Una tibada forta al genoll em fa retorçar cap al terra, mentre udolo un crit de dolor que fa girar en Dario amb cara d’incrèdul. “Una rampa?” em diu. No sabria dir què ha estat, però estic estesa, recargolada sobre les motxilles i vambes que he xafat amb tot el meu pes i encara he estat de sort de no clavar-me cap clau.

Mentre intento incorporar-me a poc a poc, al meu voltant les coses passen com a càmera lenta, sento veus de lluny que criden i uns quants companys de blau que es mouen amb gestos molt ben gesticulats.

Quan retorno en mi i m’aixeco, m’adono que fa molt de vent i que aquella forma de moure’s dels companys era per salvar la carpa de no sortir volant.
Mentre la pleguen, sento algú que crida per fer-nos una foto. Jo em prenc el meu temps per acabar d’entendre tot el que va passant. Faig un esforç i recordo com he vingut a para fins aquí. La Maria m’ha portat del bracet mentre jo no parava de repetir-li que tenia fred, que m’havia d’abrigar.

Al meu voltant, segueixen amb la tasca de desmuntar les lones de la carpa, mentre vaig recordant...

He creuat la meta sense fer-ne massa cas. Tenia ganes d’estirar-me a terra però no ho he fet. En comptes d’això he anat amunt i avall de la bossa d’arribada mentre els àrbitres m’anaven repetint: “Por favor,  avanzand!” Però he tornat enrere, en girar-me la Maria ja creuava la meta  i he pensat: “Bona cursa avui, mossa.” Però no tinc clar si li he dit.

No sé què ha vist en el meu rostre però ràpidament m’ha agafat del braç i s’ha ajupit a treure’m el xip. Em preguntava coses, però no sé ben bé el què. “Vols anar a l’ambulància?”. “No, tinc fred, anem a abrigar-nos.” Això sé segur que li he repetit.

Finalment ens fem la foto. Una i una altra, que almenys alguna surti bé!
Jo em trobo enmig d’aquest brogit, entre recollir carpes, fer fotos i explicacions de com han anat les curses i em vaig aclarint...

Som al hipòdrom de la Zarzuela, a Madrid, això ho tinc clar perquè tothom ens parla en castellà. El lloc és espectacular, l’ambient brutal! Molta gent, molts corredors, gairebé no es pot escalfar de la quantitat de persones, entre atletes, acompanyants, tècnics, jutges... que hi ha. Correm a les 12.40, hora de sortida del cross curt femení.

Passem a la càmera de requeriments després d’un control exhaustiu dels jutges de la RFEA. Sí, totes anem uniformades i amb les llicències adequades.

Increïble, no sé si havia vist mai tantes dones juntes a punt de treure’s els ulls, ja no tant unes a les altres, sinó que crec que allò serà una guerra personal amb cadascú. Ens alineem per sortir, igual que una cursa de cavalls. Cada club té el seu número. Estic emocionada, aquest espectacle atlètic em desborda. Passen les càmeres de Teledeporte, saludem felices i... “A sus puestos, pam!” Allò es converteix en pura supervivència, em trobo rodejada per cossos mig nuus que treuen colzes per totes bandes i sento el “cric-cric” dels claus contra el terra que em fan concentrar en no caure per no trobar-me com un colador.

El primer km és una recta inacabable... No sé massa on col·locar-me i gasto esforços absurdament, ho noto, ara cap a l’interior, ara a l’exterior... “Estigues quieta i concentra’t en córrer”, em dic. Però començo a sentir garmins que piten el 1r km i cometo l’error de mirar el meu rellotge: 3’27’’. Se’m para el cor. “T’has passat”, però ja hi sóc pel tros i ara no es pot parar. Entre una cosa i l’altra sento que salta el km 2 i, com a bon humà que sóc que ensopega 3 cops amb la mateixa pedra, miro el rellotge de nou i veig 6’55’’. Merda! Això no ha afluixat. Encara m’espanten aquests ritmes.

Fem el primer pas de meta, veig els companys que animen i he tingut uns metres de “subidón”, sembla que les cames van un xic més lleugeres. Però la glòria dura poc. Al primer pas que faig sobre la sorra de platja, automàticament, primer un quàdriceps, després l’altre, se’m posen com dues pedres i per més que intenti aixecar ràpid els peus del terra queden allà clavats sense remei.

Segueixo lluitant perquè sóc tossuda, però també sé que allà s’ha acabat la meva cursa.

Em comencen a passar noies com si fos una riuada. Intento gestionar les forces que em queden, però avui són poques. Vaig cansada de les setmanes anteriors, ja tenim la temporada d’estiu a la vista. Abans de sortir sabia que avui seria una cursa per córrer amb el cap, ja que de cames vaig justa, però quan estàs cansat una de les primeres coses que et fallen és el terrat i avui no ha estat una excepció.

I així, sense més em vaig acostant a meta per acabar els 4.100 m. El resultat no m’importa, el temps tampoc massa, però em sap greu no haver pogut notar aquella sensació d’aguantar el patiment, aquell recargolament de la cara, d’sprintar els últims 50 metres i frenar-te amb el cor que et surt per la boca i l’estómac a punt de rebentar. Pot semblar estrany, però quan li agafes el gust a aquesta sensació et tornes una mica yonki d’ella, crea addicció i, com qualsevol droga, també et rosteix.

Pleguem els trastos, ens canviem i anem fent camí de tornada. Es va fent fosc mentre ens acostem a casa. Encara tinc fred i em fan molt mal les cames, però noto que se’m tanquen els ulls i dibuixo un somriure tranquil a la cara. Temporada de cross acabada, ara ja em sento a punt per la muntanya.