A vegades penso que les curses, durant la temporada, són com una partida de pòquer. Sincerament, no sóc una gran jugadora de cartes, però sovint, com veiem a les pel·lícules, el guanyador no és qui té les millors cartes, sinó qui les juga millor, qui pensa amb més fredor l’estratègia o qui calcula sense pressions com afrontar la seva “sort”.

És difícil arribar a totes les proves o, fins i tot, alguns anys, a una d’aïllada, amb les capacitats físiques, mentals i de salut al 100% i, encara més, quan parlem de llarga distància, que el sol fet de preparar la temporada ja és un desgast enorme. 

Si que és cert que en una de cada “x” ocasions, ens plantem a la línia de sortida amb una bona mà, aquelles curses en què la primera repartida de cartes ja és bona. No ens fa mal res, tenim els dipòsits omplerts fins als topes i mentalment estem més entusiastes i forts que mai. Aquest dia, només fent un parell de jugades, que vindria a ser gestionar bé les forces i els avituallaments, concentrar-se en els trams complicats i aguantar estoicament els moments baixos... doncs aquest dia tornem a obrir les cartes que tenim entre mans i veiem el repòquer d’asos que el guardem amb silenci i cara indiferent esperant el moment precís per ensenyar-lo, guanyar la partida i marxar a casa amb aquella sensació de no haver-nos ni despentinat.

Els dies que et passa això, els has de guardar en un calaixet de la memòria, enregistrar cada instant i sensació perquè el cos les recordi, però sempre conscient que aquella jugada, costarà un temps de repetir.

En canvi, la gran majoria de jornades, agafes les cartes de sobre la taula i, de les 5, segurament 3 són bones. Aquí tens dues opcions, tancar la banca i tirar la tovallola o provar de jugar-les tan bé com sàpigues i crec que aquesta és la situació amb què la majoria dels corredors ens plantem a la línia de sortida de les grans curses.

A tall d’exemple i per parlar d’alguna situació propera, aquest any arribava a Transvulcania amb un principi d’anèmia detectat a tan sols un mes de la prova, després de tot l’hivern entrenant meticulosament. Tot i no ser la millor cursa de la meva vida, crec que la vàrem gestionar amb prou èxit fins que el cansament i l’infortuni em van jugar una mala passada i una caiguda em va deixar fora de la cursa quan tot just hi començava a entrar. 
Aquesta caiguda va fer que durant les quatre setmanes que separaven Transvulcania de Madeira no pogués córrer més de 5 dies (comptats amb calendari a la mà) i mai més d’una hora i mitja i, tampoc mai, sense dolor. Això sí, vaig fer més km de bicicleta de carretera amb aquelles 4 setmanes que amb tot l’any anterior. 

El dolor no el podia controlar, així que vaig decidir que aquest no seria un condicionant, si em deixava córrer aniria fent kms i si no... arribaria fins on em portés. Per la resta, no cal ser massa espavilat per saber quin seria el resultat d’una cursa de 55 km, amb poc més de 4.000 metres de desnivell positiu que ja ens havien anunciat molt tècnica i lenta després d’un mes de no tocar la muntanya i de gairebé no córrer. 
Però com va dir el meu entrenador: “El postcursa, ja el gestionarem quan acabis.” Calia jugar bé les cartes durant la prova: tenia molta força per pujar, la bicicleta et dóna això; no tenia ni cames ni agilitat per baixar i el ritme per pla no era, ni de tros, el desitjat, deixant de banda que en pla era on patia més dolor, però aquest condicionant he dit que el deixava fora. 
Van donar la sortida i, fora del fet que el genoll em va respectar força, res no va marxar massa del que havíem pensat: bones pujades, amb força i ritme, guardant un as a la màniga per les baixades que era conscient que em requeririen més concentració i paciència que en d’altres ocasions. 
Vaig jugar les cartes tan bé com vaig saber, segurament amb una mica més del compte “d’alcohol” durant la partida ja que la ressaca va ser de manual.

Al final, crec que aquest punt de joc és el que ens fa més o menys madurs en el nostre esport, una disciplina on no només existeix el factor físic i mental, sinó que hi ha una gran part d’estratègia que si no es gestiona amb coherència i fredor, se’ns mengen una sèrie de sentiments, pressions i factors que són els que fan que encara que surtis amb una escala de colors o un pòquer, acabis per perdre la partida.