos parlen ja de la vigència d'aquells "mandats" de fa més de set anys.
Però els líders independentistes sí que s'havien explicat davant els països europeus i van parlar amb el Vaticà, Estats Units, Israel, els països llatinoamericans i, és clar, també amb Rússia —que cinc anys després envairia Ucraïna— per sondejar el seu capteniment sobre el procés independentista. En el cas de Rússia i Vladímir Putin, fossin més o menys encertades i realistes les gestions que diferents persones van dur a terme des de l'entorn de Puigdemont, els independentistes han estat criticats només pel fet d'obrir diàleg.
Mentre s'establien converses, Putin gaudia de la clau d'or de la ciutat de Madrid, que havia rebut uns anys abans; Alemanya li comprava tot el gas que consumia; i tots els països de la UE hi tenien relacions polítiques i comercials normals. De fet, el diplomàtic espanyol Ricardo Martínez Vázquez va ser, el passat cinc de novembre, un dels 28 ambaixadors que va presentar les seves credencials al saló de Sant Alexandre del Kremlin al mateix Putin. L'autòcrata els va demanar que tinguessin una visió més "objectiva" del seu país. Les representacions diplomàtiques entre els dos països s'han reduït per les tensions polítiques, però no s'han retirat. Els estats s'atorguen totes les contradiccions que els calen en defensa dels seus interessos; els qui intenten ser-ho, i encara més quan no se'n surten, soler ser víctimes de la llei de l'embut.
El problema del procés no va ser Rússia o qualsevol altre país. Va ser de majories escasses, d'uns polítics que no van gestionar bé les expectatives i que es van quedar a mitges, i d'una ciutadania que pretenia una independència de vellut que l'Estat va bloquejar posant-hi repressió i no política.
La relació PSC-BComú: el debat fiscal anticipa dificultats amb el pressupost de Barcelona; per David Cobo.
Illa comença el festeig pels pressupostos: més competències per als Mossos i concrecions en habitatge; per Bernat Surroca.
Crònica: «Salvar el soldat Ryan, és ara o mai»: els economistes apel·len al pragmatisme en el finançament; per Pep Martí.
Què sabem (i què no) de la delegació de competències en immigració; per Oriol March.
Memòria nacional: Carbonell, Jordi i Capalt; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
El passadís
Els diputats del Parlament tornaran a cantar nadales aquest dijous coincidint amb l'últim ple de l'any. Es tracta d'una proposta del president de la cambra, Josep Rull, que recupera una tradició que es va perdre el 2006. Diputats, treballadors de la cambra i periodistes coincidiran cantant cançons tradicionals de Nadal i menjant torrons al voltant de l'arbre situat als peus de l'escala d'honor, on també, per primera vegada en la història del Parlament, hi ha un tió. En un brindis amb periodistes aquest dimecres, Rull ha explicat que la mesa ha escollit de manera "assembleària" les quatre cançons per interpretar. I és que segons el president de la cambra, ara les decisions es prenen amb molt bona sintonia a l'òrgan rector. Una declaració que enterra les èpoques convulses de la presidència de Laura Borràs.
Vist i llegit
El debat polític es mou, cada cop més, entre la indiferència de molts ciutadans i el joc de les emocions, que són atiades per captar l'atenció dels votants i implicar-los. Això fa que, sovint, creure pesi més que saber i dona un clar avantatge als discursos i les formacions més populistes. Vivim en una democràcia que està evolucionant cap a una "emocràcia", explica en una entrevista amb Lucas Proto a El Confidencial Catherine de Vries, degana d'Afers Internacionals i catedràtica de Ciència Política a la Universitat Bocconi de Milà. Explica que està fent un llibre sobre les "emocràcies" i avança la seva recepta: "Per vèncer el que anomeno com a demagogs populistes —aquests emprenedors polítics que alimenten la retòrica antiestablishment a través d'un estil de comunicació emocional— l'única manera de derrotar-los és jugant al seu propi joc. És a dir, acceptant que les emocions són una part crucial de la política actual. Pensem, per exemple, en algú com Obama als Estats Units, que va saber canalitzar-ne gran part. De fet, ell mateix diu a les seves memòries: "M'agradi o no, l'emoció és el que mou les persones". Així que és el que toca", afirma.
El nom propi
Joan Uriach (Barcelona, 1929) va morir ahir a Barcelona. Es va presentar en el seu moment com el doctor Biodramina i era membre d'una nissaga d'empresaris farmacèutics que, entre d'altres, havia posat al mercat aquest medicament contra els marejos. El propietari de laboratoris Uriach és un dels capitans d'indústria que quedava al nostre país i era profundament catalanista. Un dels seus fills, Joaquim Uriach, és ara president de l'Orfeó Català. La família encara gestiona el grup i ho fa amb èxit i sense que la companyia s'hagi dispersat: aquest any facturaran uns 500 milions i són la fortuna 183 de l'estat espanyol. Aquí podeu llegir el seu obituari.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.